Naturalment en la terminologia oficial mai s’utilitzaria la paraula “absorbir”, però la proposta és la que és i segons ha pogut saber Mèdia.cat de fonts que per ara no són oficials, pels despatxos del Consell s’està estudiant molt seriosament l’opció de crear un únic conglomerat audiovisual que agrupés la CCMA i RTVV.

La crisi sembla que és capaç de moure muntanyes i, fins i tot, ajudar a aparcar la catalonofòbia que el PP ha alimentat tradicionalment al sud del Sènia. Més concretament hi ha els problemes de liquiditat de la Generalitat valenciana, incapaç, ara mateix, de realitzar fins i tot els pagaments corrents necessaris pel seu funcionament més quotidià. No ja les nòmines, sinó també les factures de la llum, telèfon o correus són inassumibles per una administració que es troba en fallida tècnica. Una realitat que també impossibilita el sanejament –via ERO massiu- de Canal9, el que, al seu torn, fa inviable el que fins ara era l’objectiu principal popularista, la seva privatització: senzillament és impossible trobar comprador en la situació actual. A més s’allunyen les opcions de que Rajoy, pressionat per alguns presidents autonòmics dels seu partit, faci els canvis legals que ho permetin. En canvi, un acord similar entre les televisions autonòmiques d’Andalusia i Extremadura el 2010 facilitaria les bases legals del nou conglomerat.

Entre els arguments d’alguns dirigents popularistes valencians a favor de la proposta d’unificar en ambdues televisions públiques hi ha la reducció de despeses que significaria –personal, doblatges, drets- però també el fet que permetria passar el deute al nou ens i allunyar els pagaments més urgents, el que en l’actual situació d’emergència potser és encara més important. El tarannà dialogant imposat des de l’arribada de Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat, les bones relacions amb CiU i l’assumpció de batalles comunes com la del corredor mediterrani –en contra dels sectors centralistes del propi PP- haurien ajudat a desencallar la proposta.

Rere el projecte –encara que aquest punt no ha estat confirmat per cap de les parts implicades- podria haver-hi les bones relaciones que mantenen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez Camacho. Relacions que ja han dut al PP de Catalunya al govern de l’Ajuntament de Badalona i la Diputació de Barcelona i que permetrien a aquest partit millorar la seva influència en la nova televisió, ja que, via València, es garantirien quasi el 50% del seu consell d’administració. Per al democratacristià els avantatges són menys clares, però potser li serviria per frenar l’oposició sobiranista dins el seu propi partit. En tot cas, la fundació d’un nou ens seria una oportunitat d’or per a CiU per a remodelar la CCMA a fons, negociant de zero els drets laborals, l’estructura organitzativa i els òrgans de gestió i direcció esquivant la dura resistència que ha trobat fins ara.  Cap de les fonts consultades ha pogut aclarir si IB3 entraria en l’operació, però sembla que José Ramón Bauzá n’està al corrent. A favor d’incloure la televisió insular hi hauria la pressió de la societat civil balear –que sembla que ha passat factura a l’executiu amb la seva campanya en favor de RTVM- i en contra la por de Convergència de quedar en minoria a la direcció del nou ens.

L’actor clau que faltaria per pronunciar-s’hi és la direcció estatal del PP, que tindria capacitat de vetar una operació que contribuiria, i molt, a estructurar l’espai comunicatiu català i que probablement rebria atacs molt forts des de la dreta mediàtica de Madrid.

Encara que tot l’acord està molt verd, les fonts consultades per Mèdia.cat asseguren que ja s’ha parlat d’unificar TV3 i Canal9 i també ambdós canals de notícies 24 hores i deixar el Canal33 i Punt2 com a canals “regionals”.  Les quotes “lingüístiques” –temps per a cada variant dialectal i introducció no del castellà- un dels possibles esculls principals de l’operació encara no estan sobre la taula.

L’existència del Kurdistan –la nació sense estat més gran del món- i la seva lluita pel reconeixement internacional és prou coneguda com per a exigir als periodistes un cert grau de precisió a l’hora d’ubicar les seves informacions. La notícia del terratrèmol ha coincidit, a més, amb els combats entre l’exèrcit turc i els guerrillers independentistes del Partit dels Treballadors Kurds (PKK en les seves sigles kurdes) a les localitats Cukurca i Iusekova, a sols 140 quilòmetres de distància de Van, la ciutat més gran afectada pel terratrèmol. Tot i que molts mitjans han donat ambdós fets, molt pocs els han relacionat.

L’oblit a l’hora de situar la notícia a Kurdistan és encara més greu en mitjans amb sensibilitat nacional, com poden ser El Punt Avui, Ara o TV3. Dels tres citats, sols el primer ha rectificat, gràcies a les advertències realitzades per lectors a través de les xarxes socials o el servei de comentaris de les edicions digitals.

