Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Ahir es feia públic que els propietaris d’Antena 3 –bàsicament Planeta- i La Sexta –Televisa i Imagina- havien acordat finalment el que la majoria de mitjans van anomenar una “fusió” entre ambdues empreses. En realitat es tracta de l’absorció d’Antena 3 que controlarà un 85% de l’empresa resultant a canvi de pagar 100 milions d’euros del deute que acumula La Sexta. La notícia arriba just un any després de l’adquisició de Cuatro i Canal+ per Telecinco i després de la fallida en cadena de pràcticament tots els nous canals llançats amb l’entrada de la TDT, tals com Popular TV, Veo7 o La 10, sense comptar els autonòmics i locals.

El resultat final és –un any i mig després de la implantació de la TDT que havia de multiplicar l’oferta televisiva- un panorama encara més concentrat que a l’era analògica.

A diferència de llavors –quan hi havia tres grans grups televisius privats d’àmbit estatal i un servei públic més potent- ara la competència es redueix a dos, Antena 3 i Tele5, que acumulen, respectivament, nou i vuit canals, més de la meitat de l’audiència global estatal i, el que encara és més important des del seu punt de vista, el 84% del mercat publicitari (un 41% per Antena 3 i un 43 pels seus rivals), això darrer degut, també, a la renúncia de TVE al finançament privat.

I cada vegada queden menys espais a les ones fora del control d’aquests dos gegants. Per ara encara mostra certa musculatura la televisió pública espanyola –amb poc més del 20% de l’audiència- però sense publicitat i amb un finançament públic cada vegada més qüestionat està per veure el que podrà aguantar. La resta de privades d’àmbit estatal que encara no han tancat –com Intereconomía o 13 TV- tenen unes audiències ínfimes i una situació econòmica precària.

Els canals autonòmics –amb excepcions com TV3- tenen resultats molt desiguals i en la majoria de casos un futur incert, cada cop més escanyades financerament i que podrien arribar a ser tancades o privatitzades si Rajoy modifica la legislació com li demanen sectors del seu partit. Qui sí ha sortit guanyant amb el canvi són els canals temàtics internacionals, com per exemple el Canal Disney, MTV o altres de pagament, la majoria de producció estatunidenca i doblats al castellà que han aconseguit certa implantació –ja s’acosten gairebé al 10% de l’audiència- i amb menys problemes financers al tenir grans multinacionals al darrere.

Les grans perdedores del procés de conversió a la TDT van ser les televisions locals públiques, les poques de les quals que van aconseguir sobreviure llavors, lara estan o amenaçades o retallant el seu servei. Tampoc ho tenen millor els canals privats autonòmics, la majoria dels quals han tancat i, al nostre país, queden sols alguns resistents com 8tv, Canal Català o Levante TV.

Encara que en general s’acostuma a atribuir aquesta situació a la crisi, ja durant el procés d’implantació de la TDT hi va haver veus que van alertar de la la renúncia a ampliar i diversificar les veus amb accés a la televisió i la insostenibilitat de la situació que s’estava generant, tal com va vaticinar, per exemple, l’informe de Mèdia.cat “La TDT local als Països Catalans: una oportunitat perduda per millorar la vertebració de l’espai català de comunicació”.

Ús majoritari o exclusiu de fonts polítiques, escassa presència de veus immigrades que, sovint, són posades en una posició subalterna i inexistència de la versió de parts directament afectades. Aquesta és una de les principals conclusions a les que arriba un estudi encarregat per la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual del CAC i que analitza el tractament televisiu de tres casos força mediàtics: les restriccions a l’empadronament a Vic, la regulació sobre l’ús del vel integral a Lleida i les tensions veïnals a Badalona.

