Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Més de 700.000 persones afectades, una xifra de quasi 26.000 milions, les principals entitats financeres afectades i una sèrie d’elements que permeten parlar d’estafa a grans dimensions en una època en que cada vegada s’exigeix més transparència a institucions públiques i privades. En canvi el “cas de les accions preferents” no s’està convertint en cap escàndol amb majúscules i no aconsegueix arribar a les portades dels diaris ni dels informatius. Però quan de temps podran mantenir el mur de silenci?

El cas de les accions preferents que fins a 53 caixes de tot l’Estat espanyol van vendre als seus clients més fidels amenaça en esclatar de forma massiva en qualsevol moment. No sols per les xifres referides més amunt –que són estatals al no haver-se pogut aconseguir diferenciades dels Països Catalans- sinó pels elements més subjectius: els afectats són, en general, bons estalviadors d’avançada edat que van confiar en els directors de les “seves” oficines que els van “col·locar” –en l’argot bancari- un producte financer d’alta complexitat sense avisar-los que no estaven simplement contractant un dipòsit amb una mica més de rendibilitat. L’alarma ha saltat quan alguns d’aquests clients han intentat recuperar els seus diners que pensaven ingressats en dipòsits –grantits legalment- i s’han trobat en que en realitat tenien una inversió a “perpetuïtat” i que les opcions que els ofereixen alguns bancs –i assegurant que hi posen bona voluntat- és reconvertir aquestes accions en unes altres que “sotmeses a les “turbulències econòmiques i que podrien perdre fins a un 20% del seu valor”.

Però tot i que la història té tots els elements de manual per esdevenir un reportatge, per ara els grans mitjans hi estan passant de puntetes. Només algun breu relacionat amb les concentracions que ja han fet els afectats que se n’han adonat –en cap cas s’alerta que n’hi podria haver molts més- i algunes explicacions en les seccions d’economia o en la premsa especialitzada on el primer que s’avisa és que en cap es pot parlar “d’estafes” i on la versió de l’entitat bancària –pel Vicepresident de La Caixa Juan María Nin tot això pot provocar “rascades”-  és la predominant. Més difusió va tenir, en canvi, l’anunci que Caixabank havia guanyat 1.185 milions d’euros el 2011.

La pregunta és, des d’un punt de vista d’anàlisi de mitjans, quan de temps aconseguiran els grans mitjans mantenir-ho en silenci? En una seqüència calcada del que després es va convertir en el “cas Urdangarín”, les primeres filtracions van venir dels mateixos afectats utilitzant els fòrums d’internet, blocs i les xarxes socials, incloses les seccions de comentaris de les edicions digitals dels diaris. Després algunes revistes de periodisme d’investigació i diaris digitals van començar a dimensionar el nivell dels problema, per saltar, tot seguit a diaris locals i a les seccions “regionals” de grans mitjans, així com algunes columnes d’opinió, encara que sense posar noms als responsables, i cartes al director. Fa uns dies, l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (Adicae), reconeixia “els mitjans de comunicacions comencen a fer-se ressò d’aquesta lluita” i expliquen que el seu president ja ha estat entrevistat a les principals ràdios espanyoles com SER i COPE i que TVE també se n’ha fet ressò. És si més no paradoxal que sent entitats del país algunes de les principals protagonistes –com la CAM o la mateixa CaixaBank- els mitjans d’aquí tinguin menys interès en la història.

Abans d’ahir van ser els parlamentaris del Congrés de Madrid els qui van dedicar una llarga ovació al Rei d’Espanya i avui han estat els diaris. Amb excepcions i matisos –com al Congrés- la majoria de capçaleres inclouen avui portades, reportatges i columnes que tracten de demostrar com n’és de barata la monarquia borbònica. Ara que s’acaba l’any i que és època de fer llistes, Mèdia.cat ofereix als seus lectors la llista dels diaris en paper més monàrquics dels Països Catalans.

