Media.cat – Observatori crític dels mitjans

Mohammed Said Al Sahaf, portaveu del darrer govern de Saddam Hussein va ser batejat per la premsa occidental com “Alí el Còmic” per la seva capacitat de mantenir la seva versió fos quina fos la realitat. Hores abans de la presa de Bagdad pels estatunidencs encara va convocar una roda de premsa per anunciar la imminent contraofensiva iraquiana que portaria a la ràpida anihilació dels invasors. Avui, el títol d’”Alí el Còmic” –encara que com Al Sahaf no es digui Alí ni faci gràcia- se l’ha guanyat Manel Prat, director general dels Mossos d’Esquadra, qui ha negat que l’acció policial fos un desallotjament ni que s’utilitzessin bales de goma en els mateixos instants que milions de persones veien –per televisió o internet- un desallotjament mitjançant bales de goma. “Posi vostè la televisió i vegi les imatges; el que vostè ens conta no coincideix amb el que estem veient” li arriba a etzibar la periodista d’Antena3 en una entrevista en directe.

Té sentit una manipulació tan evident i barroera en els temps digitals –on tot és fotografiat, gravat i difós de forma immediata- que corren? Suposo que això deuen pensar Manel Prat, els seus superiors polítics i també les dotzenes de mitjans que es dediquen a repetir la versió oficial de forma acrítica, però és fàcil pensar que aquesta és una direcció suïcida.

Pels polítics perquè encara que calculin que un cop passades les eleccions tenen força anys per recuperar la legitimitat perduda –i fins i tot recanviar les persones més desgastades- és obvi que aquestes imatges quedaran, gràcies a internet, a disposició de la gent per a sempre. I la seva actuació –pallisses a gent asseguda, blocatge a la premsa, actuació sense el número de placa reglamentari visible- serà recordada força temps. Potser sí que, com han dit alguns analistes, no es pot comparar els moviment indignat amb les revoltes àrabs, però ja és evident que Felip Puig quedarà com el Mubarack català.

Però pel que fa als mitjans la cosa és més complicada. Com explicarà, per posar un exemple, l’Ara als seus lectors –als que que va prometre ser una veu independent i rigorosa- que va mantenir en portada el titular “El Govern insisteix que no és un desallotjament sinó una acció de neteja” sense cap tipus de comentari crític? I això fins i tot un cop finalitzat el desallotjament i amb desenes de ferits per l’acció policial? Com defensarà TV3, sols un altre exemple, la seva credibilitat com a servei públic si desconnecta l’emissió en directe quan comencen les càrregues i els espectadors catalans han de seguir els esdeveniments per Antena3?

El que ens porta a una última reflexió (d’urgència) sobre un assumpte que encara donarà molt de que parlar: la imprescindible necessitat de la pluralitat mediàtica. Avui ha quedat en evidència que el clàssic discurs de superioritat moral dels mitjans catalans en comparació amb els “manipuladors” de Madrid és més un tòpic que una realitat.

Passades les eleccions, el Barça i la final de la Lliga de Campions han passat a monopolitzar tots els espais informatius. Per posar-ne un exemple –i quan encara quedaven quatre dies pel partit- les notícies de TV3 van quedar copades per l’esdeveniment i a banda del reguitzell de pactes i anàlisis postelectorals, sols una altra notícia esportiva com és la mort de Xavier Tondo –un ciclista sense cap títol important al seu palmarès- ha aconseguit un forat important als informatius de la cadena pública. I no sols a la secció d’esports, sinó també a societat o al temps sembla que l’únic que passi al món sigui que es juga un partit de futbol. Read the full text

Ahir hi havia eleccions municipals a pràcticament tots els Països Catalans però veient la cobertura que en va fer TV3 es podria pensar que aquestes només van ser a Barcelona. És obvi que unes eleccions municipals són les més difícils de tractar per un mitjà d’abast nacional, amb diferències territorials notables i acusades excepcions locals a les tendències generals, a més de candidatures i coalicions diferents municipi per municipi. Però potser per això seria important pensar en una altra forma de cobrir-les que s’allunyés de les clàssiques connexions des de les seus centrals de les forces amb representació parlamentària i d’un debat d’anàlisi amb representants més o menys adscrits a una d’aquestes opcions. Una crítica que es podria estendre al seguiment de la resta de la campanya, durant la qual només es va entrevistar alcaldables per Barcelona. Read the full text

Amb uns sindicats dividits –CCOO i CGT pel no i SPC, UGT i Candidatura de Treballadors pel sí- els treballadors de TV3 podran aprovar o rebutjar en una consulta el pla de reestructuració de l’empresa proposat per la direcció. Aquest pla, que busca bàsicament reduir les despeses de la televisió pública en un moment de reducció dels ingressos, tant els provinents del Govern com de la publicitat, consta d’una sèrie molt àmplia de mesures algunes més ben definides que d’altres i també de diferent prioritat d’aplicació.

La part més perjudicial pels treballadors –i que a més seria totalment immediata- és la reducció d’un 5% dels salaris, després de dos anys de congelació. Uns descomptes que ja es van aplicar als funcionaris ara fa quasi un any i que els treballadors de TV3 van aconseguir evitar pel fet de ser aquesta una empresa mixta i no tenir aquesta condició. A canvi d’acceptar la retallada salarial la direcció de l’ens es compromet a garantir l’estabilitat de la plantilla fins el 2012 –amb la contractació indefinida dels anomenats “temporals estructurals”,-  mantenir la producció interna i el model de televisió de servei públic.

