Un sou ben guanyat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 33, 4-10 de febrer de 1985

Per molt pessimisme que intentin inocular els pessimistes de sempre, sempre salta una espurna d’esperança que ens justifica, els optimistes. Com aquesta: el director del Centre de la Generalitat d’amunt a Madrid, Frederic Roda, justifica el seu sou, i se’l guanya ben guanyat. No tots els funcionaris del Astado de las Autonómias, doncs, practiquen l’espanyolada.

Se les guanya molt ben guanyades, les garrofes, en Frederic Roda: l’altra dia publicava un articlàs a La Vanguardia, “com a primer servei dels que m’han estat encomanats”. Hi donava “qualques aproximacions d’allò que és característic d’un Madrid Nou”.

No detallaré les meravelles del nou Madrid vistes i detallades per Roda: aquestes meravelles són que Madrid ha descobert la llibertat; que ha recuperat els seus exiliats; que el govern socialista ha fet una aposta cultural “important”; que els alts càrrecs d’aquell govern van pel mateix camí; que vol desprovincialitzar-se; que passa de cort a capital; que la Comunitat Autònoma de Madrid té voluntat de presència…

No les detallaré perquè Roda, fan i entusiasta, però, sense voler, neutralitza les unes amb les altres. Amb aquestes tres meravelles: diu que hi continua la tendència de la centralitat centrípeta; que hi ha impregnació nord-americana; que s’hi vigoritza la política internacional; que Madrid s’identifica amb una personalitat gran i identificadora, actualment el seu batlle, diu Roda, abans Franco, diem nosaltres, i la qual personalitat, ara el batlle com abans Franco, accepta com a signe, com a símbol i com a carismàticament vitalici (“con carisma vitalicio”, diu literalment Roda); que hi ha barreja d’escepticisme, d’ironia i sincretisme; que hi ha insolència, prepotència…

No té, doncs, cap classe d’importància l’opinió expressada per l’il·lustre funcionari, ja que per molta bona voluntat que hi ha posat i per justificat que sigui el sou que se li paga, no ha pogut evitar, una vegada llegit el seu informe de servei, la conclusió sigui la de sempre: et conec, herbeta, que et dius marduix.

Tot està doncs com sempre per allà dalt i mig. La novetat rau en això: que ara, de la nostra butxaca, es pagui el sou i la vida a un funcionari dels nostres perquè es dediquin a fer-nos veure amb bona voluntat, si es vol, amb bona fe, si es creu, que allò de sempre ha canviat.

La missió és heroica i és admirable per impossible. És increïble de creure que allò ha canviat per algú que aquí veu cada dia els seus tricornis. Que veu com allà, perquè un republicà d’aquí ha dit visca la república, li diuen el nom del porc. Per a algú que veu com allà legislen i ordenen i manen que el valencià és llengua diferent del barceloní, del mallorquí, del tortosí, mentre legislen i manen que el burgalès, l’equatorià, el madrileny i l’andalús són una mateixa, única i indivisible llengua.

Per a algú que veu com des d’allà ens priven de veure la nostra televisió, mentre ens obliguen a veure i pagar la seva. Per a algú que veu com allà estableixen que l’exèrcit espanyol és de tots els contribuents, siguin d’on siguin, mentre que la llengua de l’exèrcit és l’espanyol, siguin d’on siguin els seus reclutats.

Per a algú que veu que no ens tornen els calés ni que els matin, encara que ells mateixos s’hagin compromès, mitjançant la seva Constitució i el seu Astado de las Autonómias a fer-nos una almoina per l’amor d’Espanya.

“La comparació necessita el coneixement”, diu el nostre funcionari a Madrid. El nostre funcionari a Madrid hauria de considerar, a risc de quedar-se sense feina, que la contrària, és a dir, que el coneixement porta a la comparació, pot no ser veritat. El divorci és un dels pocs progressos autèntics que les societats més avançades han establert.