La llengua ié la qui trebaia

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 79, 23-29 de desembre de 1985

El degà de l’Acadèmia de Cultura valenciana, Eduard Primo Yúfera, ha denunciat, i en públic, l’insigne autor del Diccionari diferencial valencià-català, català-valencià perquè ha instal·lat el nom de l’Acadèmia a la Comissió d’Honor de l’obra. Segons Primo Yúfera, Carles Recio, que és, ni caldria dir-ho, l’autor del diccionari esmentat, no va ni consultar ni demanar autorització de cap mena a l’Acadèmia.

Primo Yúfera no en té prou, de carregar-se qui tant ha fet per tot plegat. Mentre l’un es belluga els altres es limiten a denunciar; si no els agrada el diccionari de Recio, que en treguin ells un de millor. Haurien de seguir l’exemple de Pompeu Fabra, que, en un moment determinat, molt similar a l’actual, de confusió, anarquia i campi-qui-pugui, va treure un diccionari, que és allò que ara, seguint l’exemple de Fabra, ha fet Recio.

En la denúncia de Primo Yúfera hi ha doncs la denúncia del qui ni fa ni voldria que els altres fessin, per no quedar ells en evidència.

Però hi ha més. Segons que reporta Primo Yúfera que diu la secció de Llengua i Literatura de la seva Acadèmia, l’obra de Recio és rebutjada en bloc per les moltes faltes d’ortografia que duu: per les falses oposicions lèxiques -p.ex. Eduart-Eduard-; pels vulgarismes i dialectalismes que no són norma; i per d’altres mots productes de la seva -de Recio- invenció -segons ells.

Si en teoria, nosaltres estem equidistants tant de Carles Recio com de Primo Yúfera, en la pràctica no podem sinó fer costat a qui, com Recio, no es queda en les paraules, i passa als fets: “Facta, non verba”.

Per seguir el seu mateix exemple, de les paraules de simpatia passarem ara als fets: consultat el seu diccionari, i havent-hi trobat que s’hi diu que el català zulú és en valencià salvatxe, i que el català onzau és, en valencià, duodècim (o bé potser a l’inrevés, és a dir català dotzè, valencià undècim, etcètera) gosem a proposar, en comptes de crítica estèril com la de Primo Yúfera, construcció, potser crítica, però ben segur que positiva -o afegidora.

Proposem doncs que, entre d’altres milers, a la propera edició del Diccionari diferencial valencia-català, català-valencià, s’hi afegeixin les següents equivalències diferencials: Eduart-Eduard; deute-txep i per tant Banca Catalana-Txeperudeta; Com se Digui-Lerma; rei-Juan Carles; reina-Consuelo; llevant-ponent; ponent-llevant; blau-Blau; valencià-txe; txe-Guevara; sant-Psan; psan-Guia; Guia-cicerone; Nicolau-Nicolás; Nicolàs-Fúlvia; joguet-Tatay; Tatay-moral; moral-morera; morera-lavabo de senyors en terra de moros; abans-moros; moros-que catalans; que catalans-què collons.

I com aquestes, mil. De rê.