Pels partidaris del no aquesta disjuntiva –reducció de salaris per evitar acomiadaments- s’assembla massa al que han aplicat moltes de grans multinacionals a Catalunya i defensen que s’ha de lluitar contra aquest “xantatge”. Ramon Espuny, president de la secció sindical de l’SPC, argumenta, en canvi, que per la seva condició d’empresa pública, la situació és extremadament diferent. A més Espuny confia en el pla d’una direcció “compromesa amb el model de televisió pública” i creu que el seu rebuig podria provocar un nou model de govern de la Corporació molt més “partidista i menys professional”, pel que creu que la reducció de salaris podria ser considerat un mal menor encara que molt “dolorós”. El fet, però, que la direcció s’hagi negat a fer públics els salaris dels directius és una “manca de transparència lamentable”, per bé que els han assegurat que aquests ja van ser retallats l’any passat entre un 8 i un 15%. També han estat acomiadats alguns directius en el procés de concentració empresarial de la Corporació.

I és que més enllà de l’espinós tema de la reducció salarial, les mesures d’estalvi de la CCMA podrien ser l’excusa per tirar endavant la sempre ajornada reestructuració de l’ens públic. “La Corporació és un veritable regne de taifes i mai ningú s’ha atrevit a impulsar-ne la simplificació i racionalització i ara sembla que finalment serà així, fins i tot algunes de les empreses ja han estat absorbides per TV3”, assegura Espuny, encara que també és conscient que una bona part del pla encara està poc definit. “Creiem que la voluntat d’estalvi de la direcció és sincera i que no passa només pels salaris dels treballadors, i òbviament la millor forma d’estalvi és evitar despeses absurdes com la seu de Ganduxer” on s’ubica el consell de govern de la CCMA.

Hi ha eleccions a la vista i en moments com aquests més que mai, la tasca del periodisme queda suspesa fins nova ordre. Exemples per a demostrar-ho se’n veuen cada dia. Ahir mateix Levante despertava amb el ple de Zapatero a la plaça de bous de València –després de dies de vaticini de punxada pels mitjans contraris- i Las Provincias contraprogramava amb el fet que havia arribat fins al cap i casal amb un avió militar.

Però Barcelona tampoc és cap oasi i la manifestació sindical de dissabte va servir per evidenciar a quina banda de la trinxera està cadascú. Un El Períódico convertit de sobte en campió de les lluites sindicals obria amb una espectacular foto de portada reservada per les grans ocasions –que no són, per exemple, les vagues generals contra les retallades de Zapatero- mentre, a l’altre extrem, La Vanguardia s’emmirallava amb el piquet antisindical de la caverna madrilenya. El rotatiu del Grup Godó obviava les imatges de milers de manifestants i posava tota la carn a la graella amb un anàlisi segons el qual rere la lluita obrera hi ha només 206 milions en subvencions i uns estomacs agraïts que tracten d’ajudar als amics amb problemes. Tan acusar d’electoralista la manifestació i qui queda com a tal és més aviat el diari i el seu analista.

Entremig queden l’Avui/El Punt –més escorats en favor de la protesta- i l’Ara, que tracta de nadar i guardar la roba amb una portada –on predomina una bandera europea sense massa gràcia- amb la  que costa d’entendre si el que vol és marcar diferències comercials o més aviat no quedar malament amb ningú en una calculada equidistància.

Al final, va ser TV3 qui va oferir la informació més neutral amb referències a les motivacions sindicals i socials de les protestes que eren el motiu real de la seva convocatòria a més, que tampoc les va oblidar, les valoracions dels diferents partits polítics.

Media.cat se suma a l’editorial conjunta proposada per Acció Cultural del País Valencià en el marc de la campanya internet solidària. De la mateixa manera que el 17 de febrer va deixar el web apagats es protesta pel tancament de TV3 al País Valencià avui cedeix el seu espai per tal que Acció Cultural pugui lluitar contra el seu ofegament econòmic orquestrat per Govern valencià del PP. Read the full text

El reportatge de diumenge passat dels 30 minuts “Una relació sense senyal” ha deixat una estela de reaccions, més positives o negatives segons si es prefereix veure el got mig ple o mig buit o, més aviat segons el cas, si es prefereix valorar la poca aigua que hi ha o menystenir-la. Però en el que coincideixen totes les crítiques és a copsar la realitat –reforçada pel fet que emeti un reportatge en que el País Valencià es presentat amb la mateixa proximitat que ho faria amb, per exemple, Estònia- que TV3 no és un mitjà que abasti tota la comunitat catalanoparlant com sovint se li ha demanat. Read the full text

El protagonista de La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera escriu un article basant-se en una metàfora de la faula d’Edip, qui va arrancar-se els ulls després de saber que havia matat el seu pare. Passada la Primavera de Praga, les noves autoritats estalinistes l’acusen de defensar que, literalment, s’arranqui els ulls als comunistes i de res serveixen els esforços patètics del personatge per explicar que és un significat metafòric. Read the full text