D’una nació a l’altra

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 15, 1-7 d’octubre de 1984

“Ser nacionalista i ser culte i intel·ligent és incompatible”. Bona, ¿no? Doncs l’altra és millor encara: “la nació basca no val un mort”. Entesos: la nació basca no val un mort. ¿I l’espanyola? Si la basca no val un mort i l’espanyola sí, aleshores és que hi ha nacions superiors i nacions inferiors i que l’acusació de racisme que alguns fan als bascos, en el cas dels bascos de la línia Benegas, és certa.

Qui ha dit que la nació basca no val un mort és un basc, Txiqui Benegas, afiliat al PSOE (partit espanyol tal com les seves sigles ho indiquen). Que Txiqui Benegas sigui secretari general del seu partit a Euskadi té una importància relativa. El que ha de tenir importància és que Benegas és un dels casos més dramàtics d’autoodi guanyat al pols.

Benegas és nascut a Veneçuela, on els seus pares es van haver d’exiliar per ser del PNB. Que els seus pares haguessin de fugir de casa foragitats per la quintaessència del nacionalisme espanyol -el franquisme hauria pogut inculcar en el jove desarrelat un odi intel·lectual a tot nacionalisme, i visceral al nacionalisme espanyol. En comptes d’això, que hauria estat ben explicable, Txiqui Benegas milita en un partit espanyol visceralment nacionalista; i es carrega el nacionalisme basc: s’afilia al partit que va perseguir els seus pares i ataca el nacionalisme del qual els seus pares eren seguidors i pel qual van ser exiliats. Injustament, suposo.

Té raó Benegas quan diu que ser nacionalista i al mateix temps culte i intel·ligent és incompatible. Benegas en podria ser un exemple confessat. Però Benegas ni és inculte ni és estúpid. És perfectament intel·ligent i culte; està contra el nacionalisme, contra tots els nacionalismes; posició que equival a la d’estar a favor de tots els nacionalismes: qui considera la nació un estadi més de l’evolució de la humanitat és a favor de totes les nacions, és internacionalista; totes les nacions són iguals, i l’una val tant com l’altra. Si s’hi posa en contra, totes les nacions són un estadi igualment superable, i cap no val un mort, ni la basca, ni l’espanyola.

Perquè una persona arribi a dir que el nacionalisme basc, el perseguit pel nacionalisme espanyol, no val un mort, però no afegeixi que el nacionalisme espanyol, el perseguidor dels seus pares, tampoc no val un mort, o no té cap o no està bé del cap.

Benegas en té, o, com a mínim en té més que un frenètic com Fraga o que un indocumentat com Guerra. En queda un Benegas malament del cap, però és arriscat i poc prudent de dir això sense tenir accés a l’arxiu del seu psiquiatre.

Tampoc no cal: és perfectament prudent de comparar-lo a d’altres persones i grups que, contra tota lògica, s’han tirat terra a sobre, s’han tret els ulls pensant-se que se senyaven, s’han posat al servei del seus botxins: els valencianistes que no parlen valencià, els jueus que col·laboraven amb els nazis als camps d’extermini de jueus; els catalans que parlant català i odiant els xarnegos voten Fraga; la noia de Portieri di notte; Quesling; Petain; els nazis anglesos durant la segona guerra mundial; Ernest Lluch votant a favor de la LOAPA; “Lacombe Lucien”.

A algunes persones, aquestes actituds malaltisses ens desperten un malaltís, però real, sentiment de compassió: pels jueus desesperats; per Lucien Lacombe; per Lluch devorat per una ambició de vol gallinaci; per la noia d’erotisme mutilat de Portiere di notte; per Txiqui Benegas, espanyolista, fill d’exiliats per l’espanyolisme.

Compassió per a les persones, però no per als polítics; en bona política no es pot dir que ser nacionalista és ser inculte i estúpid, i que el nacionalisme basc no val un mort, quan es pertany a un partit fanàticament nacionalista com el PSOE.

Si es diu, a continuació el que cal és plegar de polític i recuperar la fràgil i malaltissa categoria de persona.