El Psoe és mort, ¡visca el rei!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 49, 27 de maig-2 de juny de 1985

El dilluns que van arribar a Barcelona els reis d’Espanya, el diari Avui dedicava a la feta vuit pàgines. El diari El País una encara no.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tenint en compte que el diari Avui és independent dins l’òrbita del govern del Principat, i que el diari El País és independent dins l’òrbita de l’estat de sempre, ¿què hi passa, aquí?

Lorenzo Contreras, comentarista de política espanyola mal mirat pel franquisme, mal mirat per la UCD, mal mirat pel PSOE i sempre i secretament llegit pels altres comentaristes, diu a Cinco Días del dimarts després d’aquell dilluns: “Hom sap, encara que no es pugui demostrar, que la visita del rei a Catalunya ha estat mirada amb recel per part del govern (de Madrid). Tot allò que contribueixi a l’enfortiment polític de Pujol suscita aprensions en el poder central”.

El recel del PSOE explica, més enllà de les aparences, la trista mitja pàgina d’El País dedicada als seus monarques. L’enfortiment del pujolisme per la monarquia explica les vuit pàgines de l’Avui. El PSOE, El País, Pujol i l’Avui. ¿I el paper del rei?

De paper passiu, res. La capacitat de maniobra i iniciativa reial és ben demostrada, des del pas del franquisme a la democràcia parlamentària mitjançant el franco-demòcrata-parlamentari Suárez, fins als moviments efectuats al voltant i en la solució del 23-F.

I fins aquest viatge. Números (confidencials els del sondeig permanent de l’estat sobre el moviment real dels súbdits) canten: el PSOE ha fracassat en la primera missió de tot govern espanyol, la de fer realitat allò que volen que sigui Espanya, un país normal amb un estat fort, únic, unificat i centrípet.

El moviment reial és destinat a influir en el moviment real: demostrar que Espanya ja no és el PSOE, sinó que pot ser una altra cosa: comprensiva amb la lluita clandestina catalana més que no pas amb cap altra; pregonament preocupada per la normalització de la llengua dels catalans, el català, és clar; convençuda no del fet de si Espanya va bé Catalunya irà bé i afalagadorament del fet contrari: que el bon funcionament d’Espanya depèn dels sòlids catalans.

I ara, acabat el viatge, a esperar els propers números confidencials.