El nomenament de Baltasar Garzón al Comitè europeu per a la Prevenció de la Tortura ha passat quasi desapercebut. Entres els diaris impresos del país, sols La Vanguardia, Levante, Las Provincias i Diario de Mallorca han publicat un teletip d’EFE on es limita a explicar quants vots va treure cada candidat i quines són les funcions del citat Comitè. La resta ni això i no serà perquè els passos del “jutge estrella” siguin habitualment ignorats pels mitjans. Ni tan sols El Periódico, que els darrers mesos ha estat seguint amb interès les desventures de Garzón pels sistemes judicials espanyol i internacional ha informat els lectors del cas.
Si poc ressò ha tingut aquest nomenament encara menys n’ha tingut la campanya que diferents associacions de drets humans –pràcticament totes les que treballen en el camp de l’eradicació de la tortura- n’han fet en contra. Una extensa i documentada carta explicant els motius d’aquesta oposició de Carlos E. Hernández, coordinador de l’associació biscaïna SalHaketa i signada per més d’una vintena d’entitats de drets humans de tot l’Estat espanyol a penes ha estat citada en alguns blocs i mitjans alternatius.
Entre les raons incloses a la carta hi figura el fet que Garzón fos el jutge instructor de les detencions a independentistes catalans el 1992, les denúncies de tortura dels quals no van ser mai investigades, segons va reconèixer el mateix Tribunal Europeu de Drets Humans en una històrica sentència. També va ser el jutge que va ordenar el tancament preventiu del diari Egin i la seva ràdio associada, al considerar que aquest formava part de l’entramat d’ETA, en una acció que va ser denunciada pels organismes internacionals que vetllen per la llibertat de premsa i que després seria revocada pel Tribunal Suprem amb l’ordre de reobrir el diari sense que això ja hagi estat mai possible.
Set anys després del tancament del diari basc Egunkaria per ordre del jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Juan del Olmo, aquest dimarts ha arribat 