L’informe pretenia comprovar si els canals televisius sota competències del CAC –autonòmics i locals catalans- seguien les recomanacions d’aquest organisme en el tractament del fet migratori. I les conclusions són devastadores. Si bé els autors de l’informe –el professor de la UAB Xavier Giró i la periodista Marta Muixí- reconeixen certs avanços en l’ús d’un llenguatge no discriminatori, en la resta de camps s’està molt lluny d’acostar-se a un tractament equitatiu. La tria de les fonts és un dels punts més reveladors, ja que de les nou peces informatives estudiades sobre les tensions veïnals a Badalona, no n’hi ha cap que inclogui una font immigrada i de les vuit peces al voltant de la polèmica del vel a Lleida només en una es va donar veu a persones nouvingudes. I quan n’hi ha es menystenen al no informar de la professió o, a vegades, ni tan sols el nom complet i s’identifiquen únicament com a “immigrants”.  En canvi predominen les informacions en que les fonts exclusives o majoritàries són polítics.

En altres camps es critica especialment l’ús d’imatges de recurs reiteratives, confuses o negatives, s’associa –a vegades- col·lectius determinats amb delinqüència o actituds problemàtiques o s’inclouen declaracions obertament xenòfobes i discriminatòries sense contextualitzar o contrarestar.

Aquestes conclusions decebedores contrasten, però, segons els autors de l’estudi estudi amb “un rebuig a les discriminacions per origen, que troben que són injustes” en dos dels tres casos estudiats –la cobertura de la prohibició dels vels integrals és “menys delimitable”- el que pot fer pensar que les bones intencions dels professionals topen amb una manca de formació o recursos.

No tots els mitjans editats a Catalunya estan d’acord amb la independència ni molt menys, però sí que s’observa una clara unanimitat a l’hora de percebre el creixement del sentiment social sobiranista que s’explica, sobretot, en clau econòmica i fiscal. Aquesta seria una de les conclusions del nou informe Mèdia.cat publicat avui mateix i que us podeu descarregar al final del text.

L’estudi es titula “Anàlisi de la cobertura mediàtica del debat social i polític al voltant de l’independentisme durant el 2011” i ha estat realitzat pel periodista Vicent Canet. Per copsar aquesta cobertura s’ha centrat en quatre dates claus del debat sobiranista d’aquest any: la consulta popular del passat 10 d’abril a Barcelona i altres municipis, els resultats del Baròmetre trimestral del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat el 29 de juny, l’aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol i la declaració institucional sobre la possible insubmissió fiscal que feu Òmnium Cultural en el seu 50è aniversari. L’observatori crític de la comunicació, Mèdia.cat, és impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació ESCACC

A partir d’aquí i de l’ampli volum i pluralitat de notícies estudiades –138 peces de 32 diaris i televisions d’àmbit local, català i estatal- permet a l’autor de l’informe concloure que els arguments econòmics passen per sobre dels lingüístics, identitaris o altres a l’hora d’explicar aquest creixement del sentiment independentista i que els mitjans radicats a Catalunya –inclosos els que no es mostren simpatitzants amb l’independentisme- argüeixen que cal una major autonomia financera. Entre els motius polítics, destaca principalment el malestar generat pel rebuig judicial al nou Estatut. La fractura social és l’argument més emprat entre els mitjans catalans que s’oposen a la independència.

Pel que fa a la procedència dels mitjans, es percep clarament com els mitjans editats aquí tenen més tendència a destacar els fets positius del moviment independentista front als editats a Madrid, encara que no hi ha un punt de separació clar i existeixen molts graus de matís en l’enfocament.

De fet l’informe classifica els mitjans segons la seva simpatia, neutralitat o oposició a la possibilitat d’independència per a Catalunya. Entre els mitjans de comunicació amb un posicionament favorable hi ha El Punt, l’Avui i l’Ara. Entre els ambigus on predominen més els elements positius són catalans: La Vanguardia, Regió 7, Diari de Girona, Público, Segre, ADN, La Mañana, El Periódico, TV3, C33, BTV, TV de l’Hospitalet i TVE1. Els mitjans més neutres són tant d’àmbit espanyol com català: 20 Minutos, Qué!, Diari de Tarragona, El 9 Nou, 8TV i TV de Badalona. El País, La Sexta, Cuatro, TVE2 i Telecinco són els mitjans, d’àmbit espanyol, qualificats d’ambigus on predominen més elements crítics. Finalment, entre els mitjans desfavorables hi trobem diaris i televisions exclusivament d’àmbit espanyol: El Mundo, La Razón, La Gaceta, l’Abc i Antena 3. Aquests darrers fins i tot arriben a dubtar del creixement del sentiment independentista i en tot cas acusen els polítics catalans de ser els responsables de la frustració generada per aprovar un Estatut “inconstitucional”.

