Ara va de bo

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 75, 25 de novembre-1 de desembre de 1985

S’ha acabat l’hora de patir, deu anys són prou perquè els nostres herois salvadors s’hagin deslliurat de les impossibilitats, de frustracions, falta d’oportunitats i totes les maleses que els va fer la dictadura militar. Ja han pogut esbravar-se fent tots els papers de l’auca: de la ruptura a la reforma, de l’assemblea al canvi, i a Europa, i a la prudència. Similia similibus curantur: es veu que no hi ha altra manera de guarir l’absència de democràcia dels absolutistes que amb l’absència de democràcia dels demòcrates.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Ja han tingut, doncs, deu anys per distreure’s: per organitzar unes autonomies que no permeten retransmetre un partit del Barça. Una llibertat d’expressió que no permet dir català al català; ni de fer arribar unes ones de televisió, siguin les que siguin, fins allà on tècnicament arribin. Uns ministres catalans a Madrid que denuncien als tribunals la necessitat que els funcionaris als Països Catalans sàpiguen català. Un govern i una oposició que s’inventen un Estat de les autonomies a fi de poder-lo sabotejar a cops de Loapes. Un govern d’esquerres que es queda a l’OTAN, quan arribà a governar gràcies a dir que en sortiria, un govern obrer que governa gràcies a prometre, socialista, 800.000 llocs de treball als obrers. Democràtic, que manté la tortura. Democràtic, que reintrodueix la pena de mort. Democràtic, embolicat amb el terrorisme mercenari. Imposant el seu nacionalisme als altres i escandalitzant-se que li diguin nacionalista. Catalanistes acceptant el títol d’espanyol de l’any, socialistes que consideren el capitalisme el menys dolent dels sistemes econòmics, comunistes totalitaris, anarquistes introduint en l’anarquisme l’anarquia i no l’ordre suprem, botiguers de falla i sardana anunciant-se en espanyol, ineptes de tot nivell i estament exigint respecte puix parlen català, provincians de lleganya presumint de parlar la llengua d’Encarna de noche, intel·lectuals independents pendents de la sarsuela anual, lectors informats injectant-se la dosi diària de Boletín Orteguiano del Estado, europeistes d’Europàlia i antinuclears clients de la companyia elèctrica. Sindicalistes de partit i parlamentaris dormint al parlament.

Deu anys de grimègia són prou perquè hagin recuperat l’equilibri mental, i físic, malmès per la dictadura. I el nom de cada cosa, malmesos l’un i l’altra per la corrupció absoluta de l’absolutisme. Ara ja va de veres: els partidaris de l’OTAN són militaristes, i Alfonso Guerra, semianalfabet. Els reintroductors de la pena de mort reaccionaris, i Ernesto Yutx, un espanyol de manual. El nacionalista de comunitat autònoma, regionalista, i Ciscar, un florentí de falla. L’europeista Mercat comú, un bàrbar, i el bilingüisme, un sistema per a pàrvuls.

És hora de substituir la bona fe per la fe, la bona intenció, per la intenció, i la bondat, per l’eficàcia. La queixa, per l’exigència i el diàleg entre desiguals, pel maquiavelisme pur. El pacte amb el de la pistola, pel paper mullat. La por a la violència, per la confiança en la força. Passar de la transició, final transitori de l’estat anterior, a la progressió.

De la lluita contra nosaltres mateixos i els nostres, a la lluita en favor nostre -i dels altres, que la cadena que encadena el pres també encadena el guàrdia.