El Congrés de totes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 56, 15-21 de juliol de 1985

La vigília de la crida oficial del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, un dels presidents d’honor, el president de la comunitat autònoma de les Illes Balears i Pitiüses, tenia, no solament el bitllet d’avió a la butxaca per anar-hi, sinó que també el discurs escrit i a la mateixa butxaca. L’honorable Cañellas és membre d’Alianza Popular. No hi va anar.

D’una banda. De l’altra, sí que hi va anar, i hi va ser, sempre en primera fila i sempre al voltant del president de la Generalitat -Caixa, cobri- el també mallorquí, però diputat del Psoe per Mallorca, Gregori (Gori) Mir. La pregunta és: ¿Quina relació hi ha entre la sobtada anul·lació de la decisió de Cañellas, d’AP, per assistir content i estarrufat al Congrés, i la omnipresència de Mir, del Psoe, dinàmic i fàcilment fotografiable al mateix Congrés?

No ho preguntem al secretari general del Congrés, Espart Picors, àlias el gerent de Catalunya: no en té cap idea, ni poc ni molt interès a tenir-la: en té prou d’haver col·locat Déu damunt la llengua, en pedra i per Subirachs, en un temps i en un país en què ningú no creu en Déu, i els pocs que es pensen creure-hi el que fan és creure en Wojtyla.

Tampoc no ho preguntem a l’abat de Poblet, hoste del Congrés, que acaba de marcar un gol a Montserrat, només comparable amb els altres dos que li ha marcat en els darrers pocs anys: el gol d’haver assistit en les seves darreres carallotades, haver-lo confessat -¡Mare de Déu!-, haver-lo combregat -¡quan era xiqueta!- i haver-li encès el cigarret per celebrar la comunió al nostre millor prosista, Josep Pla al cel sia. I el segon gol fins ara mateix, el d’haver estat escollit pel cèlebre i llegendari i ateu president Tarradellas, d’Esquerra Republicana, com a panteó i dipòsit dels seus ossos i paperassa, respectivament i cada cosa al seu lloc.

L’abat Maur M. Esteve, i doncs, tant li fum el Psoe com AP, i qui intenta fer-se seu el Congrés a base d’espantar els espantadissos: l’abat Esteve ja en té prou de dir, immediatament després d’Espart Picors gerent de Catalunya, i molt abans encara que el Psoe-dialectal, que el Congrés és seu.

El Psoe ho té bé, en principi i com ho demostra el cas Cañellas; o que, a l’acte de crida oficial al Congrés celebrat a Poblet, s’hi havia recomanat capellanescament d’evitar expressions obscenes com ara llengua catalana o català, i Països catalans o països catalans.

En principi, ho té bé en Gori Mir; perquè les masses assistents, tirant a folklòriques i incondicionals, però masses al cap i a la fi, els qui més van aplaudir i felicitar va ser els rebels: el d’Andorra, el rector de Mallorca, el de l’Alguer, que van dir Països Catalans, entre d’altres renecs.

No cal pas anar contra el Congrés, ni contra l’abat Esteve, ni contra el gerent de Catalunya: no cal perdre el temps. Anirem a favor dels rebels interiors i exteriors: a favor d’allò que va dir el rector Batle, de Palma; no interessa què podem fer nosaltres pel Congrés (per l’Esteve, l’Espart i el Mir); l’única cosa que interessa és què pot fer el Congrés per nosaltres, masses folklòriques, atees i parlants.