Diumenge la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA, la patronal de la televisió privada) presentava l’Informe Deloitte, la recomanació més important del qual era la creació d’un sol canal estatal que englobi totes les cadenes autonòmiques “que ho desitgin” i amb desconnexions “regionals” per a continguts específics. El nou canal aniria vinculat al múltiplex de RTVE, es fonamentaria en la producció pròpia i, òbviament, no tindria publicitat. D’aquesta forma –s’assegura- s’aconseguiria “generar riquesa i racionalitzar i vertebrar el sistema industrial públic”.

Segons s’explica en el comunicat de premsa emès per UTECA, s’han basat en els models alemany i britànic per a fer la seva proposta, que consideren “realista, viable i vertebradora, perfectament aplicable en una Legislatura”.

La proposta, que sembla una broma, ha passat gairebé desapareguda, excepte per blocs i mitjans especialitzats en comunicació i només la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) s’ha molestat a emetre un comunicat de resposta. Però en realitat no és la primera vegada que propostes a primera vista absurdes acaben convertint-se en realitats consumades un temps després. Sols en el camp mateix de les televisions hi ha la recent Llei General Audiovisual espanyola (LGA), que va reduir a un 30% l’espectre readioelèctric per a mitjans públics, va blocar el desenvolupament de mitjans socials –els anomenats del tercer sector- recloent-los a un àmbit municipal i limitant fortament la seva capacitat de finançament i va eliminar la publicitat de TVE, un gran somni de la UTECA fet realitat. L’únic punt de la LGA al qual la UTECA s’hi va oposar, va ser la creació del Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals (CEMA), una versió estatal del CAC, que, més d’un any després de l’aprovació de la llei segueix sense constituir-se i és probable que ja no ho faci mai, ja que el PP ha anunciat que derogarà aquesta part de la llei si guanya les properes eleccions.

A tot això se li ha de sumar les constants declaracions amenaçadores contra les televisions públiques per part del Partit Popular. La flamant presidenta de Castella la Manxa, María Dolores de Cospedal, ja ha anunciat la reducció d’un 50% del pressupost del canal autonòmic i ha promès la seva privatització així que ho permeti la llei. També ha promès que una majoria del seu partit a nivell estatal aprovaria aquesta mesura. També han anunciat la reducció d’una quarta part del pressupost de RTVE.

Als Països Catalans ja hi ha el precedent del tancament de Televisió de Mallorca i l’anunci d’un ERO a RTVV per la meitat de la seva plantilla. Però tampoc Catalunya s’escapa d’aquesta pressió cap als mitjans públics. Per ara, el suport popular i l’eficiència dels canals de la CCMA han impedit un atac en tota regla contra l’ens, però la seva plantilla ja ha hagut d’acceptar un dur pla de viabilitat amb reduccions de sou incloses i just després de les eleccions van córrer rumors sobre una possible privatització dels Canal 33 que mai van ser desmentits a més de les pressions a COM Ràdio.

Els treballadors de Ràdio Televisió de Mallorca (RTM) han decidit avançar-se als esdeveniments i no esperar als fets consumats, pel que ja han iniciat una campanya per evitar el tancament de l’única televisió plenament en català de les Illes. Una recollida de signatures i una altra de piulades al Twitter són les primeres accions de cara a aconseguir que el virtual president autonòmic balear, José Ramón Bauzá, es repensi la seva promesa electoral de clausurar aquesta mitjà de comunicació i deixar al carrer el centenar de professionals que hi treballen. Read the full text

Un informe del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament de la violència masclista als informatius televisius constata com a conclusió principal la millora en el tractament del tema. Per primera vegada, s’assegura, “les persones expertes assoleixen la primera posició en el temps de paraula” de les diferents fonts i “la informació sobre programes socials i de sensibilització pel que fa a la violència masclista superen el 50% del temps de notícia”.