L’excessiva dependència d’agències internacionals i sense cap tipus de sensibilitat per les nacions sense estat podria ser al darrera de l’errada –el que resulta obvi, ja que cap notícia ve signada per corresponsals-, encara que aquesta vegada, l’existència d’una agència catalana pròpia tampoc els hauria permès evitar-lo, tal i com li va passar a Nació Digital. I és que l’ACN també ha ubicat el terratrèmol a Turquia.

En una estratègia similar, actors claus en la trama com la patronal espanyola de les televisions privades UTECA –que fa pocs dies proposava la fusió de tots els canals autonòmics en un únic d’abast estatal- va limitar-se a “rebutjar” que perseguissin la publicitat de les televisions públiques en unes declaracions a El Periódico. Tampoc s’ha pronunciat l’Associació Catalana de Ràdios –la patronal autonòmica del sector- que fa uns mesos demanava la supressió de la COM Ràdio. El silenci s’ha estès als mitjans de Madrid que –fa només una setmana- titulaven que “La sanitat catalana, al límit del rescat mentre TV3 s’endú 1.900 milions”. Només alguns digitals de poca influència i marcada tendència espanyolista s’han fet ressò del tema, però sols per acusar Terribas de veure “conspiracions”.

Una premissa que amaga que no es tracta de decidir si es vol “salvar” la sanitat o TV3, si no si s’aposta per un model de servei públic de qualitat, universal i cohesionador o per la privatització absoluta i l’eliminació de qualsevol acció de control del mercat. O que “uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa”, en paraules de la pròpia Terribas.

Cayetana Fitz-James Stuart és una ciutadana espanyola que ostenta 45 títols nobiliaris, entre ells algun als Països Catalans, com el Ducat de Llíria-Xèrica o el Comtat de Guimerà, que avui són totalment simbòlics a qualsevol efecte legal. A més és una de les majors propietàries de terres a l’Estat espanyol i es considera que té una de les fortunes més grans, encara que en general s’obvia que el seu patrimoni és fruït d’una herència i que personalment no ha fet res per acumular-lo. Tampoc se li coneix cap mèrit artístic, científic, esportiu o cultural i la gran majoria de condecoracions i títol honorífics que posseeix –entre ells la de Filla Predilecta d’Andalusia- es deuen a la seva condició social i no a cap tasca desenvolupada personalment i molts d’ells van ser concedits durant la dictadura franquista.

Davant aquest panorama tan poc interessant informativament parlant, la majoria de mitjans han destacat les disputes familiars al voltant d’aquest enllaç per la diferència d’edat entre els nuvis i les òbvies implicacions hereditàries. Així, la boda s’ha presentat com un “triomf de l’amor” i una prova de “la capacitat de la Duquessa d’enfrontar-se a les dificultats”, arguments que poden ser vàlids en la premsa especialitzada en les xafarderies però que difícilment són defensables en un mitjà generalista. Potser per això, la peça de TV3 posava especial atenció en el ressò que el casament ha tingut a les xarxes socials i als mitjans internacionals. Menys escrúpols han tingut altres mitjans com Levante, que durant setmanes ha realitzat una cobertura de l’esdeveniment pràcticament a diari i amb peces amb titulars tan aclaridors com “Com viu la Duquessa les hores prèvies a la seva boda?” o “València vesteix de núvia a la Duquessa d’Alba”.

Enmig de tanta informació, però, a pocs mitjans els ha quedat espai per explicar que Cayetana Fitz-James és la quarta receptora de subvencions europees destinades a l’agricultura amb 1.885.000 euros cobrats el 2010 i que fins i tot algunes serien il·legals al haver-se percebut tot i no haver pagat les factures a hisenda, un fet que la llei prohibeix explícitament.

L’aritmètica parlamentària assegura el pas de la proposta, la que la ministra de Defensa, Carme Chacón ha avançat que tan el PSC com el PSOE hi votaran a favor “tots junts”. Sumat al suport de les formacions catalanes, basques, gallegues i l’esquerra fa irrellevant, per ara, la posició del PP. Però el que Chacón no ha explicat i que fa especialment interessant la sessió d’avui és perquè la Presidència de la Mesa del Congrés –exercida pel socialista José Bono- ha vetat durant quasi un any la simple presa en consideració d’una ILP que compta amb l’aval de 651.000 persones, fet insòlit en 30 anys. No va ser fins el juliol passat que, en una reunió de les entitats promotores de la iniciativa –encapçalades per Acció Cultural del País Valencià- amb el ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui, es va aconseguir desblocar la situació i arribar al debat i votació d’avui. Aquest retard, però, ha provocat que la cambra que s’encarregarà d’aprovar o rebutjar la mesura no serà l’actual, sinó la que surti escollida en les properes eleccions de novembre, amb previsible majoria del PP.

