L’existència del Kurdistan –la nació sense estat més gran del món- i la seva lluita pel reconeixement internacional és prou coneguda com per a exigir als periodistes un cert grau de precisió a l’hora d’ubicar les seves informacions. La notícia del terratrèmol ha coincidit, a més, amb els combats entre l’exèrcit turc i els guerrillers independentistes del Partit dels Treballadors Kurds (PKK en les seves sigles kurdes) a les localitats Cukurca i Iusekova, a sols 140 quilòmetres de distància de Van, la ciutat més gran afectada pel terratrèmol. Tot i que molts mitjans han donat ambdós fets, molt pocs els han relacionat.

L’oblit a l’hora de situar la notícia a Kurdistan és encara més greu en mitjans amb sensibilitat nacional, com poden ser El Punt Avui, Ara o TV3. Dels tres citats, sols el primer ha rectificat, gràcies a les advertències realitzades per lectors a través de les xarxes socials o el servei de comentaris de les edicions digitals.

L’excessiva dependència d’agències internacionals i sense cap tipus de sensibilitat per les nacions sense estat podria ser al darrera de l’errada –el que resulta obvi, ja que cap notícia ve signada per corresponsals-, encara que aquesta vegada, l’existència d’una agència catalana pròpia tampoc els hauria permès evitar-lo, tal i com li va passar a Nació Digital. I és que l’ACN també ha ubicat el terratrèmol a Turquia.

Es signava, així, un altre capítol de la impunitat habitual de l’extrema dreta al País Valencià des de la transició i ahir mateix continuaven els atacs amb amenaces, danys i pintades amb esvàstiques contra un regidor independent a Nàquera. Una impunitat que ha sobreviscut, en gran part, gràcies al desinterès de bona part dels mitjans de comunicació i el d’ahir en va ser un nou exemple. Si bé els dos grans diaris de València han publicat cròniques força extenses aquestes es van centrar en el fet de la no compareixença de Laporta i han deixat a un segon pla les declaracions de la resta de víctimes, avalant així la decisió de la fiscalia. Però més greu ha estat encara el silenci dels diaris barcelonins, dels quals sols El Punt Avui, –entre els impresos- Vilaweb i Racó Català –entre els digitals- han fet menció als fets. L’única editorial –i l’únic article d’opinió que ha trobat Mèdia.cat- ha estat el de Vicent Partal a Vilaweb.

Ha faltat, doncs, una decidida defensa de la dignitat i inviolabilitat dels diputats catalans, no sols per part de la fiscalia espanyola sinó també per la mateixa premsa del país i que destaca –per la proximitat temporal- amb l’allau de crítiques i condemnes que van ploure als indignats per uns fets similars, almenys en la forma. Uns fets, per cert –el dels 15 de juny,- que seran jutjats per l’Audiència Nacional espanyola i no es limitaran precisament a una simple vista per faltes.

Però més enllà del que pugui pensar cadascú de la legitimitat o idoneïtat de l’acció de desobediència massiva davant el Parlament o de la condemna als actes de violència –de totes dues bandes,- també cal ressaltar la distància abismal entre els mitjans i la classe política i bona part de la societat. Es obvi que el moviment dels “indignats” té una simpatia massiva –fins a un 80% al conjunt de l’Estat espanyol segons el CIS- i encara que es pot donar suport a les seves demandes però no a l’intent de blocar el Parlament, no es pot oblidar que aquesta no ha estat una acció clandestina o sorpresa, sinó anunciada públicament amb antelació i que ha ha aconseguit, no sols mobilitzar milers de manifestants, sinó també mostres de suport constants durant el dia d’ahir amb cassoles des dels balcons o clàxons dels cotxes, amb adhesions per milers a les xarxes socials –només cal veure com la pàgina de Facebook de l’acampada de Barcelona guanya “amics” a cada moment que passa- o als fòrums dels mitjans digitals. Ahir, davant el parc de la Ciutadella i amb el piquet ja format va intervenir algú de la talla democràtica i pacífica com Arcadi Oliveres. És impossible negar, llavors, que no hi ha una corrent ciutadana significativa que dóna més legitimitat a les protestes que als pressupostos.

