L’espanyol universal

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 47, 13-19 de maig de 1985

Encara no s’havia acabat el col·loqui que, amb una elegància tan anglosaxona com la seva prepotència, l’anglosaxó desconegut va inquirir:

-¿Li faria res dir-me què ha dit sobre el futur de la llengua anglesa? No sé què de Golding i Durrell.

-No he dit res: que William Golding, premi Nobel, especula sobre la conveniència de començar a pensar en gramàtiques diferents per als diversos anglesos parlats de punta a punta del món. I que Lawrence Durrell considera convenient de començar a considerar la conveniència de restablir el llatí com a llengua universal.

En un juleio perfecte, el desconegut va entrar en l’única part de la conversa que l’interessava, i que era la seva, i hi va entrar amb el rictus de somriure establert pels seus mass media universals.

-Sóc economista. He viatjat molt. Els gal·lesos i els escocesos no volen ni sentir a parlar del gal·lès i del gaèlic.

-¿I?

-Vostè ha dit…

-Ho han dit Golding i Durrell.

-És una opinió.

-Dues.

-Dues opinions. He viatjat molt, i per la banda del Pacífic… A Singapur hi havia vint llengües, ¿com es pot governar una ciutat amb vint llengües? L’anglès hi és imprescindible, òbviament.

-¿I…?

-Sóc economista. El francès és la llengua oficial de la diplomàcia, però ja tots els diplomàtics s’entenen en anglès.

-Economista i poeta. Vostè creu en la torre de Babel i la confusió de les llengües, i en una etapa anterior paradisíaca, és a dir monolingüe, i en una solució final: el paradís monolingüe dels orígens.

-Vostès haurien d’abandonar el català i parlar espanyol, com els altres.

-Els altres parlen anglès, segons vostè.

-Els altres espanyols.

-Jo no sóc espanyol.

Aquí sí que es va perdre l’anglosaxó universal. Veure perdut un economista anglosaxó convençut del paradís monolingüe, a punt de regnar sobre tot l’univers, és un dels espectacles més satisfactoris que es poden contemplar, ara i en el món d’ara.

Se’l va haver de rematar perquè no patís més:

-Vostè deu ser espanyol, o d’ascendència espanyola.

Boquejava.

-Ho deia per la mentalitat. No és una qüestió de raça, assossegui’s.

Va respirar, alleujat i assossegat. Són així.