Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Público s’ha caracteritzat per una línia informativa allunyada de la demonització dels governs progressistes d’Amèrica Llatina, habitual a la resta de mitjans madrilenys. Per això va sorprendre als seus propis lectors –només cal llegir els comentaris de l’edició digital- la notícia sobre la llei que declara d’interès públic l’accés al paper premsa per a tots els diaris del país. Sota el títol “Argentina fa una llei per a sotmetre la premsa escrita” i el sots-títol “El Senat decreta que l’Estat controlarà la producció de paper” s’hi amaga un text que no ve a dir exactament el mateix.

La producció del paper premsa a Argentina està monopolitzada per una sola empresa propietat dels dos principals diaris del país –Clarín i La Nación- i amb una petita participació estatal. Aquests dos diaris no sols s’asseguren així una preferència a l’hora d’accedir a la matèria primera que els permet sortir, sinó que graven a una part de la competència amb preus fins a un 15% més alts. A la resta ni tan sols la proveeixen i ha de comprar el paper a l’estranger, amb el sobrecost afegit. La nova llei obligarà a l’empresa paperera a cobrir tota la demanda necessària –l’Estat s’encarregarà de les inversions necessàries, augmentant la seva participació, en cas que els accionistes privats no puguin assumir-les- i haurà de vendre el producte al mateix preu per a tots els clients. Els Govern ha justificat la llei al considerar “d’interès públic la producció, distribució i comercialització de paper per a diaris”. Tota aquesta informació es pot obtenir si es llegeix críticament la notícia de Público, que també inclou, òbviament, les raons de l’oposició a la citada llei –encapçalada pels dos principals diaris argentins- i les seves pors a que l’Estat utilitzi aquesta nova posició per emmudir els diaris opositors, encara que aquesta versió sigui la que es dóna com un fet objectiu en la titulació.

A l’article fins i tot hi ha una referència a com Clarín i La Nación van arribar a fer-se amb el control de l’empresa paperera durant la dictadura, mitjançant coaccions als seus propietaris originals –Público ho rebaixa a una “argumentació” de la presidenta argentina, Cristina Fernández i no s’explica que la majoria van acabar detinguts, torturats i morts.

Però el que de cap manera es diu a l’article és la vinculació empresarial entre el diari de Mediapro i Clarín, que es distribueix a Argentina després de ser imprès a les rotatives de Clarín. Influeix aquesta relació empresarial en la línia informativa de Público? En tot cas, no caldria informar-ne als lectors?

Fa mesos que els autobusos valencians inclouen explícits i vistosos anuncis de prostitució. Lemes com “La teua cita amb el plaer” i fotografies de noies sense roba i posicions seductores acompanyen els viatges en transport públic pel Cap i Casal i la seva àrea metropolitana sense que, pel que sembla, ningú se n’hagués adonat. Però dimarts Público “destapava” l’escàndol.

En només dos dies la resposta dels responsables del transport públic –al tractar-se de línies interurbanes és la Generalitat- ha canviat diametralment. Si al primer reportatge de Público la gerent de l’Agència Valenciana de Mobilitat, Mar Martínez, responia que “no podem fer res per impedir-la [la propaganda], la llei els empara” al ser aquest un servei privatitzat, avui mateix asseguren al mateix diari que han donat tres dies a l’empresa responsable per retirar els anuncis. Això sí, la justificació ha estat la mateixa, tant per part de la consellera d’Infraestructures, Isabel Bonig, com de l’empresa subcontractada, Fernanbús: “no havien vist” la publicitat que difonien els autobusos sota la seva responsabilitat.

Però qui sembla que tampoc viatja en autobús són els periodistes de les capçaleres valencianes –Levante i Las Provincias- que fins ara no s’havien adonat d’un fet visible per qualsevol vianant i que –pel que difon el vídeo dels seus webs, per cert és el mateix- indigna profundament la ciutadania. A ambdós diaris, la polèmica despertada per Público els ha agafat a contrapeu i avui publicaven obligades informacions sobre la decisió de retirar la propaganda. Una peça d’EFE totalment acrítica i descontextualitzadaa Las Provincias i, en el cas de Levante, un reportatge signat per redacció que pretén marcar més perfil però que comença retraient als diputats que al setembre van votar en favor de la regulació de publicitat de prostitució als mitjans “se’ls oblidés” els anuncis en transport públic. Un fet que a al diari –que conté aquest tipus de publicitat-  també li ha passat per alt durant mesos.

