Un del Sinn Fein

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 67, 30 de setembre-6 d’octubre de 1985

“Tot i que hi ha gent que voldria que al cim de l’Everest també flamegessin altres banderes, això no va ser possible no solament a causa de problemes d’espai físic, sinó de problemes d’espai moral”. En veure la paraula “moral”, el primer moviment de l’ànima és arrufar el nas: això put a ètica programàtica governamental espanyola. El segon moviment torna el nas al seu lloc, ja que no pot tractar-se de la celebrada ètica quan es posen problemes a la instal·lació d’una bandera espanyola, allà on sigui.

I ho remata així: “són molts els segles en què els nostres símbols no han pogut flamejar, i aquest era el moment de fer-ho, i fins i tot diria que hauríem de continuar fent-ho en solitud”.

El matador i rematador, el de Nosaltres Sols, el partidari que les quatre barres flamegin sense segons quines companyies, “en solitud”, no és pas un de la flamarada, ni un activista de Terra Lliure, ni un barbamec del recital del Llach. És, ni més, ni menys, que el notori militant del PSC (PSC-PSOE) En Pasqual Maragall i Mira, batlle de Barcelona.

Encara no ens havíem refet de la sotragada que Maragall, sense compassió, hi tornava: “no em faran callar”, va dir, referint-se a les discrepàncies dineràries amb els seus correligionaris del govern espanyol.

La tercera, i referida als mateixos diners -“hi ha més rigor als municipis que no als ministeris”- va resultar la definitiva: ¿què li passa exactament al Maragall perquè de cop i volta comenci a fer l’home?

L’ambició de Maragall ha de ser desmesurada: vol passar a la història. I ha trobat una manera acreditada de passar-hi, la manera Rius i Taulet, batlle de Barcelona al temps de l’exposició universal de 1888.

L’individu Maragall té la seva exposició de 1888 a l’abast: és la Barcelona Olímpica de 1992. I perquè el 1992 sigui el seu any, és capaç de pactar amb el dimoni: amb el dimoni de la bandera catalana sense guarnició. I amb el dimoni de la carnisseria de les Amèriques, els cinc-cents anys de la qual coincideixen amb la Maragall 92, coincidència que els duu a “celebrar-ho” en santa unió.

I amb el dimoni lingüístic, que pot suprimir la llengua de la ciutat dels Jocs, i substituir-la per la llengua de l’estat, encara que el reglament olímpic digui que els Jocs són a ciutats, i no a estats.

Aquest xicot s’ha encès, aquest xicot flameja. ¿En solitud?