Davant d’aquesta realitat i a l’espera de llegir els editorials de demà –en aquest punt sols Vilaweb ha demostrat que ha entès la revolució digital- la pluralitat mediàtica del país es redueix als matisos amb que s’oposa a l’acció. I no costa gaire de veure que no hauria de perquè ser així. Només cal llegir com s’informa de fet similars ocorreguts a Grècia avui mateix o els que van passar a Argentina el 2001, tots dos ocorreguts en països democràtics i amb parlaments escollits per sufragi universal.

Una unanimitat –i un divorci amb la societat- que es trasllada també a la classe política. Tots els partits, fins i tot els més crítics amb les retallades socials han pres la decisió d’entrar al Parlament al cost que sigui, fins i tot i sabent que tenien la votació perduda. En canvi fa sols uns mesos –i per posar només un exemple recent,- els diputats del Partit Democràtic italià, que vindria a ser el PSC d’aquí, van abandonar el senat per mostrar el seu desacord amb una llei que dificultava les investigacions periodístiques de la corrupció.

Però de forma sorprenent cap dels diaris impresos a Barcelona reflecteix el fet a les seves edicions digitals –es pot suposar que les de paper ja estaven tancades en el moment de fer-se públic l’anunci. En canvi, el vot de Jordi Pujol a la consulta sobiranista, la “plantada” de Mas-Colell a les demandes de noves retallades i la polèmica entre PSOE i PP per les actes d’ETA ocupen els espais més destacats. Per corroborar alguna altra versió de les greus afirmacions de Vilaweb cal fixar-se en un sotstitular de l’Avui o endinsar-se en el text d’anàlisi de Jordi Barbeta a La Vanguardia. I això que la decisió de la ministra comporta l’incompliment d’una llei.

Però lluny de la seva missió formativa, la tendència general als diaris és mantenir-se aferrats a la seva tradició de transcriure declaracions. Les quatre capçaleres es limiten a publicar en dues notícies separades i correlatives la plantada del Govern davant les exigències de noves retallades i les declaracions del PSC assegurant la inexistència d’aquestes imposicions sense donar cap element als seus lectors –més enllà de la seva tendència ideològica prèvia- per saber qui menteix.

Un lector d’El Periódico publica la seva frustració en un comentari: “¿qui té raó? qui ens enganya? qui ens vol fer veure a galet? qui ens diu la veritat?”. Tota una imatge de la patètica renúncia dels mitjans a fer la seva feina.

El més curiós del cas és que Xavier Vilaró mai ha pogut acreditar que la seva versió sigui realment la més ajustada al que va passar la nit del 29 de juny de 2008, quan assegura que va ser ferit per una bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra durant els incidents que van marcar la celebració per la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa, a la plaça d’Espanya de Barcelona. Una investigació de l’Àrea d’Afers interns de la policia autonòmica –que inclou l’opinió del metge que va operar Vilaró, així com proves balístiques- conclou que el que defensa Vilaró pot “no ajustar-se a la veritat”. Una altra querella de Vilaró contra els mossos d’Esquadra per lesions va ser arxivada per aquest motiu.

En una carta, Vicent Partal, denuncia que Vilaweb és enviat a judici per fer “el paper que correspon als mitjans en una democràcia”, ja que “l’Ajuntament ocultava fets políticament importants i nosaltres vam treballar per aclarir-los”.

De les capçaleres que s’editen a Barcelona o que hi tenen delegació, sols Público fa esment al viatge –i a la polèmica- mitjançant una nota d’EFE en que Teodoro Obiang és descrit com a “president”, sols considerat “règim dictatorial” pels grups minoritaris IU i ERC, que s’han negat a acompanyar la delegació encapçalada per José Bono, president del Congrés, i Josep Antoni Duran i Lleida, president de la seva comissió d’afers exteriors. La presència de Duran a diverses portades –en relació a unes declaracions sobre el finançament- fa que el silenci sobre el viatge encara sigui més cridaner. Les darreres informacions sobre el país africà daten del 30 de gener, quan La Vanguardia i El País van fer-se ressò de la presa de possessió d’Obiang com a president de torn de la Unió Africana. De nou, la nota d’EFE només s’hi referia com a “Cap d’Estat”, encara que El País hi afegia “dictador” al titular.

