Media.cat – Observatori crític dels mitjans

La plataforma que porta dos mesos demanant la dimissió de la directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), Consuelo Ciscar, va convocar dimarts passat una roda de premsa per a explicar –una altra vegada- les seves raons. Les associacions de crítics d’art (AVCA), artistes (AVVCA i UAAV) i galeries s’han unit en la campanya “En defensa de l’IVAM”, on denuncien el que van titllar de “llei del terror” instaurada per Ciscar i que veta les exposicions de qui s’atreveix a criticar-la i que ha dut a “una degradació del prestigi del museu”.

Fins aquí tot transcorria amb normalitat i sense que, en realitat es digués res que no s’hagués denunciat amb anterioritat. Però llavors va voler intervenir Juan Carlos Lledó, administrador del museu –qui venia acompanyat de la cap de premsa- per respondre a les “tergiversacions i dades errònies” donades pels convocants de la roda de premsa, tot assegurant que venia a títol personal i com a “seguidor de la polèmica”.

Com els organitzadors es van negar a donar-li la paraula, la discussió es va traslladar als passadissos, on, envoltats per periodistes i fotògrafs, Lledó i José Luis Pérez Pont –President de l’AVCA- van protagonitzar una agra discussió a crits on el primer va negar les acusacions i va acusar el segon d’estar motivat per un “enfrontament personal” amb Ciscar i Pont argumentava els llaços familiars de Lledó amb la directora, fet que l’interessat va negar. Per sort la cosa no va anar a més i tot plegat va acabar amb una encaixada de mans.

L’esperpèntica situació, però, obliga a unes necessàries reflexions. La primera és que si la direcció de l’IVAM vol debatre els arguments dels opositors a la seva gestió, no seria més fàcil convocar un debat públic, obert i amb una moderació i unes regles democràtiques? El que va passar no va ser un debat, sinó un intent de boicotar un acte informatiu d’una plataforma social, un pas més en la voluntat del PP –el càrrec de Consuelo Ciscar és de designació política i el seu marit és l’exconseller Rafael Blasco- de controlar qualsevol tipus d’informació pública.

Però va sortir bé l’estratègia agressiva? És difícil respondre aquesta pregunta, ja que si bé és evident que molts mitjans es van centrar més en la polèmica i l’enfrontament que en els arguments de la plataforma –Las Provincias ho va arribar a comparar amb el programa Sálvame-, també ho és que la notícia no hauria tingut tant de ressò sense la col·laboració de Lledó.

Ahir se celebrava el judici als responsables de l’agressió als diputats de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) durant la presentació de la coalició a València el gener passat. No va caldre esperar el final de la vista per saber-ne el més que probable resultat, ja que la pròpia fiscalia va retirar l’acusació. El ministeri públic ho va justificar per que els acusats van assegurar que sols havien insultat Joan Laporta i que com aquest no era al judici no podia mantenir una acusació per unes simples faltes. Així doncs, la versió dels acusats va passar per sobre de la de les víctimes, que també van denunciar insults i amenaces i van reconèixer Juan García Sentandreu, dirigent ‘blaver’, instigador públic del boicot. I tot i que l’acusació particular, exercida per SI, va mantenir la demanda, és bastant improbable que el jutge l’atengui.

Es signava, així, un altre capítol de la impunitat habitual de l’extrema dreta al País Valencià des de la transició i ahir mateix continuaven els atacs amb amenaces, danys i pintades amb esvàstiques contra un regidor independent a Nàquera. Una impunitat que ha sobreviscut, en gran part, gràcies al desinterès de bona part dels mitjans de comunicació i el d’ahir en va ser un nou exemple. Si bé els dos grans diaris de València han publicat cròniques força extenses aquestes es van centrar en el fet de la no compareixença de Laporta i han deixat a un segon pla les declaracions de la resta de víctimes, avalant així la decisió de la fiscalia. Però més greu ha estat encara el silenci dels diaris barcelonins, dels quals sols El Punt Avui, –entre els impresos- Vilaweb i Racó Català –entre els digitals- han fet menció als fets. L’única editorial –i l’únic article d’opinió que ha trobat Mèdia.cat- ha estat el de Vicent Partal a Vilaweb.