Per això és especialment rellevant el que facin avui els diputats popularistes. Tradicionalment aquest partit s’ha oposat a les emissions de TV3 al País Valencià –encara que la seva secció a Catalunya ho defensés- però el nou president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, s’hi va mostrar d’acord quan era alcalde de Castelló. Un vot afirmatiu seria una demostració que el tarannà del nou president està aconseguint canvis fins i tot a nivell estatal i un gest simbòlic de cara a desmobilitzar el vot anti-PP als Països Catalans els propers comicis. Un “no” en canvi seria un missatge clar que, difícilment, la llei s’aprovarà a la propera legislatura, encara que deixaria en mala postura els acostaments que Fabra està fent amb el món cultural valencià. Però un cop més, la “pinça” PP-PSOE –estatals, per sobre les voluntats de les seves executives autonòmiques- contra el català al País Valencià hauria tornat a triomfar.

La notícia ha passat bastant desapercebuda a les edicions d’avui. Exceptuant El Punt Avui, Levante i quants diaris digitals, la resta de mitjans escrits –inclòs el portal de la CCMA 324.cat- no s’hi han fet ressò.

Ahir La Vanguardia explicava que Renfe ha suprimit el servei del TAV entre Toledo, Albacete i Conca perquè sols l’havien utilitzat 2.796 passatgers en sis mesos mentre que costava 18.000 euros al dia. Avui encara és la segona notícia més comentada i la quarta més llegida de l’edició digital. El text, un cable d’Europa Press, no esmenta quin va ser el cost de l’obra en el seu moment ni recorda si hi va haver algun tipus d’oposició ni quins van ser els arguments per justificar la connexió d’aquestes ciutats amb Alta Velocitat.

Avui mateix, Levante obre la portada explicant que l’exministre socialista Jordi Sevilla ha coordinat un estudi de la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC) on defensa el pas per Madrid de les mercaderies valencianes, desbaratant així l’eix mediterrani i desarticulant ferroviàriament la meitat sud del País Valencià. La notícia no explica qui ha encarregat ni finançat l’informe, però sí que arriba sols tres mesos abans que la Unió Europea decideixi quines infraestructures en transport considera prioritàries i per tant cofinança. També inclou l’opinió del geògraf de la Universitat de València, Josep Vicent Boira, que alerta sobre el contrasentit de mantenir la lògica radial en contra de l’articulació dels territoris que suposen un 40% del PIB estatal i una petita biografia de Sevilla des de que va deixar el seu escó el 2009 per “fitxar” per PwC.

Totes tres notícies tenen en comú que es parla de trens, però també que ofereixen flaixos aïllats i descontextualitzats de la realitat ferroviària als Països Catalans i a l’Estat espanyol i que continuen escamotejant el debat sobre quin model ferroviari tenim i quin necessitem, amb quines finalitats i a quin cost. Es fa esment d’una millora al servei de rodalies de l’àrea de Barcelona, però no es diu res dels 45 milions de passatgers entre gener i maig que han trigat una mitjana de 25 minuts més que fa cinc anys per a per el mateix recorregut o que el trajecte Vic-Barcelona dura el mateix ara que el 1937 i que del pla d’inversions de 4.000 milions d’euros aprovat el 2009 per a finalitzar-se el 2015 sols se n’ha executat el 3,3%. Tampoc es recorda que la xarxa del TAV va ser durament criticada per diferents sectors socials des del seu disseny inicial i que es va preveure que passaria exactament això que ara passa i el debat seriós, argumentat i en profunditat sobre el model ferroviari proposat per acadèmics i moviments socials va ser substituït per constant apel·lacions a l’orgull local per ser inclosos a una xarxa d’alta velocitat que sovint no se sabia que era ni que pretenia. I el mateix error –sortosament reduït- es torna a cometre ara amb el corredor mediterrani, quan els tics involucionistes de de la concepció radial de l’Estat tracten d’imposar-se a la realitat econòmica i productiva peninsular, fins i tot enmig d’una aguda crisi.

La Crida va néixer precisament com una “crida” d’un grup d’intel·lectuals contra el procés d’involució del llavors naixent procés autonòmic –promogut tant des de Madrid, amb la LOAPA i les conseqüències del cop de Tejero, com des de Barcelona amb el “Manifest dels 2.300”- aviat però va prendre un caràcter popular, amb capacitat per organitzar mobilitzacions massives com aquest mateix acte del Camp Nou i intenses campanyes de desobediència civil que sovint van acabar amb detencions, judicis i multes pels seus integrants. També va anar ampliant el seu camp d’acció, i a les accions per la llengua se’n van sumar d’altres en favor de la reforestació de boscos cremats, contra l’entrada a l’OTAN o per la solidaritat internacional. Els debats que llavors va tenir La Crida –no acceptació del marc legal espanyol, clarificació dels objectius a risc de perdre suports, vinculació de les reivindicacions nacionals a d’altres socials- són encara presents dins l’independentisme, el que dóna molta actualitat al documental.

