Sobre la primera raó, la solució depenia en un 100% del Govern de la Generalitat, que quan va concedir les llicències de TDT poc abans de l’apagada analògica va negar-se a renovar qualsevol canal crític amb la seva gestió, condemnant-los tots a la liquidació, com per exemple va passar amb InfoTV. De fet, l’anterior govern municipal del PSOE ja va emetre en TDT sense esperar el permís per tal de forçar al Consell a acceptar la realitat de l’existència de la televisió pública i forçar-ne així la legalització. El resultat electoral, però, va impedir que se sabés qui hauria guanyat el torcebraç.

La motivació econòmica ha acabat caient aquesta mateixa setmana, tal i com han informat els mitjans comarcals. L’Ajuntament de Gandia ha signat un contracte amb les dues televisions que operen a la comarca –Telesafor.com i Tele-7- per garantir la difusió de continguts d’interès públic, institucional i cultural de la ciutat per un valor global de tres milions i mig d’euros en tres anys. Una quantitat que supera en vora el milió el cost de mantenir Gandia TV durant tot aquest temps –que va ser de 825.000 euros el 2011- i que desmunta el vell tòpic neoliberal que l’externalització de serveis sempre és més eficient i econòmic que les empreses públiques. Precisament el cost de la televisió pública –que llavors assegurava que era d’1,7 milions anuals- havia estat un dels cavalls de batalla de Torró mentre estava a l’oposició, acusant l’Ajuntament de “gastar els diners en manipulació”.

L’escàndol no s’ha fet esperar a Gandia, on la trentena d’ex-treballadors del canal públic –als qui des de juliol encara els deuen part dels salaris i la indemnització- s’han manifestat en protesta de que “hi hagi diners per a les empreses privades i no per a complir els contractes amb els treballadors”. També els regidors del PSOE i el Bloc han denunciat el doble raser de Torró a l’hora de gastar-se els diners.

El fet que el mateix Torró tingui vinculacions empresarials amb Tele-7 –aquest canal va interferir el senyal de Gandia TV mesos abans de les eleccions- i Alfonso Rus –alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València- la tingui amb Telesafor.com ha fet augmentar les sospites de prevaricació en tota l’operació. Els diners arriben –segons explica el digital comarcal Gente de la Safor- just quan més ho necessitava Tele-7, que ja feia mesos que no pagava els salaris i estava a punt de fer fallida.

El contracte, a més, s’ha negociat a través de l’empresa municipal Iniciatives Públiques de Gandia SA i no, com hauria d’haver estat segons l’organigrama institucional, mitjançant Iniciatives de Comunicació de Gandia, el gerent de la qual era fins ahir mateix Salvador Pérez, el darrer dels treballadors de Gandia TV encara contractat per l’Ajuntament.

Ahir, però, les informacions sobre aquest cas van arribar a la portada dels informatius de RTVV, que va dedicar un ampli desplegament a la lectura del veredicte per part del jurat popular. Peces informatives sobre la intervenció del portaveu del jurat, declaracions dels dos acusats –Ricardo Costa i el mateix Camps,- Alberto Fabra, el PP i el PSOE i un resum dels tres anys de procés –on sí s’empren les paraules “Gürtel” i “trages” [sic]- cobreixen abastament una informació on no cap, per contra, la dada que quatre dels nou jurats estaven en desacord amb la sentència, les reaccions immediates de descontentament de la societat valenciana en forma d’anàlisis, comentaris a les xarxes socials –l’etiqueta #Camps va arribar a ser tendència dominant mundial a Twitter sense que gaires piuladors el defensessin- i protestes davant el Tribunal, que han inclòs una acampada a les seves portes durant tota la nit. Fins i tot, en la primera peça sobre l’absolució de Camps, la reportera explicava que el jutge havia fet desallotjar la sala pels aplaudiments en saber-se la sentència, quan en la segona peça –on s’inclou les imatges del moment- es poden sentir clarament mostres de desaprovació juntament amb les de suport.

Per a saber-ne més:

Rafa Xambó: “A Canal 9 no hi ha excés de treballadors sinó de comissaris polítics”

Entrevista a Rafa Xambó, sociòleg i membre del Consell d’Administració de RTVV a proposta de Compromís

Un deute inassumible, baixes audiències, escàndols, fa temps que no hi ha una bona notícia sobre Canal 9, com s’ha arribat a aquesta situació?

