Els fills de Carlemany i els altres

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 40, 25-31 de març de 1985

“Catalunya és l’únic poble d’Espanya que neix lligat a Europa, i no -com els altres- com una reacció autòctona de legitimisme visigòtic contra els musulmans. L’objectiu dels altres pobles d’Espanya era restablir la monarquia visigòtica de Toledo; el nostre, de fer progressar l’imperi carolingi, és a dir, l’Europa d’aleshores, cap al sud, o com a mínim de ser-ne la defensa, la muralla meridional. Aquest fet diferencial de la nostra naixença, en un cert sentit, s’ha perpetuat a través de la història. D’una certa manera, seguim sent fills de Carlemany.”

Aquest és un fragment del discurs pronunciat pel president de la Generalitat d’amunt, Jordi Pujol, a Aquisgrà, amb motiu d’un viatge de propaganda que hi acaba de fer.

Les veritats carolíngies explicades pel senyor Pujol a Aquisgrà -¿per què tan lluny?, deu ser tímid- han molestat una cosa de no dir els fans de la monarquia -diguem-ne visigòtica també, i també per timidesa- fins al punt que no paren d’assegurar que aquestes veritats no els han molestat ni hi tenen res a dir.

Una Maria de la O, una de les maries de la O que tenen sempre en nòmina, ha assegurat que la instauració d’un control als viatges a l’estranger, al seu estranger, dels presidents de comunitat autònoma no tenia res a veure amb les paraules de Pujol a Aquisgrà. Ningú no li ho preguntava.

Els nervis se’ls mengen i alguna cosa se’ls escapa de les mans en les curtes èpoques, com aquesta, en què es troben amb un grau de llibertat d’expressió proper al de la secular Europa i exòtic per tant per a ells: un bisbe diu que ser independentista no és pecat, i salten revestits ells d’autoritat divina, oblidant de cop el respecte a la llibertat d’expressió i de pensament, i perdent en el salt el vernís democràtic de què, ufans, es consideren recoberts. Sense nervis i amb el vernís ben collat haurien pogut considerat que el bisbe, si no condemnava l’independentisme, tampoc no els condemnava l’espanyolisme.

També en el discurs de Pujol haurien pogut trobar, sense nervis ni visceralismes, elements que els abonen la causa visigòtica: “nosaltres som, geogràficament i demogràficament, un país petit. Som sis milions d’habitants en trenta-dos mil quilòmetres quadrats”. Va dir Pujol també a Aquisgrà.

Amb això sol ja hauria d’estar tranquil·la la visigòtica mainada: la veritat carolíngia que el president Pujol expressa amb una mà és, al capdavall, tan certa com medieval; mentre que el terç de la veritat, és a dir, la mentida que els expressa amb l’altra, la de fer trossos el nostre país perquè li quedi petit a la seva mida, coincideix exactament amb el secular projecte polític del visigotisme actual.

Tot i així, tremolen. El dia que ens n’adonem, serem a tocar de la llibertat.