L’estudi analitza el tractament de les informacions sobre violència en l’àmbit familiar i sobre violència masclista en els teleinformatius de TV3, el 3/24, TVE a Catalunya, 8tv, Barcelona TV i Penedès TV emesos durant el període comprès entre l’octubre i el desembre de 2010 i el compara amb els informes similars realitzats el 2002, 2004 i 2007. En els seus anàlisis conclou que “no s’han trobat adjectivacions justificadores dels assassinats o de les agressions, ni estereotips ni tòpics que la banalitzin o la frivolitzin”. En canvi, la majoria de les notícies “inclouen informació contextual, la qual cosa contribueix a entendre el problema i ajuda a reflexionar-hi”, una tendència que ha anat a l’alça respecte als estudis anteriors.

Com a elements negatius destaca “l’increment de l’espectacularització a les imatges”, si bé reconeix que aquesta s’ha reduït en el lèxic, que en algunes ocasions no es respecti la privadesa de les persones afectades i que es mantingui una causa-efecte “vinculades a l’origen o a les circumstàncies personals de les persones implicades”.

En tot cas es tracta, però, d’una millora global i notable que afecta els mitjans en la seva totalitat –l’estudi no parla de diferències segons els canals- que arriba després d’anys de denúncies, campanyes i alternatives proposades des de la societat civil. Un exemple que la feina de prevenció i vigilància respecte el tractament mediàtic de temes sensibles pot donar els seus fruïts i que ha d’animar a la societat civil a continuar vigilant els seus mitjans.

Des que el 1942 Richard Thorpe rodés Tarzan a Nova York, l’argument del salvatge innocent que descobreix la “civilització” s’ha anat repetint una i altra vegada en tot tipus de ficcions. Un argument que, rere la broma fàcil de l’indígena barallant-se amb coses d’ús comú com la roba, els semàfors o els passaports, també s’hi podia llegir una crítica velada a l’absurda complexitat de la vida moderna. L’enèsima repetició d’aquesta trama l’ofereix, des de diumenge, Cuatro i el seu programa Perdidos en la ciudad, un reality show en que unes famílies Himba de Namíbia i Mentawai d’Indonèsia tornen les visites que unes famílies de Barcelona i Madrid –o “Espanya”, com es repeteix contínuament- els hi van fer a la primera edició, Perdidos en la tribu, que en el seu moment va ser denunciat per l’ONG Survival per racista.

Aquesta versió, però, ve amb trampa. Primer de tot no és una ficció, sinó que en aquest cas els “primitius” dels quals els espectadors se’n riuen perquè no han vist mai una compresa o un glaçó de gel, no són actors, sinó persones reals convertides –sense saber-ho- en la riota de l’audiència local. Reduïts a mera “tribu” –en contraposició amb les nostres “famílies”- els espectadors es queden únicament amb una sèrie d’acudits fàcils que reforcen la idea de la superioritat objectiva de la nostra cultura, tal com es pot comprovar en la majoria de piulades del Twitter, sense que ho pugui mitigar la bona fe de les famílies d’acollida.

Sense que es pugui observar, almenys de moment, cap reflexió implícita sobre la suposada universalitat del nostre model social, l’aventura queda limitada a una broma macabra –Ferran Monegal la descriu com una “dosi d’escarni” i “innegable crueltat” des de les pàgines d’El Periódico- que l’acosta més a ser una versió contemporània de les fires de monstres del segle XIX que en un remake de la cinta de Thorpe.

El programa tampoc sembla tenir gaires pretensions en favor de la diversitat cultural quan mostra una imatge de Catalunya totalment espanyolitzada i on no se sent ni una paraula de català en tot el capítol.

Si algú proposa a una televisió una conferència de llarga duració, tractant un tema amb profunditat, amb dades, reflexions complexes i matisos d’alguna qüestió difícil i lletja com, per exemple, les migracions, qualsevol responsable de programació el titllarà de boig. Si a més es programa es limita a una senzilla i barata càmera fixa, amb un cost de filmació i realització que tendeix al cost 0, segurament ja ni s’aconseguirà cap més resposta que una sonora riallada. L’argument? Això no interessa a l’audiència. Read the full text