Liquidem l’antifranquisme

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 65, 16-22 de setembre de 1985

D’ací a un parell de mesos, ja estarem fins a la corona, literalment fins la corona, del desè aniversari del final del franquisme. Aquestes vuit setmanes d’intoxicació serviran, qui paga mana, per fer-nos empassar les immenses virtuts del règim actual, és a dir dels postfranquistes, és a dir, dels antifranquistes. Qui li agradi gaudir de la vida, l’esperen dos mesos d’autèntica orgia de l’enteniment, se’ns preparen vuit setmanes de gresca intel·lectual com poques vegades a la vida. Només comparable a la gresca de la reforma rupturada, o de la ruptura reformada, d’ara fa justament deu anys. Un vici.

Si ens ho prenem amb calma, el joc resultarà divertidíssim: consisteix a descobrir com, en forma d’atacs al franquisme, la dictadura, el règim policíac, la democràcia orgànica, la dreta-dreta i la llengua cristiana, se’ns obliga a incondicionals adhesions al felipisme-fraguisme, la majoria absoluta, el militarisme OTAN, l’estat, la dreta-esquerra i la llengua comuna.

Si hom vol sobreviure amb una certa alegria a la totalitària intoxicació que ens subministraran els antifranquistes, és imprescindible de jugar a veure’ls la llauna.

I ens la subministraran no pas sols sinó, pactat el silenci, amb el fraternal ajut dels franquistes que els han ajudat tant: des dels franquistes que es proclamaven liberals reprimits, com aquell ministre franquista d’Afers Exteriors que va morir en accident d’aviació fa uns pocs mesos, fins als franquistes que es confessen, i ho són, demòcrates sincers d’aquesta democràcia postfranquista, el ministre franquista Fraga Iribarne; passant per franquistes de franquisme nascut de la mera ambició, com el duc de Sánchez o de López o del que sigui, el Calviño del franquisme, Adolfo Suárez.

Els antifranquistes, juntament amb els franquistes ni decents ni indecents, han tingut deu anys per a cobrar-nos la factura de tot allò que els simples contribuents els devíem. Deu anys semblen un premi generós per la seva heroica tasca. Liquidat el franquisme, ara només ens resta liquidar l’antifranquisme per estar a la pau.

Deia Nietzche que qui lluita quaranta anys contra el drac acaba tornant-se drac i, liquidats els quaranta anys de franquisme, només ens resta liquidar els deu d’antifranquisme per veure’ns finalment lliures de la dictadura i les seves excrescències. Fora dracs i prehistòries. Es tracta, amb memòria i sense noses, de continuar la Història.