Punteria, si us plau

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 53, 24-30 de juny de 1985

Ja comencen a resultar monòtonament irritants les detonacions de piules que ETA engega per les nostres platges.

ETA va decidir de perjudicar l’economia espanyola en el sector turisme, com una etapa més de la seva llarga guerra a la dependència d’Espanya. Aquesta va ser la primera notícia que vam tenir de les piules, i, des del punt de vista de la teoria de la guerra, poca cosa hi ha a dir: si Napoleó assegurava que, les guerres, les guanya la intendència, no ha d’estranyar ningú que l’atac a la intendència de l’enemic sigui una acció de caràcter eminentment bèl·lic. Res a dir, doncs, si s’accepta la convicció d’ETA que la seva lluita és una guerra i si s’accepta la convicció del govern espanyol que la derrota d’ETA no passa per la política, sinó per la repressió armada.

L’element d’incredulitat va saltar quan, a l’hora de fixar els objectius militars d’aquesta guerra contra la intendència espanyola, ETA va assenyalar punts geogràfics situats al País Valencià i al Principat. Que el govern espanyol hagués fixat objectius com aquests seria la cosa més coherent del món, vista la noció d’Espanya que gasta Madrid; per això mateix, salta la incredulitat quan una organització basca en lluita contra Espanya ataca indrets dels Països Catalans.

Algú els en va dir alguna cosa, tot just equivocada la primera explosió -en platges d’Alacant-. Mesos després, continuen com si res. A la incredulitat inicial, mantinguda com a mostra de benvolença, s’hi comencen a afegir elements de malestar, irritació, emprenyament per aquesta tossuderia d’ETA a voler ignorar la pròpia geografia, la geografia independentista. Si la independència s’abasta amb les pròpies forces sempre, mai no s’abasta sense jugar amb voluntats alienes, ni, sobretot, sense estalviar-se contraris innecessaris.

A una distància benvolent, prudencial de temps, les bombes basques a les nostres platges han començat a fer pudor de xovinisme. I un d’aquests dies, algú més emprenyat, emprenyat amb qualsevol xovinisme, surti del país que surti, podria engegar aquell exabrupte tan incòmode per als bascos: que els bascos, al cap i a la fi, són l’arrel, tan allunyada com es vulgui, i tan certa com asseguren historiadors i filòlegs, dels espanyols.