Ha faltat, doncs, una decidida defensa de la dignitat i inviolabilitat dels diputats catalans, no sols per part de la fiscalia espanyola sinó també per la mateixa premsa del país i que destaca –per la proximitat temporal- amb l’allau de crítiques i condemnes que van ploure als indignats per uns fets similars, almenys en la forma. Uns fets, per cert –el dels 15 de juny,- que seran jutjats per l’Audiència Nacional espanyola i no es limitaran precisament a una simple vista per faltes.

Ahir, una selecció espanyola de bàsquet amb deu dels seus quinze components dels Països Catalans va guanyar el campionat europeu i avui copaven les portades dels diaris, tan esportius com generalistes. Totes? No. Alguns rotatius han decidit que valia la pena destacar la gesta del Llevant al derrotar el Reial Madrid. Deixant de banda la decisió, més natural, de la premsa de pagament de la ciutat de València, Levante, Las Provincias i Súperdeporte –la gratuïta també va optar pel bàsquet,- el 9 Esportiu ha estat l’únic mitjà d’arreu de l’Estat que avui ha decidit dedicar la seva portada a la victòria llevantina i deixar per a la banda inferior els èxits de Gasol i Navarro.

Fins i tot la premsa madrilenya s’ha oblidat del mal tràngol dels blancs per posar tota l’atenció en una “Enorme España” plasmada en una imatge a tota plana de Pau Gasol. Amb Rafa Nadal comandant “L’Armada” cap a la final de la Copa Davis –l’altra notícia esportiva de diumenge- el que els esportistes del país siguin els encarregats de suar els èxits esportius espanyols ja comença a fer-se repetitiu.

Però aquesta és una trampa que no té una sortida fàcil. Destacar les victòries de la selecció espanyola o amagar els esforços dels esportistes catalans? I encara que els titulars de la premsa barcelonina optin per obviar el nom de l’equip –amb frases genèriques com “gegants d’or” o “reis del bàsquet europeu” o accentuant que és “Navarro [qui] conquereix Europa”,- l’afiliació amb la selecció espanyola és evident i fins i tot l’Ara hi acaba caient al titular de la seva versió digital: “Espanya, campiona d’Europa de bàsquet (98-85)”.

Tampoc la poca cobertura que està obtenint a la premsa catalana –exceptuant la nord-catalana- del Mundial de Rugbi té en compte l’alta presència de catalans en la selecció francesa, el que pot donar algunes pistes del que es visualitza la presència catalana en les seleccions estatals.

No s’espera cap sorpresa, així que la Mesa del Congrés dels Diputats espanyol aprovarà avui la presa en consideració de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres”, que busca garantir per llei les emissions audiovisuals al conjunt dels respectius àmbits lingüístics i, per tant, blindar la presència de TV3 al País Valencià.

L’aritmètica parlamentària assegura el pas de la proposta, la que la ministra de Defensa, Carme Chacón ha avançat que tan el PSC com el PSOE hi votaran a favor “tots junts”. Sumat al suport de les formacions catalanes, basques, gallegues i l’esquerra fa irrellevant, per ara, la posició del PP. Però el que Chacón no ha explicat i que fa especialment interessant la sessió d’avui és perquè la Presidència de la Mesa del Congrés –exercida pel socialista José Bono- ha vetat durant quasi un any la simple presa en consideració d’una ILP que compta amb l’aval de 651.000 persones, fet insòlit en 30 anys. No va ser fins el juliol passat que, en una reunió de les entitats promotores de la iniciativa –encapçalades per Acció Cultural del País Valencià- amb el ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, es va aconseguir desblocar la situació i arribar al debat i votació d’avui. Aquest retard, però, ha provocat que la cambra que s’encarregarà d’aprovar o rebutjar la mesura no serà l’actual, sinó la que surti escollida en les properes eleccions de novembre, amb previsible majoria del PP.