Les capçaleres que més críticament s’han agafat el desglossat parcial dels comptes reials han estat El Punt Avui i l’Ara, ja que ambdós ressalten que aquesta partida sols inclou una mínima part del cost global de la Casa Reial –assumida també per altres ministeris com Presidència, Defensa, Interior, Exteriors o el Patrimoni Nacional espanyol- i que la decisió reial no ha estat tan una actuació democràtica sinó una fugida endavant forçada per “l’escàndol Urdangarín”.

En l’escalafó següent es troba Las Provincias, que a pesar que agafa per bones les dades fetes públiques ahir al seu titular destaca que aquest gest arriba “després de tres dècades d’opacitat” i al text es recorda que el desglossament havia estat demanat infructuosament per partits minoritaris al Congrés espanyol.

En la taula mitja de la classificació hi ha les capçaleres del grup Prensa Ibérica –Levante, Diario de Mallorca La Información- i el Diari de Balears que es limiten a publicar els teletips d’agències amb les diferents dades fetes públiques i sense massa anàlisi pròpia.

El Periódico publica un ampli reportatge amb comparatives del sou del Rei amb altres alts càrrecs de l’Estat –sense indicar que a la resta de representants els inclou també totes les seves despeses corrents- i amb el cost d’altres monarquies europees, però sovint sumant conceptes diferents. A més, l’única referència a les despeses reials assumides per altres ministeris és una infografia que no inclou xifres d’aquest cost.

Finalment La Vanguardia ocupa el primer lloc del podi de la premsa filoborbònica al nostre país, en un tractament que l’equipara a la caverna madrilenya. Ja al titular de portada es considera que “El Rei fa públics fil per randa els sous i pressupost de la Casa Reial”. La carta del seu subdirector “Per 19 cèntims de res a l’any” retrata per si sola la posició del diari en aquesta qüestió.

Queda per explicar en propers reportatges l’origen de la fortuna personal de Joan Carles de Borbó –xifrada per revistes internacionals com Eurobussines i Forbes en 1.790 milions d’euros- o, en el seu defecte, exigir que s’expliqui si aquesta existeix o no i preguntar-se si els habituals regals personals que rep d’empresaris haurien de ser investigats per la Fiscalia Anticorrupció.

Aquesta notícia era una broma per a celebrar el Dia dels Innocents.

Naturalment en la terminologia oficial mai s’utilitzaria la paraula “absorbir”, però la proposta és la que és i segons ha pogut saber Mèdia.cat de fonts que per ara no són oficials, pels despatxos del Consell s’està estudiant molt seriosament l’opció de crear un únic conglomerat audiovisual que agrupés la CCMA i RTVV.

La crisi sembla que és capaç de moure muntanyes i, fins i tot, ajudar a aparcar la catalonofòbia que el PP ha alimentat tradicionalment al sud del Sènia. Més concretament hi ha els problemes de liquiditat de la Generalitat valenciana, incapaç, ara mateix, de realitzar fins i tot els pagaments corrents necessaris pel seu funcionament més quotidià. No ja les nòmines, sinó també les factures de la llum, telèfon o correus són inassumibles per una administració que es troba en fallida tècnica. Una realitat que també impossibilita el sanejament –via ERO massiu- de Canal9, el que, al seu torn, fa inviable el que fins ara era l’objectiu principal popularista, la seva privatització: senzillament és impossible trobar comprador en la situació actual. A més s’allunyen les opcions de que Rajoy, pressionat per alguns presidents autonòmics dels seu partit, faci els canvis legals que ho permetin. En canvi, un acord similar entre les televisions autonòmiques d’Andalusia i Extremadura el 2010 facilitaria les bases legals del nou conglomerat.

Entre els arguments d’alguns dirigents popularistes valencians a favor de la proposta d’unificar en ambdues televisions públiques hi ha la reducció de despeses que significaria –personal, doblatges, drets- però també el fet que permetria passar el deute al nou ens i allunyar els pagaments més urgents, el que en l’actual situació d’emergència potser és encara més important. El tarannà dialogant imposat des de l’arribada de Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat, les bones relacions amb CiU i l’assumpció de batalles comunes com la del corredor mediterrani –en contra dels sectors centralistes del propi PP- haurien ajudat a desencallar la proposta.