Canal 9 ha patit una estratègia de saqueig des de 1995 que ha dilapidat el seu patrimoni en pràctiques corruptes i pagar favors. La desgràcia del seu deute no és sols que siga de 1200 milions, sinó que estos no s’han gastat en fer televisió. Si fóra així almenys tindríem un patrimoni documental brutal de tots els valencians, però desgraciadament no tenim ni açò. Canal 9 no té ni una entrevista a Joan Fuster, una sola a Enric Valor, sols té el deute.

En canvi l’altre dia vam denunciar que molts dels estudis electorals del PP els pagava RTVV que els lliurava a al partit en exclusiva, el que és evidentment il·legal.

Fins abans de la crisi hi havia la percepció que, si bé la corrupció era dolenta, no era suficient per arruïnar una institució, que si hi havia una bona gestió, era tolerable cert grau de corrupció, però vostè assegura que l’enfonsament de Canal 9 es deu sols a aquest factor.

Hi ha les dos coses, corrupció i mala gestió, que en realitat es retroalimenten, són dos cares de la mateixa moneda. El gruix del deute prové del sobrecost generat per programes encarregats a productores amigues que són un fracàs però que servixen per pagar estómacs agraïts. Un exemple com un altre és 9Debat, la directora del qual cobra 3.000 euros per programa, cada tertulià 800 més, i com la majoria són de Madrid se li ha de sumar hotels, viatges, dietes… o siga més de 10.000 euros per un programa que només arriba al 0,3% d’audiència. Però mai s’ha fet un estudi de la viabilitat del programa, ni una avaluació posterior ni s’ha valorat el retorn publicitari ni cap indicador de qualitat, sols ha servit per pagar uns periodistes que després van per altres mitjans cantant les excel·lències del Govern de la “Comunidad Valenciana”.

I això sense comptar tots els col·locats a dit que hi ha. Famílies senceres del PP han estat contractades per no fer res i es donen situacions tan esperpèntiques però reals com que hi ha un becari connectant el senyal al satèl·lit mentre la seua cap s’ho mira per sobre el muscle, perquè ella no sap fer-ho, i encara el destorba. Són gent que sols servix per a fer de comissària política. I n’hi ha tants d’aquests que no en sabem ni el número! La plantilla oficial no passa de 800 persones, la resta, que calcule que seran vora el miler –i dic calcule perquè l’empresa es nega a passar-nos un llistat complert i amaga els seus costos en tot tipus de partides diferents- són aquest pes mort sense el qual RTVV podria reemergir perfectament.

Llavors coincidiu amb les versions oficials que a Canal 9 hi sobra gent.

Sí que és cert que hi ha excés, però no de treballadors, sinó de comissaris polítics i de càrrecs inútils. Un exemple: Lluís Bertomeu és un llicenciat en dret l’únic mèrit del qual és que de tant en tant escriu un article a Levante lloant Camps. Bé, doncs hui és el responsable de web de RTVV sense saber d’informàtica ni de res d’açò i el resultat és evident sols visitant el web de Canal 9. O un altre: Vicente Sanz posà l’agrònom que li portava els horts de cap de manteniment i així li duia els camps debades. Esta és la gent que sobra a Canal 9 i no els treballadors de plantilla, que han passat unes oposicions i que en la majoria dels casos són gent molt competent i que capaç de fer una molt bona feina si li deixaren.

Per açò pense que la solució no és l’ERO, sinó primer fer una anàlisi de la situació, saber quines són les feines inútils, fer un sanejament i al final del procés es voria quina gent fa falta i quina no. Però com podem fer açò si no sabem exactament quanta gent hi treballa!

Però sembla que l’ERO va avant.

Sí, fins i tot ja han fet una provisió de 20 milions per poder-lo finançar i han contractat una empresa per a que els diga qui han de tirar –que és una altre cost injustificat de 190.000 euros- sols per covardia, per no haver de fer ells de dolents. I a més el que faran serà acomiadar la gent de plantilla –que no sols és més injust, sinó també més complicat i més car- i deixar sols els seus fidels per a poder fer propaganda.

És simptomàtic que un administrador d’una empresa no tingui aquesta informació.