Per això és especialment rellevant el que facin avui els diputats popularistes. Tradicionalment aquest partit s’ha oposat a les emissions de TV3 al País Valencià –encara que la seva secció a Catalunya ho defensés- però el nou president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, s’hi va mostrar d’acord quan era alcalde de Castelló. Un vot afirmatiu seria una demostració que el tarannà del nou president està aconseguint canvis fins i tot a nivell estatal i un gest simbòlic de cara a desmobilitzar el vot anti-PP als Països Catalans els propers comicis. Un “no” en canvi seria un missatge clar que, difícilment, la llei s’aprovarà a la propera legislatura, encara que deixaria en mala postura els acostaments que Fabra està fent amb el món cultural valencià. Però un cop més, la “pinça” PP-PSOE –estatals, per sobre les voluntats de les seves executives autonòmiques- contra el català al País Valencià hauria tornat a triomfar.

La notícia ha passat bastant desapercebuda a les edicions d’avui. Exceptuant El Punt Avui, Levante i quants diaris digitals, la resta de mitjans escrits –inclòs el portal de la CCMA 324.cat- no s’hi han fet ressò.

En els darrers dies d’agost han coincidit els nomenaments dels nous directors de les televisions autonòmiques balear i valenciana –IB3 i RTVV respectivament- amb nombroses coincidències en ambdós processos. La manca de diàleg amb l’oposició i l’ús del rodet per part dels popularistes han estat la nota predominant, però ha estat a les Balears on el resultat ha estat més insòlit al ser nomenar com a director d’IB3 Antoni Gómez, qui al mateix temps és l’actual conseller de Presidència. L’atípica situació en que un membre del Govern dirigirà directament la televisió pública ha estat definida per Biel Barceló, portaveu de PSM-IV-ExM com “profundament antidemocràtica i pròpia de països dictatorials”.

Aquest nomenament arriba després d’una llarga negociació en que semblava que Govern i oposició anaven a consensuar el nom de Jacobo Palazón –professional amb una llarga trajectòria a l’ens- per a dirigir IB3 però que ha estat frustrat a última hora entremig d’acusacions creuades d’haver impossibilitat l’acord. Però sigui qui sigui el culpable, la situació final és que –tal i com explica el Diari de Balears- Antoni Gómez serà el responsable de la línia editorial de la televisió pública durant la propera campanya electoral de novembre, mentre que Carlos Hernández, responsable de la darrera campanya electoral popularista al Consell de Mallorca, en podria ser el subdirector. Una política que ha portat a a Francina Armengol, portaveu del PSIB, a acusar el Govern de José Ramón Bauzá “d’assemblar-se cada dia més al de Matas, tot i que volien allunyar-se’n”.

A aquests nomenaments se li suma el tancament de Ràdio Televisió de Mallorca (RTVM), els tràmits per al qual van començar el 18 d’agost, quan el Consell d’Administració de l’ens va acordar l’aprovació d’un Expedient de Regulació d’Ocupació per als seus 117 treballadors i que es calcula que es finalitzarà per a finals d’any. Aquesta decisió ha estat interpretada per a l’oposició, els sindicats de comunicació i la societat civil illenca com una venjança del PP pel cobriment de la televisió dels casos de corrupció que han colpejat els popularistes balears.