Rere el projecte –encara que aquest punt no ha estat confirmat per cap de les parts implicades- podria haver-hi les bones relaciones que mantenen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez Camacho. Relacions que ja han dut al PP de Catalunya al govern de l’Ajuntament de Badalona i la Diputació de Barcelona i que permetrien a aquest partit millorar la seva influència en la nova televisió, ja que, via València, es garantirien quasi el 50% del seu consell d’administració. Per al democratacristià els avantatges són menys clares, però potser li serviria per frenar l’oposició sobiranista dins el seu propi partit. En tot cas, la fundació d’un nou ens seria una oportunitat d’or per a CiU per a remodelar la CCMA a fons, negociant de zero els drets laborals, l’estructura organitzativa i els òrgans de gestió i direcció esquivant la dura resistència que ha trobat fins ara.  Cap de les fonts consultades ha pogut aclarir si IB3 entraria en l’operació, però sembla que José Ramón Bauzá n’està al corrent. A favor d’incloure la televisió insular hi hauria la pressió de la societat civil balear –que sembla que ha passat factura a l’executiu amb la seva campanya en favor de RTVM- i en contra la por de Convergència de quedar en minoria a la direcció del nou ens.

L’actor clau que faltaria per pronunciar-s’hi és la direcció estatal del PP, que tindria capacitat de vetar una operació que contribuiria, i molt, a estructurar l’espai comunicatiu català i que probablement rebria atacs molt forts des de la dreta mediàtica de Madrid.

Encara que tot l’acord està molt verd, les fonts consultades per Mèdia.cat asseguren que ja s’ha parlat d’unificar TV3 i Canal9 i també ambdós canals de notícies 24 hores i deixar el Canal33 i Punt2 com a canals “regionals”.  Les quotes “lingüístiques” –temps per a cada variant dialectal i introducció no del castellà- un dels possibles esculls principals de l’operació encara no estan sobre la taula.

Txell Costa és una periodista maresmenca que fa uns dies va decidir penjar a la xarxa una iniciativa innovadora: un mapa participatiu dels mitjans de comunicació catalans en perill. Des de llavors ja ha rebut desenes d’informacions de retallades, acomiadaments i tancaments de tot tipus de mitjans i, sols la primera setmana, més de 1500 visites.

Com se’t va acudir la idea?
D’una forma una mica improvisada. Tenia la sensació que últimament m’arribaven moltes notícies de tancament o reducció de mitjans, però no m’acabava de fer la idea de si això era molt o poc, necessitava veure de forma més gràfica el que significaven totes aquestes aquestes notícies.

Quina rebuda ha tingut la iniciativa en la professió?
Doncs molt bona, la veritat és que no m’esperava tant de ressò, ja he dit que tot va començar més per una curiositat personal. Molta gent m’ha escrit avisant de que tal o qual altre està a punt de tancar o que s’hi preparen acomiadaments massius i això ha fet créixer el mapa molt ràpidament. I si bé al principi hi havia més por, i la gent preferia enviar-me missatges privats pel Twitter o escriure posts anònims al mapa, mica a mica la gent s’ha anat destapant i cada cop més s’empra l’etiqueta #comunicacióretallada per difondre els casos.

Per a la gent que vulgui aportar-hi dades. Com funciona aquest mapa?
És molt senzill. Bàsicament s’hi ubica la seu dels mitjans en perill, que es diferencien per colors: vermell els que tanquen, groc els que retallen i en blau els que falten per contrastar, ja que n’hi ha alguns que he rebut avisos anònims que no he pogut confirmar, ni per ningú que hi treballi –això costa molt, ja que hi ha molta por- ni per cap referència a algun altre mitjà o ni que sigui un bloc.
El següent pas és incloure també els mitjans que s’obren –que podrien anar en verd esperança- per a contrarestar el pessimisme i també per tenir una impressió més acurada de l’evolució, saber si sols es perden mitjans o si aquests es transformen.

També he rebut propostes d’incloure les retallades a gabinets de comunicació. Desgraciadament, per idees no serà!