Molt! Jo m’he discutit amb la direcció, que en els Consells d’Administració es presenta amb una paperets molt pobres, amb quatre vaguetats mal redactades i escrites, sempre, en castellà i es nega sistemàticament a donar-nos el pressupost detallat. Una volta fins i tot vaig anar amb un notari per a acreditar que se’m negava la documentació a la que legalment tinc dret. Al final tot açò acabarà als tribunals, és clar, però mentre jo vaig queixant-me cada vegada, vote en contra a tots els Consells i avise als del PP que podrien estar incorrent en una il·legalitat, ja que estan aprovant unes decisions que no tenen informació per a saber si són correctes.

Amb la situació de crisi actual, és possible una privatització?

Amb este deute, sense diners i sense perspectives d’ingressos publicitaris és impossible que ningú vullga quedar-se RTVV. El seu pla passa per aprovar una nova llei de RTVV que reduïsca el servei públic a la informació que serà l’únic que faran amb la plantilla reduïda que quedarà. La resta de la programació –ficció, esports, etc.- es vendrà a grans grups mediàtics espanyols que podran aprofitar el senyal i la marca de Canal 9 sense cap tipus d’obligació de producció o lingüística. Així, qualsevol empresa amb un cert estoc de cinema o sèries antigues podrà omplir la graella quasi gratuïtament i embutxacar-se el que li done la publicitat, que per poc que siga serà net.

Perquè és tan important mantenir la ficció com a servei públic?

Un dels mandats legals de RTVV és impulsar la indústria audiovisual valenciana, que no sols és una font de riquesa econòmica sinó també és la nostra forma de mostrar-nos a nosaltres mateixos i de parlar-li al món. Però a dia d’avui RTVV ha destruït el sector. Les empreses han hagut de tancar incapaces d’assumir el deute acumulat per Canal 9, els nostres millors professionals –actors, realitzadors- que són molts i molt bons, hui estan treballant a Barcelona o Madrid.

Però tot i açò, amb el poc i mal que s’ha fet és evident que hi ha una necessitat de sentir-nos representats en la nostra televisió. Les millors audiències de Canal 9 les obtenen series com l’Alqueria Blanca o Senyor Rector, que sense ser cap meravella, sols amb una bona producció i en valencià aconseguixen enganxar la gent. I sense un sector públic que hi invertisca, aquestes no existirien, mai les farà un sector privat. Sense una televisió pública potent mai tindrem un Pa Negre, que va als Oscars, o un Polseres Vermelles que s’exporta als EUA.

Amb pocs diners, certa flexibilitat i imaginació es poden fer motes coses i tenir molt d’èxit. Imagina un programa de Xavi Castillo a Canal 9. Seria el nostre Polònia. Arrasaria!

És realista una batalla per evitar la privatització de RTVV?

Pense que sí. A la societat valenciana hi ha prou energia, no sols per resistir al PP, que ho portem fent molts anys i molt bé, sinó també per canviar les coses. El PP no és etern.

Per ara ens hem sumat a una coalició amb tots els damnificats per l’actual gestió de RTVV: productores, actors, dobladors, periodistes, acadèmics i, òbviament, els sindicats de l’empresa, que vol plantar plantar batalla a gran escala. Per la nostra banda els oferim arribar fins al final. No entrarem en cap tipus de mercadeig amb el PP ni cedirem açò a canvi d’allò altre tal i com ha fet històricament el PSOE, si volen estem disposat a arribar on faça falta.

Crec que ara és un bon moment, sobretot a nivell intern de RTVV, on dos terços del Comitè d’Empresa de RTVV està format per sindicats d’esquerres i l’altre dia es va ocupar les oficines de direcció després d’una assemblea multitudinària. Els ànims estan canviant entre els treballadors, als que jo demanaria que ens ajuden tirant de la manta, que facen córrer la informació.

Però, val la pena aquesta batalla?

És una bona pregunta, ja que hi ha certs sectors progressistes que s’apunten a la idea de tancar Canal 9, però jo pense que és un error. Pense que una televisió pública –que no governamental- és no sols possible, i en aquest sentit hi ha exemples a nivell europeu molt vàlids, sinó també molt necessària per salut democràtica, per garantir una pluralitat informativa que els mitjans privats no recolliran mai.