Entre els digitals, el silenci també ha estat total al portal de la CCMA i sols Vilaweb ha fet un seguiment molt acurat del viatge i de la denúncia associada de diputats com Joan Tardà.

Les relacions de l’Estat espanyol amb Guinea són d’allò més vergonyants des de fa anys, amb el suport institucional a la dictadura d’Obiang sigui quin sigui el color del Govern de Madrid i amb la col·laboració constant de CiU, sota la batuta de Duran, qui hi té una llarga relació. Ja al maig del 2008 va presidir una comissió d’observadors internacionals a les eleccions parlamentàries. En el seu comunicat oficial –en uns comicis que els partidaris d’Obiang van guanyar per un 99% dels vots- s’assegurava que “la jornada electoral representa un nou pas cap al procés de democratització de la República de Guinea Equatorial”.

Els principals rotatius de Barcelona insisteixen -en quasi total unanimitat- en preguntar-se com es repartirà el 51% de l’aeroport que continuarà a mans públiques, sense posar en dubte la necessitat o conveniència de privatitzar l’altre 49%. Per a l’Avui, el problema és que “Catalunya queda marginada en la privatització del Prat”, per a El Periódico “Foment deixa la Generalitat fora de l’aeroport del Prat privatitzat”, i a l’Ara preocupa, bàsicament, que “Madrid podria mantenir el control estratègic de l’equipament”. Una línia argumental en la que sembla que la privatització sigui, ni tan sols positiva, sinó inevitable o natural i no es pugui posar en dubte en el cas d’una infraestructura eficient, rendible, estratègica i que recentment ha rebut milions d’euros públics en inversions. Unes preguntes que, per cert, sí es fan molts dels lectors de les edicions digitals que aporten els seus comentaris.

Però en favor dels periodistes s’ha de dir que tan polítics com empresaris o experts de caire neoliberal -els únics als que se’ls pregunta a l’hora de redactar les notícies- s’han mogut en la mateixa direcció, sense posar en cap cas en dubte la privatització i, fins i tot, confonent-la amb la descentralització. En aquesta línia han destacat les patronals Foment i Fepime que consideren la mesura com “un primer pas per aconseguir una autonomia total i més pròxima a Catalunya d’una infraestructura tan important”. Sense deixar de valorar positivament la privatització, la Cambra de Comerç, almenys entén la diferència entre aquesta i descentralització i pregunta pel paper de la Generalitat dins la part de gestió pública.

En aquesta mateixa línia, Felip Puig demana als diputats del PSC que bloquin el decret de Zapatero, no perquè la privatització sigui negativa, sinó com a xantatge fins aconseguir la participació autonòmica a l’ens aeroportuari. Encara més neoliberals que la dreta de CiU, Joaquim Nadal considera la privatització “un primer pas” i Joan Puigcercós assegura que el debat no es troba en si la gestió és “pública o privada” sinó que estigui en mans d’algú que defensi els interessos de Catalunya.

Paradoxalment, una de les veus més crítiques ha estat l’eurodiputat de CiU i conegut economista neoliberal, Ramon Tremosa, qui denuncia que el model plantejat per Zapatero podria ser “una fórmula perquè Madrid continuï tenint la pella pel mànec”. En una línia similar -i posant els arguments de periodistes, empresaris i polítics al revés- Vicent Partal s’exclama que Zapatero vulgui El Prat “abans privat que no català” en una “variant d’aquell ‘antes roja que rota’”.