Un cop et mires el mapa. Quines primeres conclusions en treus?
Un fet que m’ha sorprès especialment, perquè no m’ho esperava gens és que aquest no és per a res un fenomen localitzat a Barcelona, estan tancant molts, moltíssims, mitjans locals. La segona és que és més profund del que imaginava, estan tancant o reduint plantilles molts mitjans, pel que és obvi que queden a l’atur molts periodistes que difícilment trobaran feina dins el sector.

Finalment veig que pleguen molt mitjans petits, sovint els que aporten una visió diferent de la realitat i això posa en perill la pluralitat de la informació. Al final només quedaran quatre mitjans grans i perillarà la pluralitat democràtica.

Com creus que s’ha arribat a aquesta situació?
Personalment penso que hi ha un problema de gestió terrible, que els periodistes estem pagant per uns problemes que no hem generat, crec que la majoria de vegades, amb una gestió més eficient s’haguessin pogut evitar molts d’aquests tancaments.

Em fixo sobretot en els mitjans públics locals. Als anys 90, abans de tot el boom immobiliari i amb pressupostos municipals diguem-ne “normals” hi havia una ràdio i sovint una televisió a cada poble i això era perfectament sostenible. Què ha passat perquè ara tot això resulti inviable? Els polítics ho haurien d’explicar millor, sobretot perquè aquesta pluralitat de mitjans és l’essència de la democràcia i el seu tancament massiu la posa en perill.

Què podem fer els periodistes per a revertir-la?
Lamentablement no tinc receptes màgiques. Suposo que ens hi hauríem d’haver posat abans, negant-nos a acceptar que els nostres condicions laborals s’anessin degradant i degradant. Som una de les professions més mal pagades, amb molta gent que no arriba als 800 euros al mes, sense horaris ni festius, amb molts autònoms sense drets laborals. I ara potser és tard per posar-se durs i no acceptar segons quines feines, no ho sé.

Però també crec que hem de ser valents i inventar els nostres propis mitjans, ser imaginatius i crear coses noves. A vegades d’una idea boja n’acaba sortint un projecte exitós.

Entrevista al periodista valencià Pascual Serrano, autor de llibres com “Desinformación. Como los medios ocultan el mundo” i “Traficantes de información. La historia oculta de los medios de comunicación españoles”.

En el llibre “Traficantes de información” hi ha molts empresaris i molts pocs periodistes. No és una mica estrany en un treball sobre mitjans de comunicació?

Precisament per que els mitjans s’amaguen darrere dels periodistes és important parlar de qui hi ha darrere, qui són els veritables propietaris d’aquests mitjans, ja que aquests condicionen les informacions que després llegirem o escoltarem.

I una prova d’aquesta importància és les dificultats que he tingut a l’hora de documentar-me per al llibre. És curiós que els responsables d’informar-nos, d’impedir el secretisme i garantir la transparència dels altres poders siguin tan opacs quan es tracta d’ells mateixos. Les empreses de comunicació es perden en entramats de societats amb accions que al mateix temps són propietat d’altres entramats amb més accions que sovint acaben a paradisos fiscals on és impossible qui és el propietari final de la informació que ens arriba.

En aquest sentit, la investigació és fixa més en les empreses que en el discurs.

Sí, a diferència del que vaig escriure a “Desinformación”, aquesta vegada no he fet una anàlisi ideològica dels mitjans, sinó que m’he limitat a certificar a qui pertanyen i crec, sincerament, que la resta no cal. Com va dir Bob Woodward, el periodista que va destapar el cas Watergate, “ens basta amb seguir el rastre dels diners”.

Una altra cosa paradoxal és que els mitjans de comunicació mai informen d’ells mateixos com a empreses. Poden explicar els problemes, ajustos laborals i fins i tot èxits econòmics dels altres, però mai els seus propis. Jo vaig anar al darrere de la cap de premsa de Telecinco durant una setmana per a que m’expliqués la compra de Cuatro –on ells eren els guanyadors-, sense èxit.

Es pot esperar que una empresa parli malament o fins i tot objectivament d’ella mateixa?

Però és que aquesta precisament és la prova del cotó fluix. Si no informen correctament del que tenen més a prop, com podem esperar que ho facin del que tenen més lluny? Perquè es dóna el cas que no són empreses normals, sinó la gent encarregada d’informar-nos.