Les reaccions a la notícia no s’han fet esperar, incloses fonts de la Conselleria d’Economia –que el diari no li posa nom- que són citades a l’article traient ferro a la qüestió i assegurant que “teníem un venciment i l’hem solucionat. I punt”. Naturalment la majoria de mitjans no ho han considerat així i, a mig matí, la notícia ja es trobava a la portada de la majoria d’edicions digitals i era tendència dominant a Twitter. Les declaracions del Ministeri espanyol d’Economia negant que hagi avalat el deute valencià –segons El País això s’explicaria per una qüestió tècnica, ja que no es tractaria d’un aval formal per qüestions legals però a efectes reals seria el mateix- ha acabat de donar pes polític als fets i les contínues notícies sobre la falta de liquiditat del Consell els darrers mesos han ajudat a generar una bola informativa que continua creixent a mida que avança el dia.

Però no tots els mitjans viuen pendents d’aquesta tensió informativa. Canal 9, al seu resum de notícies diari que penja al seu web informa de l’augment de l’atur, de les disputes internes del PSOE, de l’incendi a la Serra d’Espadà i un altre succés a Santa Pola. En el moment de tancar aquesta edició –a la una del migdia- el web de notícies de RTVV tampoc incloïa cap informació del tema –sí destaquen les noves mesures econòmiques de l’executiu espanyol i la mort d’un senegalès a Barcelona- ni se n’havia fet cap referència als butlletins del canal d’informacions Nou24.

També ha tingut problemes amb la notícia Las Provincias, que en una primera versió dels fets reduïa l’incident a “una confusió”. Encara que el titular de la notícia ha estat modificat el text interior comença amb aquesta frase certament curiosa: “Primer malentès important entre la Generalitat i el recentment constituït Govern central”. Poc abans de la una ha estat degradada a la portada de l’edició digital del diari.

Entrevista a Xavi Ginés, autor de “Comunicant la revolta. Moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià”

Un cop escrit el llibre. Li ha quedat clar que és la premsa alternativa?

No. Cal que diga res més?

Les persones a les que entrevista li donen diferents respostes…

Sí, que bàsicament es podrien agrupar en tres principals: que tinguen un sistema organitzatiu assembleari i no jeràrquic, que tinguen un posicionament polític favorable a un canvi social i que siguen oberts a la participació ciutadana.

A més jo n’afegiria un altre que gairebé ningú tenia en compte, a pesar que jo el considere fonamental en una realitat com la valenciana i llavors el preguntava explícitament, que és el de la llengua. Pot un mitjà que és diga alternatiu obviar la situació del valencià i per tan no actuar en conseqüència? Jo crec que no. Fins i tot aniria un poquet més enllà i es podria afirmar que pel fet de ser en valencià un mitjà ja és en certa manera una alternativa.

Alguns entrevistats destaquen una altra premissa, i és que sigui minoritari. Potser aquesta seria l’accepció estricta lingüísticament parlant?

Bé, el meu treball no era sobre lingüística i no crec que ningú ho entenguera així. Jo crec que obeeix a un cert menyspreu cap a eixa premsa per part dels periodistes, diguem-ne, convencionals i un cert acomplexament des dels propis mitjans alternatius.

De totes formes ací entraríem a discutir si el terme “alternativa” és el correcte per agrupar a eixos mitjans i no anirien bé altres adjectius com “militant” o “independent”, que tampoc vol dir exactament el mateix i no tots els mitjans independents han de ser militants.

Un cop acabat aquest treball, quin panorama dels mitjans alternatius al País Valencià dibuixaria?

Jo crec que hi ha un teixit ric en experiències comunicatives –en part per la qüestió nacional que contava abans-, encara que amb altibaixos, una mica al compàs de l’activitat dels moviments socials, amb els que han evolucionat en paral·lel.

Com seria aquesta evolució?

Des de la transició fins al 1995 la premsa és sobretot militant, vinculada a una organització o ideologia molt concreta, o bé semiinstitucional, tractant de crear projectes vinculats al poder institucional de certs partits. Cap a mitjans dels anys 90 hi ha una reestructuració dels moviments socials que afecta als mitjans, que es fan més amplis, més permeables socialment i que tracten d’ampliar la seva capacitat d’influència. L’exemple en moviments serien els “Salvem” i en comunicació L’Avanç. Paral·lelament hi hauria la reorganització de l’espai polític nacionalista que generaria InfoTV. I ja, actualment, hi hauria l’eclosió de les xarxes socials que han canviat radicalment el panorama.