Vist des d’aquí, encara amb la ressaca de la intensa criminalització mediàtica que va seguir el 29-S, un s’esperaria una allau d’anàlisi i “experts” policials explicant com els professionals internacionals de la violència han creuat els Pirineus en el seu particular tour europeu d’avalots. En comptes d’això ens trobem amb unes cròniques força equilibrades, amb titulars com “Sarkozy recorre a la força però no aconsegueix doblegar els vaguistes” -El Periódico- que aquí serien objectiu de les denúncies d’Assumpta Escarp. Els corresponsals parlen “d’enfrontaments entre estudiants i policies” i de “3,5 milions de manifestants” -la xifra sindical- mentre repeteixen com un mantra el sondatge que reconeix que un 71% dels francesos donen suport a les vagues -només s’ha fet aquest?-. Sempre és possible trobar alguna perla com que hi ha “grups radicals que res tenen a veure amb el motiu de la protesta” -La Vanguardia- on es dóna per suposat que els “radicals” no es jubilen. Però en general el seguiment és més que correcte.

Es podria argumentar que els fets són els fets, però resulta que el tractament de la premsa francesa de les mobilitzacions és similar a la que va tenir la nostra durant la vaga general. Tal com explica el corresponsal de Público, Andrés Pérez, totes les capçaleres, del centreesquerra a la dreta més dura, -amb excepció del comunista L’Humanité, que hi dóna suport, i Le Monde, que es manté neutral- han criticat unànimement la revolta, han denunciat els “radicals que provoquen disturbis” i han tractat de dividir els sindicats i enfrontar-los a les seves bases.

Llavors quina és la diferència entre una i altra protesta? Per què a París són treballadors que defensen els seus drets i a Barcelona es tracta d’antisistema que destrueixen pel plaer de la violència? Per entendre-ho potser caldria mirar quin seguiment van fer els mitjans del nord de la nostra vaga general.

Perpinyà més lluny que París

Amb les honroses excepcions de sempre -amb Vilaweb al capdavant- la majoria de mitjans catalans ha preferit fer un pont directe a París o a altres ciutats com Lió o Marsella abans que fixar-se amb què passa a Perpinyà. La capital nord-catalana viu l’onada de protestes més important en anys, amb manifestacions massives, liceus blocats i barricades als accessos, amb una intensitat que supera la mitjana estatal francesa. Tot i això, la seva aparició en les cròniques dels corresponsals tendeix a zero.

Les reaccions mediàtiques i polítiques a aquesta críptica sentència, en un i altre sentit no s’han fet esperar, i és lògic, tenint en compte que ja som enprecampanya electoral. Però sorprenen més les no reaccions.
Els diaris digitals d’orientació més o menys nacional s’hi han posat de ple, amb orientacions diverses que van des de l’anàlisi exhaustiu de Vilaweb, amb editorial inclosa, al titular alarmista de Crònica.cat. En canvi, però a la premsa escrita han passat quasi totalment desapercebudes unes declaracions d’un ministre que, com a mínim, s’insereixen plenament en el debat polític més actual -la crisi i la relació Catalunya-Espanya-, que han merescut la reacció de diferents partits, alguns d’ells parlamentaris i que va ser ressenyat al Telenotícies de TV3, l’informatiu més vist del país.
A Barcelona, sols El Punt/Avui ha fet esment al tema -destacant precisament el salt de guió de Corbacho,- mentre que El Periódico i La Vanguardia han obviat totalment el tema. L’edició catalana d’El País recollia bàsicament la reacció de les formacions independentistes.
Des de Madrid sols se n’ha fet ressò El Mundo, però curiosament, aquest diari que s’ha fet expert en trobar amenaces violentes i coaccions als llocs més inesperats -fins i tot a la manifestació del 10-J- no esmenta les paraules més polèmiques del ministre, sinó que rebaixa el to de l’expressió i el rotatiu assegura que Corbacho es va limitar a dir que la independència “sols condueix a un ‘divorci traumàtic’ amb Espanya”. Potser és que no hi eren i la notícia la van realitzar en base, sols, al text original.

