Kulturnaf

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 71, 28 d’octubre-3 de novembre de 1985

Si en inaugurar una política de llibertat el primer que s’ha de fet sempre és tancar mig miler de ciutadans a la presó, la primera mesura d’una política de cultura hauria de ser suprimir la política de cultura.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Contra aquests assenyats axiomes de la més secular de les polítiques, que és la realista, la Generalitat d’amunt acaba de confegir uns tractes culturals que, no solament suprimeixen qualsevol política cultural, sinó que sumen totes, i per tant les multipliquen: Generalitat, diputacions i tots els municipis han acordat de posar en comú els diners per a cultura i de conxorxar entre tots els destí d’aquests diners. Que deu ser, segons els programes habituals, d’augmentar en un tant per cent anual rendible el tant per cent de Mirons, Plans, Renaus i Boadelles que ens corresponen, segons la nostra renta per càpita i la nostra posició geopolítica.

El problema hauria de ser que, per arribar a ser qui fou, Miró va passar més gana que un mestre d’escola, va emigrar els millors anys de la seva vida i en va viure mitja sota la dictadura. Pel que fa a Pla, va resultar un addicte a l’espionatge facciós, el periodisme, el cunyat dolent, els diners a Suïssa o sota la rajola i el capitalisme primitiu. Renau es movia com peix en l’aigua en un règim totalitari i desarrelat, el de l’Alemanya de l’Est. I Boadella s’ha atipat de subvencions aplicant el tercer grau als subvencionadors.

Deixant de banda aquests elements -que la cultura no ha tingut mai res a veure ni amb la bona política, ni amb l’ètica, ni amb la moral, ni, en general, amb res de planificable, és a dir, amb res de polititzable-, hi ha hagut una reacció en favor del pacte cultural francament preocupant: el “Boletín Orteguiano del Estado”, El País, no solament ha editorialitzat en favor d’aquest pacte cultural, sinó que l’eleva a categoria i el proposa com a exemple per a Espanya i per al seu govern, que és el PSOE.

Siguem realistes i demanem l’impossible, ni pactes ni exemples: que facin biblioteques i potser donaran feina i temps a un Bataille. Que facin televisió i potser fabricaran un Gore Vidal. Que facin un bon servei de correus i potser ens traurà material un Henry Miller. Que facin bancs i potser se’ls criaran Elliots. Que plantin boscos i tindrem més papers i més barat, més llibres i revistes. Que revisin els impostos de teatres, cinemes i odeons i potser hi apareguin Shakespeares, Welles i Lou Reeds. Que apliquin a la distribució de productes culturals l’energia que apliquen a aplegar impostos, i tothom que ho vulgui tindrà a l’abast la cultura que vulgui.

En resum, que s’apartin, que ens priven del sol.

En el pacte cultural, només hi creu el seu pare. Els altres signataris, ni això.