La Gran Ocasió

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 43, 15-21 d’abril de 1985

El mil nou-centes noranta-dos se celebren els Jocs Olímpics, i sembla que aquesta vegada és veritat que Barcelona en serà la seu.

Tant de bo.

Que la seu dels jocs olímpics sigui per reglament una ciutat i no un país o un estat no és obstacle perquè els països i els estats facin tot el que poden, que és molt, per instrumentalitzar-los -que deien els marxistes quan eren marxistes-. A Montreal els van instrumentalitzar com els van instrumentalitzar a Moscou, com van instrumentalitzar els de Los Ángeles. I el Poder Negre dels negres d’Estats Units va instrumentalitzar els de Mèxic: encara ens ballen als ulls les imatges dels negrassos al pòdium dels guanyadors, alçant al cel el puny enguantat de negre.

De manera que no podia fallar la instrumentalització dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona: aprofitant que coincideixen amb els cinc-cents anys de l’arribada dels espanyols a les Amèriques, els Jocs de Barcelona, a la ciutat de Barcelona, per força havien de ser instrumentalitzar per l’Estat espanyol. I quina instrumentalització de més rendiment per a ells que la de barrejar un fet del cos, és a dir de l’esperit, amb la imposició del totalitarisme catòlic, espanyol i racista -la raça còsmica en tornen a dir ja, ufans, els espanyols- en una part considerable del planeta, les Amèriques. Els Jocs, espanyols, del Descobriment: el descobriment, olímpic, de les Amèriques.

Per a l’estat, muntar aquesta operació resulta fàcil: no solament perquè el batlle de Barcelona és del mateix partit, sinó perquè la Generalitat d’amunt, amb una lògica total de dretes, fa costat a l’operació: l’actual Parlament ha votat per unanimitat de posar-se al costat del PSOE en l’operació neteja del descobriment, dita també Jocs Olímpics de la Hispanitat a Barcelona. I Carles Ferrer Salat, gran trumfo, capitalista de l’espècie més fina, durà les regnes de la part que li correspon. Res a dir, doncs, sobre el moviment de l’enemic: l’ocasió és d’or, i l’aprofiten. ¿I nosaltres? De moment, no tan bé. Tot just comencem, i malament: com sempre laments, queixes, indignades protestes, els crits de desesperació impotent i d’impotència desesperada, etc., etc., etc. Quan ells ja tenen els fogons a tot gas, nosaltres tenim el més calent a l’aigüera.

Els Jocs Olímpics es faran i es faran a Barcelona, i els instrumentalitzaran a favor d’una Barcelona no pas barcelonina sinó espanyola, i per netejar la sang de la carnisseria de les Amèriques. Donats els Jocs per inevitables, ¿què fer? Milions i milions de coses: Barcelona serà envaïda per milers i milers de ciutadans de tot el món, clientela segura per als seus productes, però potencials per als nostres si els els sabem fer arribar. Milions i milions de persones que, a través de la televisió, ningú no podrà evitar que ens vegin, a nosaltres, els nostres carrers, les nostres pintades, les nostres manifestacions. Ningú no podrà evitar, si nosaltres ho volem, que els milions d’espectadors dels Jocs vegin completats els Jocs d’ells pels nostres jocs.

Tenim set anys, ¡set! Per preparar la nostra, d’instrumentalització dels Jocs.