Abans d’entrar en aquest tema de les xarxes socials. Precisament al País Valencià hi ha El Temps, una ara avis difícil de classificar, que va néixer de la voluntat popular, de forma, en podríem dir, alternativa, però amb voluntat institucionalitzant, però que al final sembla que ha quedat a mig camí entre els dos mons.

Sí, i això ha passat perquè El Temps ha patit un boicot sistematitzat per part de les forces institucionals majoritàries, el PP, però també el PSOE que li ha impedit arribar a ocupar l’espai que volia i que probablement li pertocava. I al mateix temps, a partir de la reestructuració de mitjans 1990, en que Acció Cultural perd la centralitat que tenia en l’espai social queda també una mica fora d’aquest món i el seu paper passen a realitzar-lo L’Avanç i InfoTV.

Doncs entrem a les xarxes socials. Tenen sentit els mitjans alternatius en un món en que ja tothom pot ser emissor?

Tenen sentit encara que, com la resta de mitjans, s’hauran de ressituar. En una primera línia de comunicació, que jo en dic convulsiva, que és la més immediata, on prima sobretot la rapidesa, les xarxes socials són insubstituïbles. No hi ha res més ràpid que Twitter i això en moments de revolta o mobilització és molt important.

Però també hi ha altres necessitats, com la de dotar aquest missatge immediat d’un discurs sòlid, coherent, estructurat… i aquest és el paper que han de jugar els mitjans alternatius. Han de ser la rereguarda dels piuladors, la base d’on aquests en puguin anar a buscar munició argumental.

Al llibre també entrevista periodistes de mitjans convencionals i els pregunta explícitament per la censura. Tothom diu que n’hi ha però que ells no n’han patit mai, però sempre en referència a la censura clàssica en la que el director et veta la notícia, sembla que la censura moderna, més “líquida”, ni tan sols és té en compte.

És que aquest tema és té tan interioritzat que ni tan sols se’ls acut que pugui ser una censura. Llavors et surten amb explicacions a voltes un poc peregrines, com que “aquest tipus de notícies no interessen al lector del meu mitjà”, que al final es resumixen amb un “és que tu ja saps on estàs”, que me’l van dir quasi tots els entrevistats, i que es pot traduir com “més val no proposar certs temes”. I si no proposes no et censuren, clar.

En el llibre es parla d’alguns moments claus en que la premsa alternativa va ser capaç de curtcircuitar el discurs majoritari als mitjans massius, com en el cas de L’Avanç en els dies posteriors a l’11 de març de 2004 o Indymedia durant les mobilitzacions antiglobalització de fa deu anys. Però creu que això és possible de fer de forma permanent? Què el discurs “alternatiu” passi a ser hegemònic?

En l’entrevista a David Segarra explica com això ja està passant a nivell global, amb canals com Al Jazeera o Telesur oferint una visió del món globalment diferent a la dels mitjans occidentals fins ara dominants. Però aquests són mitjans públics, clar, i per açò pense que primer cal fer el pas de transformar la política abans de fer-ho amb els mitjans, encara que el procés haja de ser un poc paral·lel. És impossible revertir la potència dels grans mitjans sols amb voluntarisme, cal més coses.

Les xarxes socials bullien, quasi immediatament, plenes de comentaris –més irònics que indignats- que valoraven que la cadena s’esforcés dia rere dia en superar-se a si mateixa. L’habitual tractament partidista de Canal9 de la informació política valenciana no va sorprendre als internautes, que van preferir prendre’s-ho amb sentit de l’humor.

Però en canvi va passar per alt que EFE va titular el seu teletip dels fets de forma quasi exacta –“Rajoy fa una enèrgica defensa de la Comunitat Valenciana davant els atacs de Baldoví”- i que aquesta va ser reproduïda per desenes de mitjans d’arreu de l’Estat, inclosos alguns de valencians –com Las Provincias, El Periódico del Mediterráneo, l’edició valenciana d’El Mundo o l’alacantina de La Verdad, que publica el mateix text encara que en canvia l’autoria- que van preferir reproduir una nota de l’agència madrilenya abans que oferir la seva pròpia interpretació de l’únic moment del debat que afectava específicament els seus lectors. En el cas del diari de Vocento fins i tot van mutilar la nota original per evitar fer referència a la factura de 568.000 euros que el PP encara no ha abonat a Fira de València, empresa que recentment ha acomiadat 117 persones.