Tampoc sembla que es vulgui distanciar massa del seu predecessor Alberto Fabra, nou President valencià en substitució del dimitit Francisco Camps, com a mínim en el que respecta a la gestió de la televisió autonòmica. El manteniment de José López Jaraba com a director de l’ens s’ha hagut de fer en segona votació per l’oposició frontal de la resta de partits. Canal 9 es troba al límit de la fallida amb un deute superior als mil milions d’euros, les pitjors xifres d’audiència de la seva història (4,3% a l’agost, la segona pitjor en una televisió autonòmica), l’abandonament definitiu de la promoció del valencià al que l’obliga la llei que el va crear i una pèrdua total de credibilitat de la seva línia editorial. En aquesta situació, ja no sols és l’oposició, els sindicats o el teixit social i cultural qui demana una refundació de la televisió pública, sinó que fins i tot la portaveu del Consell, Lola Johnson reconeix que el model actual s’ha de “replantejar”.

Per ara, però, no sembla que aquest replantejament passi per una renovació dels responsables d’aquests fracassos. Sona molt més probable l’acomiadament de fins a un miler dels actuals 1.800 treballadors de RTVV, segons sembla que recomana un estudi secret –fins ara se n’ha denegat l’accés tant al Comitè d’Empresa com al responsable de Compromís al Consell d’Administració- encarregat a la gestoria Price Waterhouse.

Francisco Camps dimitia fa just una setmana després que la negativa de Ricardo Costa a assumir la seva culpabilitat li bloqués la seva estratègia de declarar-se culpable, pagar la multa i continuar la seva fugida endavant tot i el desgast polític que això suposaria. A pesar d’aquesta realitat –documentada per la presència de l’advocat del ja expresident a la porta dels jutjats esperant un Costa que mai compliria la promesa de presentar-s’hi- Camps preferia enrocar-se en la seva realitat paral·lela i anunciar que dimitia per “poder mostrar la meva innocència i la dels altres quatre encausats”, inclosos els dos que ja han reconegut la culpabilitat.

Però ni tan sols les claques més incondicionals semblen disposats a acompanyar-lo en aquesta versió i la majoria de periodistes de la tertúlia política de Canal 9 per excel·lència, DBT, prefereixen aplaudir-lo per “sacrificar-se” per Rajoy i criticar “la duresa” de la justícia davant “un cas insignificant” que defensar-ne la innocència fins a les últimes conseqüències.

Així, Iñaki Zaragueta, delegat de La Razón al País Valencià, reconeix que Camps va acceptar els vestits i va mentir en un article titulat, paradoxalment, “Camps, exemplar”. Isabel San Sebastián, columnista de El Mundo, també alaba la decisió de l’expresident de deixar de ser “un pes” per a Rajoy i assumeix la seva “ingenuïtat, malaptesa, incompetència o [possible] corrupció”, això sí, tot per dir que Rubalcaba era pitjor. L’analista política Esther Jaén no entra en judicis de valors, però revela amb pèls i senyals l’operació política que va portar a Camps a dimitir per “poder defensar millor” la seva innocència. I el tertulià Fernando Jáuregui assumeix que Camps “havia de plegar” però no per corrupte –“quin suborn hi ha en acceptar uns vestits barats?”- sinó per mentider.

Tot plegat pot semblar poc, però la dada és d’allò més rellevant després de veure la inflexible defensa de Camps realitzada des de DBT. El “programa estrella” de Canal 9 havia estat centre de nombroses polèmiques, no sols per la seva sectària línia ideològica dels analistes contractats, sinó també per la seva procedència –gairebé cap era valencià- i el secretisme al voltant del seu cost. El valor de DBT com a portaveu no oficial del Consell va quedar fotografiat per Levante poc abans de la dimissió quan va mostrar els seus contertulians entrant a la Generalitat per dinar amb el mateix Camps abans de gravar el programa. Dissabte passat era la pròpia Isabel Durán, –que avui considera els actes de Camps com una “relliscada”- qui explicava que se li va concedir la direcció del programa després de ser felicitada pel llavors president en persona.

El problema, però, d’uns i altres és que DBT no passava dels 58.000 espectadors en prime time, un ínfim 2,5% d’audiència.