El reportatge ha estat una coproducció de TV3 amb Zeba Produccions i ha comptat amb la col·laboració d’entitats civils com el Ciemen, l’OCB i la Fundació Josep Irla. Al llarg de quasi una hora repassa exhaustivament la història del moviment, amb moltes imatges de l’època i entrevistes tan als seus protagonistes –com Àngel Colom, Aurelí Argemí o Carles Riera- com a personalitats destacades de la política i el periodisme de l’època –Jordi Pujol, Jordi Barbeta o Heribert Barrera- i, també, alguns dels seus més ferris opositors, com ara Amando de Miguel, impulsor del Manifest dels 2.300. Un document que segurament ajudarà a omplir el buit divulgatiu que hi ha sobre el moviment popular pel redreçament nacional contemporani i que ja va començar a tenir-se en compte amb el reportatge Terra Lliure. A la llista de pendents quedarien encara les històries d’Acció Cultural del País Valencià i de l’Obra Cultural Balear.

Té sentit una manipulació tan evident i barroera en els temps digitals –on tot és fotografiat, gravat i difós de forma immediata- que corren? Suposo que això deuen pensar Manel Prat, els seus superiors polítics i també les dotzenes de mitjans que es dediquen a repetir la versió oficial de forma acrítica, però és fàcil pensar que aquesta és una direcció suïcida.

Pels polítics perquè encara que calculin que un cop passades les eleccions tenen força anys per recuperar la legitimitat perduda –i fins i tot recanviar les persones més desgastades- és obvi que aquestes imatges quedaran, gràcies a internet, a disposició de la gent per a sempre. I la seva actuació –pallisses a gent asseguda, blocatge a la premsa, actuació sense el número de placa reglamentari visible- serà recordada força temps. Potser sí que, com han dit alguns analistes, no es pot comparar els moviment indignat amb les revoltes àrabs, però ja és evident que Felip Puig quedarà com el Mubarack català.

Però pel que fa als mitjans la cosa és més complicada. Com explicarà, per posar un exemple, l’Ara als seus lectors –als que que va prometre ser una veu independent i rigorosa- que va mantenir en portada el titular “El Govern insisteix que no és un desallotjament sinó una acció de neteja” sense cap tipus de comentari crític? I això fins i tot un cop finalitzat el desallotjament i amb desenes de ferits per l’acció policial? Com defensarà TV3, sols un altre exemple, la seva credibilitat com a servei públic si desconnecta l’emissió en directe quan comencen les càrregues i els espectadors catalans han de seguir els esdeveniments per Antena3?

El que ens porta a una última reflexió (d’urgència) sobre un assumpte que encara donarà molt de que parlar: la imprescindible necessitat de la pluralitat mediàtica. Avui ha quedat en evidència que el clàssic discurs de superioritat moral dels mitjans catalans en comparació amb els “manipuladors” de Madrid és més un tòpic que una realitat.

És un fenomen creixent el fet que la informació esportiva guanyi cada vegada més i més espai als mitjans informatius i que a més aquesta estigui hegemonitzada pel futbol. Però poc a poc va envaint altres seccions que, a més, ja han perdut pes global en el tractament de l’actualitat. Potser per això no sorprèn que quasi la meitat del temps d’un Telenotícies estigui centrat en un sol partit que encara no s’ha jugat i del que realment poques coses se’n poden dir a banda d’històries tan interessants com la d’uns que se’n van fins a Londres amb un 600 pintat de blaugrana. Però ja és més preocupant que la principal notícia al voltant de l’acampada de Plaça Catalunya sigui la coincidència d’espais amb les celebracions d’una possible victòria del Barça o –i és encara més greu- que l’únic problema que suposa el núvol de cendra volcànic provinent d’Islàndia sigui com ho faran l’equip i els seguidors culés per viatjar fins a Londres, enlloc de les seves múltiples implicacions econòmiques, polítiques i tecnològiques.

Potser per això no és estrany que hagi aparegut el primer manifest contra el que anomenen “nacionalbarcelonisme” sota l’irònic títol “Catalunya és més que un club”. Encara que la iniciativa –almenys ho és l’expressió- provingui d’aficionats pericos que més que una rebaixa del pes de la informació esportiva el que demanen és un increment del seguiment a l’Espanyol, l’encerten prou en algunes de les seves denúncies. Com la que fa la periodista i perica declarada Mireia Caramazana, que “si bé es pot entendre que TV3 parli més del Barça que de l’Espanyol, però ja costa més que també ho faci del Real Madrid”.