A l’igual que en el cas de Canal9, EFE comença el seu relat a partir de la rèplica de Rajoy, resumint la primera intervenció de Baldoví a l’acusació que el País Valencià està ple “d’escàndols i corrupció” després de 16 anys de governs del PP. Fins i tot el comentari irònic de Rajoy sobre les descendències de la “pota del Cid” perd tot el sentit al no explicar que Baldoví s’havia referit als seus orígens humils. Tal i com explica avui Levante, el diputat de Compromís és fill d’un obrer fabril i una mestressa de casa, mentre que el President del Govern espanyol és fill del president de l’Audiència Provincial de Pontevedra i nét d’un dels juristes que van redactar l’Estatut d’Autonomia gallec de 1932.

Les acusacions han estat divulgades per alguns mitjans de la caverna per tal d’apuntar que en el tema de la corrupció “tothom és igual”. Paradoxalment, aquests mateixos mitjans defensen la innocència de Camps.

Per la seva banda la reacció de Levante no s’ha fet esperar i ahir publicava un editorial molt emocional on titllava el “Bigotes” de mentider i apel·lava a “una trajectòria de 139 anys de compromís amb la defensa dels interessos públics, els valores cívics i l’essència del periodisme” com arguments en favor seu. En una altra nota s’avisa que tota la publicitat inserida per les empreses de Pérez ascendeix a 7.258,11 euros, la meitat dels quals contractada per Orange Market per a fer publicitat de dos actes del PP. També el director del diari, Ferran Belda, va trucar al programa de Federico Jiménez Losantos a EsRadio per desmentir aquestes informacions. Una sobrereacció sospitosa tenint en compte el poc abast de les denúncies? És difícil jutjar-ho.

Molt més interessant per arribar a una conclusió és el breu bitllet del sots-director de Levante Julio Monreal, titulat “Jo vaig dinar amb Álvaro Pérez”. En aquest text Monreal “confessa” –irònicament- que el “Bigotes” li va demanar una cita setmanes abans del Nadal de 2008, que li va concedir per “cortesia cap a un empresari que se sentia perjudicat per les informacions que sobre ell publicava Levante-EMV” i que en cap moment es va parlar de l’opció de pagar al diari per millorar la seva imatge. A partir d’aquestes dades es pot arribar a deduir –no ha transcendit la data de la conversa entre Pérez i l’alcalde de La Nucia- que la suposada “treva informativa” hauria durat entre el desembre de 2008 i el 7 de febrer de 2009, quan la policia va escorcollar la seu d’Orange Market i ja hauria estat impossible no informar del tema.

Una ràpida repassada a l’hemeroteca digital del diari –i descomptant que no hagin retirat cap publireportatge comprometedor, tenint en compte que la memòria dels cercadors els delataria- es troben tres peces breus sobre Orange Market. Les dues primeres (1 i 2) són exemples clàssics del periodisme d’empreses, acrítiques i molt properes al comunicat de premsa corporatiu, encara que sempre es recorda els vincles de la companyia amb el PP. Treva informativa o simple casualitat, tenint en compte que sols hi ha dos mesos de temps? La tercera notícia, on s’informa de les sancions passades d’un nou conseller d’Orange Market, sembla desmentir-ho.

Potser Levante hauria fet millor de publicar aquesta informació abans que el seu emocional editorial i de pas treure més pit, al sortir en altres converses del “Bigotes” –fins a 38 vegades- on els anomena “fills de puta” i els descriu com un diari que “quan trec el cap em pega garrotada”. I, potser també, preguntar-se perquè la judicatura no va intervenir fins quatre anys després d’investigacions periodístiques.

En només dos dies la resposta dels responsables del transport públic –al tractar-se de línies interurbanes és la Generalitat- ha canviat diametralment. Si al primer reportatge de Público la gerent de l’Agència Valenciana de Mobilitat, Mar Martínez, responia que “no podem fer res per impedir-la [la propaganda], la llei els empara” al ser aquest un servei privatitzat, avui mateix asseguren al mateix diari que han donat tres dies a l’empresa responsable per retirar els anuncis. Això sí, la justificació ha estat la mateixa, tant per part de la consellera d’Infraestructures, Isabel Bonig, com de l’empresa subcontractada, Fernanbús: “no havien vist” la publicitat que difonien els autobusos sota la seva responsabilitat.