Habitualment s’argumenta que aquesta situació no és tan important. Que mentre el mitjà sigui negoci el propietari no influirà en la línia editorial.

Òbviament això no és cert, si no no hi hauria tantes dificultats per saber qui controla els mitjans. Si saps que l’amo de tal diari té els seus diners en SICAV sabràs que és molt difícil que en les editorials se’n demani la regulació. O si una empresa de televisió es troba radicada a un paradís fiscal no sentiràs mai als seus presentadors criticar-ne l’existència.

Fins i tot jo tinc una anècdota personal que il·lustra això. Abans tenia una columna d’opinió habitual en un diari de Vocento. Havia criticat el PP i el PSOE, havia defensat Chávez, en fi, que creia tenia molta llibertat per dir el que pensava, fins que un dia vaig dedicar la columna al conseller delegat del BBVA José Ignacio Goirigolzarri que es retirava amb una pensió de tres milions d’euros. La història ni tan sols era nova, ja havia sortit a molt mitjans, però tot i així la meva columna no es va publicar mai i el diari va deixar de demanar-me les col·laboracions. El banc era un dels principals accionistes de Vocento i jo havia citat un dels seus directius pel nom. La propietat dels mitjans funciona com la Camorra, no es pot dir en veu alta el nom dels capos.

Però si un mitjà fa trampes habitualment, es quedarà sense audiència i haurà de desaparèixer.

Això potser passaria si es donessin les condicions per a una lliure competència, però no es donen. Són habituals les relacions empresarials entre mitjans en principi competidors. Alguns s’enfronten en la premsa però col·laboren en la ràdio o la publicitat. Altres empreses tenen al mateix temps mitjans ideològicament antagònics. Però al final tot el pastís es reparteix entre poques famílies. El cercle de propietaris de mitjans és molt més petit del que pensem i això és possible perquè les lleis que en regulaven la concentració s’han anat tornant cada cop més laxes fins a esvair-se quasi completament. I les darreres normes, com la Llei General Audiovisual espanyola, han anat en aquesta línia.

Al 1971 Vázquez Montalbán alertava sobre la creixent presència de bancs en les empreses de mitjans. Avui aquesta presència ja no és creixent, és total.

Sembla que les empreses privades no en tenen mai prou i ara volen debilitar, si no acabar, amb els mitjans públics.

Aquí es barreja l’interès pel pastís publicitari amb les ganes de controlar tota l’audiència, perquè si la gent prefereix veure un bon documental abans que ‘Gran Hermano’ tenen un problema.

Encara que en aquest punt jo coincideixo –per altres motius- amb les televisions privades i crec que un bon servei públic d’informació no ha de dependre de la publicitat. Defenso que als mitjans públics no n’hi hagi.

Els defensors dels mitjans públics creuen que això els debilita, perquè es redueix la seva capacitat econòmica.

És que hi ha molt poca gent, fins i tot d’esquerres, que defensi que cal gastar diners en els mitjans públics. És popular gastar diners en hospitals i no ho és gastar-los en televisió, però jo crec que cal  gastar diners públics per tenir una bona sanitat i també per tenir uns bons informatius.

Per engreixar maquinàries de publicitat governamental?

És que les maquinàries de publicitat les tindrem igual, amb la diferència que a un mitjà públic li podrem exigir un consell d’informatius, un consell d’administració amb presència de l’oposició i sindicats, un control ciutadà… ho podrem aconseguir o no, però ho podem demanar, mentre que mai dels mais aconseguirem que aquests controls existeixin en una televisió privada.

Sé que és una opinió minoritària, però penso que els mitjans privats són més permeables a la influència política que els públics, ja que al final depenen igual de subvencions, publicitat institucional, canvis legislatius, etc. Sense haver de donar cap explicació a canvi.

I per certificar això tinc dos exemples. Un a Itàlia, on Berlusconi controla totes les televisions, les privades com a propietari i les públiques com a primer ministre. Bé, quan va esclatar l’escàndol de les prostitutes, la primera cadena que va entrevistar una de les noies –amb tres mesos de retard però ho va fer- va ser la RAI. El segon és a Hondures, on una de les primeres mesures després del cop d’estat del 2008 va ser privatitzar la televisió pública. No la van posar sota control militar ni en van censurar els continguts, sinó que la van regalar a un empresari de la seva corda per assegurar-se que, encara que ells perdessin el poder, aquella televisió els seguiria sent fidel.