La detenció del president de l’SGAE, Teddy Bautista, i altres vuit directius més de la societat de gestió de drets d’autor ha omplert els informatius del cap de setmana. Curiosament, però, l’allau d’informació no ha impedit que alguns aspectes clau del tema hagin passat pràcticament desapercebuts. El primer, i especialment interessant per als periodistes, és que l’origen de tota l’operació judicial és un article d’investigació de Público de l’octubre del 2007 on ja s’explicava, a grans trets, el que ara ha revelat la fiscalia, i tot això extret només amb la informació oferta per la pròpia SGAE, les dades públiques del registre mercantil i la legislació. Però només el mitjà interessat s’ha fet ressò de l’origen de la investigació en un exemple de política empresarial mal entesa.

El reportatge de Público va tenir dues conseqüències. Per una banda una demanda per part de l’SGAE contra el diari, encara que aquesta va anar dirigida contra els “comentaris ofensius” dels lectors més que contra el fons de l’article, i va provocar que la direcció del rotatiu eliminés de cop els més de 200 comentaris que aquest havia suscitat. Per una altra banda, diferents associacions d’internautes van redactar la seva pròpia denúncia contra l’SGAE en base a les dades que aportava la periodista i que en el seu moment també va passar pràcticament desapercebuda mediàticament parlant. Quasi quatre anys més tard, però, i després que el propi Bautista assegurés que havia estat desestimada, aquesta ha estat la base de les detencions i escorcolls del divendres.

Més enllà de totes les connotacions polítiques i socials que pugui tenir el cas –amb el descrèdit definitiu per a una de les entitats més beneficiades pels governs espanyols del PSOE, com ja ha fet notar l’editorial de Vilaweb- no està de més fer notar com una majoria de mitjans han tractat d’obviar el cas fins que se’ls ha fet impossible no parlar-ne i, fins i tot després, han sigut predominant les notícies amb titulars exculpatoris i on es recorda la presumpció d’innocència, positius però poc habituals en les seccions judicials. Però igual d’important és esmentar que el periodisme d’investigació –que tantes vegades s’ha donat per enterrat- es troba a la base de tot plegat.

És cert que els propis protagonistes –Govern espanyol i sindicats CCOO i UGT- han coincidit a anomenar “acord” a la fi de les negociacions sobre la reforma de les pensions que s’han allargat durant les darreres setmanes. Però també ho és que la funció del periodista és –o hauria de ser- anar més enllà del comunicat oficial. Després de prometre que no cedirien en el retard de la jubilació als 67 anys i que a més continuaven posant sobre la taula la retirada de la reforma laboral que va motivar la vaga general del 29 de setembre, tan Ignacio Fernández Toxo com Cándido Méndez, han assegurat que s’han “acostat posicions” i que ja sols queden “els últims serrells per aclarir”. Però la veritat és que a primera vista sembla que les úniques posicions que s’han mogut són les sindicals.

Read the full text

Avui pràcticament totes les portades de l’Estat espanyol coincidien a destacar la mort del cantant de flamenc Enrique Morente. Des de La Razón fins a Público, en el cas de Madrid, i totes les capçaleres de Barcelona i València -excepte l’Ara- coincidien en els seus condols cap al que és considerat un dels grans renovadors del flamenc. Al marge de la polèmica per una suposada errada mèdica en la seva mort, els diaris se centren en els obituaris habituals en aquest tipus de casos i publiquen sentides mostres de condol d’amics o companys de professió. La militància de Morente, “el cantaor roig” però, queda pràcticament oblidada a pesar de les dotzenes de pàgines escrites.

Read the full text

Poc a poc, els mitjans de comunicació catalans van donant a la revolta de l’Estat francès el tractament que es mereix. Els ha costat, però al llarg d’aquesta setmana la majoria de seccions d’internacional han obert amb les imatges de les massives manifestacions, bloqueigs i batalles campals que han creuat “l’hexàgon” de punta a punta.

Read the full text

Un informe de Media.cat i l’Observatori de la Cobertura de Conflictes (OCC) de la UAB analitza el tractament de la premsa catalana i estatal sobre l’adjudicació de l’Audi Q3 a Seat. Els mitjans analitzats van prioritzar en general el discurs de l’empresa i van minoritzar els plantejaments sindicals contraris a les retallades laborals.
Read the full text

El segrest del vaixell tonyinaire basc Alakrana ha posat a la palestra mediàtica la denominada pirateria a Somàlia. Malgrat que el cas es va allargar 47 dies, la visió dels mitjans va ser molt unidireccional i pràcticament no es van qüestionar preguntes tan claus com què fan pescadors de l’Estat espanyol a l’oceà Índic. TV3 ho va fer, però 50 dies més tard de l’assalt.
Read the full text