Però qui sembla que tampoc viatja en autobús són els periodistes de les capçaleres valencianes –Levante i Las Provincias- que fins ara no s’havien adonat d’un fet visible per qualsevol vianant i que –pel que difon el vídeo dels seus webs, per cert és el mateix- indigna profundament la ciutadania. A ambdós diaris, la polèmica despertada per Público els ha agafat a contrapeu i avui publicaven obligades informacions sobre la decisió de retirar la propaganda. Una peça d’EFE totalment acrítica i descontextualitzadaa Las Provincias i, en el cas de Levante, un reportatge signat per redacció que pretén marcar més perfil però que comença retraient als diputats que al setembre van votar en favor de la regulació de publicitat de prostitució als mitjans “se’ls oblidés” els anuncis en transport públic. Un fet que a al diari –que conté aquest tipus de publicitat-  també li ha passat per alt durant mesos.

Fins aquí tot transcorria amb normalitat i sense que, en realitat es digués res que no s’hagués denunciat amb anterioritat. Però llavors va voler intervenir Juan Carlos Lledó, administrador del museu –qui venia acompanyat de la cap de premsa- per respondre a les “tergiversacions i dades errònies” donades pels convocants de la roda de premsa, tot assegurant que venia a títol personal i com a “seguidor de la polèmica”.

Com els organitzadors es van negar a donar-li la paraula, la discussió es va traslladar als passadissos, on, envoltats per periodistes i fotògrafs, Lledó i José Luis Pérez Pont –President de l’AVCA- van protagonitzar una agra discussió a crits on el primer va negar les acusacions i va acusar el segon d’estar motivat per un “enfrontament personal” amb Ciscar i Pont argumentava els llaços familiars de Lledó amb la directora, fet que l’interessat va negar. Per sort la cosa no va anar a més i tot plegat va acabar amb una encaixada de mans.

L’esperpèntica situació, però, obliga a unes necessàries reflexions. La primera és que si la direcció de l’IVAM vol debatre els arguments dels opositors a la seva gestió, no seria més fàcil convocar un debat públic, obert i amb una moderació i unes regles democràtiques? El que va passar no va ser un debat, sinó un intent de boicotar un acte informatiu d’una plataforma social, un pas més en la voluntat del PP –el càrrec de Consuelo Ciscar és de designació política i el seu marit és l’exconseller Rafael Blasco- de controlar qualsevol tipus d’informació pública.

Però va sortir bé l’estratègia agressiva? És difícil respondre aquesta pregunta, ja que si bé és evident que molts mitjans es van centrar més en la polèmica i l’enfrontament que en els arguments de la plataforma –Las Provincias ho va arribar a comparar amb el programa Sálvame-, també ho és que la notícia no hauria tingut tant de ressò sense la col·laboració de Lledó.

Es signava, així, un altre capítol de la impunitat habitual de l’extrema dreta al País Valencià des de la transició i ahir mateix continuaven els atacs amb amenaces, danys i pintades amb esvàstiques contra un regidor independent a Nàquera. Una impunitat que ha sobreviscut, en gran part, gràcies al desinterès de bona part dels mitjans de comunicació i el d’ahir en va ser un nou exemple. Si bé els dos grans diaris de València han publicat cròniques força extenses aquestes es van centrar en el fet de la no compareixença de Laporta i han deixat a un segon pla les declaracions de la resta de víctimes, avalant així la decisió de la fiscalia. Però més greu ha estat encara el silenci dels diaris barcelonins, dels quals sols El Punt Avui, –entre els impresos- Vilaweb i Racó Català –entre els digitals- han fet menció als fets. L’única editorial –i l’únic article d’opinió que ha trobat Mèdia.cat- ha estat el de Vicent Partal a Vilaweb.

Ha faltat, doncs, una decidida defensa de la dignitat i inviolabilitat dels diputats catalans, no sols per part de la fiscalia espanyola sinó també per la mateixa premsa del país i que destaca –per la proximitat temporal- amb l’allau de crítiques i condemnes que van ploure als indignats per uns fets similars, almenys en la forma. Uns fets, per cert –el dels 15 de juny,- que seran jutjats per l’Audiència Nacional espanyola i no es limitaran precisament a una simple vista per faltes.