Caldria un periodisme d’investigació dels que feien els mitjans de Murdoch –amb escoltes telefòniques incloses- per saber si va ser primer l’ou o la gallina, si primer va quedar clar que Camps marxava –o més aviat que Rajoy el feia fora- i llavors El Mundo i Las Provincias editorialitzaven en contra la seva permanència al càrrec per la seva imputació formal, o va ser tot a l’inrevés i van ser precisament les editorials les que van empènyer Rajoy a forçar Camps a plegar.

Especialment revelador ha esta el gir del rotatiu de Vocento, fidel defensor dels popularistes al País Valencià, qui va passar de publicar una “entrevista” -per dir-ho d’alguna forma- a Camps durant la passada campanya electoral on el periodista reconeixia que li feia por preguntar pel “cas Gürtel”, a una editorial on s’assegura que “el líder del PP li deu moltes aclariments a la ciutadania” i una portada on “Camps s’ensorra”.

Fins i tot, vuit anys després de patir aquestes pràctiques sense dir res, Las Provincias s’atrevia ahir a queixar-se formalment per la prohibició de la Generalitat d’emetre en directe la roda de premsa on Camps va fer pública la seva dimissió. Mesura que, per altra banda, exemplifica fins a quin punt el PP valencià no ha entès encara en quin món viu, tecnològicament i comunicativa parlant. Amb un simple telèfon mòbil totes les ràdios van poder evitar una absurda prohibició que sols va servir per aconseguir una condemna unànime de la professió periodística.

Incomprensió que s’estén a les xarxes socials. El llançament a Twitter de l’etiqueta #todosconcamps va aconseguir ser tendència dominant però sols per a mostrar a internet el cansament dels valencians respecte el seu ja expresident i, també, el seu corrosiu sentit de l’humor.

L’únic altaveu que li ha restat fidel a Camps ha estat, inevitablement, Canal 9, que ahir va fer una cobertura que impossibilitava assabentar-se del perquè de la dimissió i que quedarà per a la vergonya de la televisió pública. Un llarg resum de la compareixença, un reportatge digne de la televisió nord-coreana sobre les fites dels seus vuit anys de govern i unes breus declaracions de Jorge Alarte, Ramon Jáuregui, Esperanza Aguirre i Esteban González Pons on tots, fins i tot els socialistes, el lloaven.

També és censurable –a un altre nivell- l’actitud de TVE, que va desconnectar l’emissió just en el moment en que Camps parlava en català.

En la seva darrera compareixença davant el jutge abans del judici per una acusació d’abusos sexuals a tres treballadores, l’exsecretari general de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), Vicente Sanz, va optar per acollir-se al seu dret a no declarar i no va voler ratificar el seu passat testimoni, on assegurava que les relacions havien estat consentides.

Sanz va optar per la mateixa estratègia amb els periodistes presents a les portes dels jutjats de Paterna, als qui no va voler respondre cap pregunta, el que no li ha impedit ser present avui a les portades dels rotatius valencians. Qui sí li ha respectat el silenci, en canvi, ha estat la televisió que dirigia fins l’any passat, Canal 9, que als informatius d’ahir al vespre no va donar la notícia.

Un butlletí que obria amb la detenció d’una banda de narcotràfic a Madrid com a fet més destacat i que incloïa les imatges de la mort d’una família en una inundació a l’Índia, en una mostra d’escabrositat difícil de justificar. Les declaracions judicials dels controladors aeris pels fets del passat desembre o la dimissió del sotscap de l’Scotland Yard britànic, titulat “Un escàndol en tota regla”, també van figurar a la portada. Ni Sanz ni Camps –que avui també sortia a les portades de la majoria de diaris,- però, van merèixer una menció en uns informatius que s’han acostumat a abusar de les notícies de tribunals i successos.

Ahir mateix, a més de les notícies ja mencionades, l’informatiu incloïa el segrest en un bar de Madrid per part d’una persona amb problemes mentals o la mort d’un nadó a Vinarós entre altres “tragèdies”, tal com les descriu la presentadora.