“Victòria història dels independentistes flamencs” (VilaWeb); “Els flamencs voten per una república pròpia dins d’Europa” (Nació Digital); “Els independentistes flamencs guanyen les eleccions federals de Bèlgica” (directe!cat) i “Els independentistes flamencs obtenen una victòria històrica” (El Punt) són alguns titulars que resumeixen la normalitat amb la qual tracten aquests mitjans la victòria històrica d’un partit independentista flamenc a les eleccions legislatives de Bèlgica. Una normalitat que entronca amb la visió que han tingut amb qüestions com les consultes sobre la independència que des del setembre de 2009 se celebren al nostre país.

Els titulars de VilaWeb i El Punt aposten per destacar el terme històric ja que no només han aconseguit ser la força més votada a Flandes -la primera vegada que ho aconsegueix un partit obertament independentista- sinó que ha esdevingut la primera força al parlament federal amb 27 diputats (això sí, només un per sobre dels socialistes valons, guanyadors al sud de l’Estat belga). VilaWeb recordava en la seva notícia que el líder del partit, Bart de Wever, ja parlava de Bèlgica com a “dues democràcies” i que molt probablement renunciaria a ser primer ministre d’un estat que avançaria cap a un model totalment confederal. Nació Digital, per la seva banda, apostava per un titular en el qual es considerava normal l’aposta dels flamencs per assolir la seva plena sobirania en el marc europeu.

És una normalitat que aquests dies s’ha posat sobre la taula a TV3 amb l’emissió del documental Adéu Espanya ja que justament mostrava la diferència en les relacions entre Catalunya i el seu estat amb casos similars com els de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec. En el cas flamenc, tal i com ha assenyalat el diari digital Crònica.cat, “la premsa espanyola ha evitat comparar Flandes i Catalunya”, restant importància a la victòria de la NV-A i destacant la situació de crisi a la qual s’afronta l’Estat belga.

Precisament el directe!cat recollia en una notícia les declaracions de l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, que comparaven ambdues situacions i consideraven els resultats com una mostra que “l’independentisme és una opció viable i lògica”. Segons Junqueras, company al Parlament Europeu de la formació guanyadora en el marc de l’Aliança Lliure Europea, la victòria de l’N-VA “tendirà a la creació de dos estats, un de flamenc i un de való, que compartiran alguna estructura, com l’exèrcit, la monarquia i la regió de Brussel·les”.

Aquest binomi -fet històric en el marc d’un procés normal- contrasta amb els titulars dels dos principals diaris de paper editats a Barcelona: El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. El mateix diumenge el rotatiu del Grup Zeta obria la informació de les eleccions amb “Escac de Flandes a Bèlgica” i amb l’avantítol “Crisi en un país europeu”. L’endemà parlaven de “Un país agafat per pinces” i en l’anàlisi de contraportada (tal i com publica el directe!cat), signada per Eliso Oliveras, s’afirmava que Bèlgica està “condemnada a conviure amb la incertesa a partir d’avui”. Incertesa, crisi, escac… conceptes molt negatius que semblen avisos per a navegants en el cas català. Curiosament El Periódico utilitza el terme “país” per Bèlgica quan en algunes de les notícies admet que les dues “comunitats” (terme que evita l’ús de nacions) no tenen res en comú. Segurament, la terminologia que sorprèn més, apareix en la notícia penjada dilluns al vespre a l’edició digital: “Bèlgica busca un pacte miraculós entre separatistes i francòfons” ja que barreja la postura sobre el futur de l’estat -independentistes o unionistes- amb la llengua -neerlandòfons o flamencs- i això sí, tot evitant l’ús de flamencs i valons.

En el cas de La Vanguardia també aposten per destacar la situació de crisi que es crea amb la victòria de la N-VA (“Incertesa a Bèlgica després de la victòria dels separatistes”) i la preocupació que crearia a la resta del continent (o a l’Estat espanyol?): “En plena crisi econòmica i a menys de tres setmanes d’assumir la presidència rotatòria de la Unió Europea, preocupa la situació del país” afirma el subtitular.