Gusí y Lluch y Ticó y Rosa

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 94, 7-13 d’abril de 1986

Raimon Gusí i Enric Ticó: dos noms a recordar. Són, concretament, jovenívols líders de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). La qual Joventut és, exactament, l’organització jovenívola de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit que dirigeix la Generalitat d’amunt.

Partit que finalment s’ha decidit a activar l’operació reformista, que com tothom sap porta la idea de catalanitzar Espanya, idea típicament, castissament, espanyola. És imprescindible de recordar això darrer, que Gusí i Ticó, dirigents de les JNC, organització jovenívola de Convergència, partit dirigent de la Generalitat seria, són per damunt de tot, ara i aquí, estrenos tirantes los blancos de l’espanyolíssima idea de catalanitzar Espanya. Perquè, si no es recorda això, no s’entén què volen dir quan diuen que la idea de la independència només crea frustracions. Segons que han declarat dins de la més pura línia d’acció reformista a l’espanyolíssima agència EFE; això sí, a la seva delegació de Barcelona.

Si no es té en compte que els esmentats marrecs treballen sobretot l’espanyola idea de catalanitzar Espanya, que correspon perfectament a la d’espanyolitzar Catalunya, tal com es veu només llegint-ho, es podria dir que no saben què es diuen quan diuen la bajanada que la idea d’independència crea frustracions.

Si deixem de banda l’operació reformista i la política dels grans, és evident que allò que crea frustracions és precisament la falta d’independència, com saben perfectament els joves de qualsevol època i lloc; és una evidència de manual de psicologia. És la dependència la que anormalitza, o subnormalitza. La marca de l’esclau és la dependència, com sap qualsevol que hagi vist una pel·lícula de romans. La frustració consisteix a no poder parlar normalment la teva llengua. Que al sou et descomptin diners per a armes, policies o funcionaris, ja és bastant frustrant per a un jove digne d’aquest nom; però que, a més, del teu sou, te’n descomptin diners per a
les armes, policies i funcionaris dels altres, això és una frustració de manual. La frustració digna d’aquest nom, autèntica, la produeix haver de pagar el beure i aguantar l’espelma, a més de dur les banyes.

Si l’operació Roca necessita aspirants a ministre espanyol, de la mateixa manera que l’operació PSC-PSOE en va necessitar, té molta sort: el planter de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya promet exemplars tan llestos i ben formats com els que regala als PSOE la petita i mitjana burgesia de Barcelona i províncies.

¿Qui ho diu, que els joves d’avui passen de tot i no saben res? Aquests dos ho tenen claríssim.