I ja per acabar. Últimament s’ha parlat molt del poder de les xarxes socials i internet com alternativa al poder mediàtic. Quina és la seva opinió?

Crec que aquesta influència s’ha magnificat. Les xarxes socials o els blocs són importants i poden tenir cert valor a l’hora de deixar en evidència als grans mitjans, però no poden exercir un paper contrahegemònic. Aquest només es pot exercir des del poder de l’estat, amb canvis legislatius profunds que regulin la propietat, la concentració i la responsabilitat social dels mitjans de comunicació tal i com s’està fent a alguns països d’Amèrica Llatina. De la mateixa manera que no podem pensar en canviar l’educació sense legislar sobre l’ensenyament públic no podem pensar que canviarem els mitjans sense canviar-ne les lleis que els afecten.

Diumenge la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA, la patronal de la televisió privada) presentava l’Informe Deloitte, la recomanació més important del qual era la creació d’un sol canal estatal que englobi totes les cadenes autonòmiques “que ho desitgin” i amb desconnexions “regionals” per a continguts específics. El nou canal aniria vinculat al múltiplex de RTVE, es fonamentaria en la producció pròpia i, òbviament, no tindria publicitat. D’aquesta forma –s’assegura- s’aconseguiria “generar riquesa i racionalitzar i vertebrar el sistema industrial públic”.

Segons s’explica en el comunicat de premsa emès per UTECA, s’han basat en els models alemany i britànic per a fer la seva proposta, que consideren “realista, viable i vertebradora, perfectament aplicable en una Legislatura”.

La proposta, que sembla una broma, ha passat gairebé desapareguda, excepte per blocs i mitjans especialitzats en comunicació i només la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) s’ha molestat a emetre un comunicat de resposta. Però en realitat no és la primera vegada que propostes a primera vista absurdes acaben convertint-se en realitats consumades un temps després. Sols en el camp mateix de les televisions hi ha la recent Llei General Audiovisual espanyola (LGA), que va reduir a un 30% l’espectre readioelèctric per a mitjans públics, va blocar el desenvolupament de mitjans socials –els anomenats del tercer sector- recloent-los a un àmbit municipal i limitant fortament la seva capacitat de finançament i va eliminar la publicitat de TVE, un gran somni de la UTECA fet realitat. L’únic punt de la LGA al qual la UTECA s’hi va oposar, va ser la creació del Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals (CEMA), una versió estatal del CAC, que, més d’un any després de l’aprovació de la llei segueix sense constituir-se i és probable que ja no ho faci mai, ja que el PP ha anunciat que derogarà aquesta part de la llei si guanya les properes eleccions.

A tot això se li ha de sumar les constants declaracions amenaçadores contra les televisions públiques per part del Partit Popular. La flamant presidenta de Castella la Manxa, María Dolores de Cospedal, ja ha anunciat la reducció d’un 50% del pressupost del canal autonòmic i ha promès la seva privatització així que ho permeti la llei. També ha promès que una majoria del seu partit a nivell estatal aprovaria aquesta mesura. També han anunciat la reducció d’una quarta part del pressupost de RTVE.

Als Països Catalans ja hi ha el precedent del tancament de Televisió de Mallorca i l’anunci d’un ERO a RTVV per la meitat de la seva plantilla. Però tampoc Catalunya s’escapa d’aquesta pressió cap als mitjans públics. Per ara, el suport popular i l’eficiència dels canals de la CCMA han impedit un atac en tota regla contra l’ens, però la seva plantilla ja ha hagut d’acceptar un dur pla de viabilitat amb reduccions de sou incloses i just després de les eleccions van córrer rumors sobre una possible privatització dels Canal 33 que mai van ser desmentits a més de les pressions a COM Ràdio.

Ahir se celebrava el judici als responsables de l’agressió als diputats de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) durant la presentació de la coalició a València el gener passat. No va caldre esperar el final de la vista per saber-ne el més que probable resultat, ja que la pròpia fiscalia va retirar l’acusació. El ministeri públic ho va justificar per que els acusats van assegurar que sols havien insultat Joan Laporta i que com aquest no era al judici no podia mantenir una acusació per unes simples faltes. Així doncs, la versió dels acusats va passar per sobre de la de les víctimes, que també van denunciar insults i amenaces i van reconèixer Juan García Sentandreu, dirigent ‘blaver’, instigador públic del boicot. I tot i que l’acusació particular, exercida per SI, va mantenir la demanda, és bastant improbable que el jutge l’atengui.

Es signava, així, un altre capítol de la impunitat habitual de l’extrema dreta al País Valencià des de la transició i ahir mateix continuaven els atacs amb amenaces, danys i pintades amb esvàstiques contra un regidor independent a Nàquera. Una impunitat que ha sobreviscut, en gran part, gràcies al desinterès de bona part dels mitjans de comunicació i el d’ahir en va ser un nou exemple. Si bé els dos grans diaris de València han publicat cròniques força extenses aquestes es van centrar en el fet de la no compareixença de Laporta i han deixat a un segon pla les declaracions de la resta de víctimes, avalant així la decisió de la fiscalia. Però més greu ha estat encara el silenci dels diaris barcelonins, dels quals sols El Punt Avui, –entre els impresos- Vilaweb i Racó Català –entre els digitals- han fet menció als fets. L’única editorial –i l’únic article d’opinió que ha trobat Mèdia.cat- ha estat el de Vicent Partal a Vilaweb.

Ha faltat, doncs, una decidida defensa de la dignitat i inviolabilitat dels diputats catalans, no sols per part de la fiscalia espanyola sinó també per la mateixa premsa del país i que destaca –per la proximitat temporal- amb l’allau de crítiques i condemnes que van ploure als indignats per uns fets similars, almenys en la forma. Uns fets, per cert –el dels 15 de juny,- que seran jutjats per l’Audiència Nacional espanyola i no es limitaran precisament a una simple vista per faltes.

Ahir, una selecció espanyola de bàsquet amb deu dels seus quinze components dels Països Catalans va guanyar el campionat europeu i avui copaven les portades dels diaris, tan esportius com generalistes. Totes? No. Alguns rotatius han decidit que valia la pena destacar la gesta del Llevant al derrotar el Reial Madrid. Deixant de banda la decisió, més natural, de la premsa de pagament de la ciutat de València, Levante, Las Provincias i Súperdeporte –la gratuïta també va optar pel bàsquet,- el 9 Esportiu ha estat l’únic mitjà d’arreu de l’Estat que avui ha decidit dedicar la seva portada a la victòria llevantina i deixar per a la banda inferior els èxits de Gasol i Navarro.

Fins i tot la premsa madrilenya s’ha oblidat del mal tràngol dels blancs per posar tota l’atenció en una “Enorme España” plasmada en una imatge a tota plana de Pau Gasol. Amb Rafa Nadal comandant “L’Armada” cap a la final de la Copa Davis –l’altra notícia esportiva de diumenge- el que els esportistes del país siguin els encarregats de suar els èxits esportius espanyols ja comença a fer-se repetitiu.

Però aquesta és una trampa que no té una sortida fàcil. Destacar les victòries de la selecció espanyola o amagar els esforços dels esportistes catalans? I encara que els titulars de la premsa barcelonina optin per obviar el nom de l’equip –amb frases genèriques com “gegants d’or” o “reis del bàsquet europeu” o accentuant que és “Navarro [qui] conquereix Europa”,- l’afiliació amb la selecció espanyola és evident i fins i tot l’Ara hi acaba caient al titular de la seva versió digital: “Espanya, campiona d’Europa de bàsquet (98-85)”.

Tampoc la poca cobertura que està obtenint a la premsa catalana –exceptuant la nord-catalana- del Mundial de Rugbi té en compte l’alta presència de catalans en la selecció francesa, el que pot donar algunes pistes del que es visualitza la presència catalana en les seleccions estatals.