De metges bilingües, Ferrater, Tarradellas i fanàtics *

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 100, 19-26 de maig de 1986

*[A El Temps sense títol]

Dijous. Ara deu fer catorze anys que es va suïcidar Gabriel Ferrater. La senyora Carmen, d’El Mesón de Sant Cugat del Vallès, el bar que freqüentàvem, em diu d’anar com cada any a dur flors al nínxol. Les flors que la senyora Carmen Rojas hi duu són les predilectes del poeta: roses grogues, i anèmones. Jo hi poso el cotxe. Mentre ella li diu uns quants parenostres i oracions per mi desconegudes, tinc costum de jeure en terra, en terra de granit degenerat i de color groc, amb l’esquena contra el bloc de nínxols de davant del de Ferrater. Prenc el sol. Com que hi solem anar a migdia, í és primavera, i els parenostres i les oracions, la senyora Carmen els diu amb sentiment, i el sol m’agafa de seguida, algun any després de la visita m’ha dit:

-Que ja vas a la platja?

Observació que, situada en el context descrit, trobo satisfactòriament ferrateriana.

Divendres. Anem més bé que no ens mereixem pel nostre sol esforç: en una revista espanyola dedicada a metges, Profesión y Humanidades, El Médico, hi ha un editorial titulat “Metges bilingües”. S’hi queixen, els metges espanyols, que a les dites comunitats autònomes s’hi tindrà en compte el coneixement de les respectives llengües oficials, a l’hora de seleccionar personal de Sanitat, cas que s’aprovi la Llei General de Sanitat. Segons l’esmentada revista carpetovènica, si a les comunitats autònomes es té en compte el domini que es tingui de les respectives llengües, el personal espanyol “s’ha de posar a tremolar”. “Fa pànic” de pensar, diuen, què passarà en algunes comunitats autònomes si s’aplica “estrictament” la llei aprovada.

L'”estrictament” ja els ho hauria de dir tot, i amb això els deixem tranquils. A ells. Ara quedem tranquils nosaltres: quan l’estat és dins del Mercat Comú i l’Otan, institucions on l’ús de diverses llengües és imprescindible per moure-s’hi com a casa, que els espanyols no tinguin cap mena d’entrenament en el poliglotisme ens deixa als altres, als subjectes de les comunitats autònomes, en una excel·lent posició.

Ja n’hi ha mostres: a Luxemburg, en una oficina comunitària, de sis funcionaris “espanyols” que hi han guanyat oposicions, cinc són catalans -la sisena és una madrilenya-. Aquests cinc funcionaris van explicar als seus col·legues d’altres països que una festa de recepció amb vi espanyol, castanyoles i pasdobles els resultava tan simpàtica, però tan estranya, com a ells. Oi més, els funcionaris col·legues dels cinc catalans han pogut escoltar, amb les seves orelles, set hores cada dia, com aquells cinc funcionaris entre ells no parlen espanyol, sinó català. Els col·legues dels nostres compatriotes comencen a trobar lògic que un català es diferenciï d’un espanyol com un danès es diferencia d’un francès. I els sembla la cosa més normal del món que catalans amb catalans parlin en català.
Gràcies, Profesión y Humanidades, El Médico.

Diumenge. Per celebrar el seu desè aniversari, El País, Boletín Orteguiano del Estado, fa una entrevista al president Tarradellas. Tarradellas s’ha convertit per al Sistema en allò que era Joan Maragall per a la dictadura: es pensen que és una arma nostra que poden girar contra nosaltres, fent veure que li van a favor. A la mateixa entradeta de l’entrevista citen la frase de Tarradellas tan famosa, amb dues faltes d’ortografia: “Ja soc aqui”. Quan tothom sap que el que en realitat va dir Tarradellas “Hi ha soc, aquí”, entenent “soc” en la segona accepció que en dóna el diccionari. Ja ho deia el Bé negre: “Diuen que ens estimen, però no ens volen donar la llengua”. Hi ha hagut canvi: ara ens la donen: bruta.

Dimarts. Un fanàtic de l’antifanatisme escriu en un article que l’actitud d’artistes catalans de cantar en català i prou va tenir la “lamentable rèplica en la temptació d’alguns per una empobridora soledat, en la por al contagi degradant amb una altra cultura”: Si ell ho diu, que el contagi amb una determinada “altra cultura” (l’espanyola) és degradant… Que se sàpiga, aquí no s’ha tancat ningú a la cultura francesa -el nombre de francòfils és gran, i llegendari-, ni a la italiana ni a l’anglo-saxona, ni a la clàssica. Per això és clar que aquests fanàtics de l’antifanatisme són fanàtics de la cultura espanyola, i se’n dedueix que la consideren la millor del món. Aquests fanàtics d’obrir portes, en realitat, són fanàtics de la porta espanyola.

L’esmentat article, el fanàtic en qüestió el titula “Las plassas de las kuatro colturas”, fent un acudit involuntari i sagnant: la plaça de les Tres Cultures de Mèxic fou l’escenari d’una matança perpetrada per la cultura oficial contra la cultura real.

No hi ha fanatisme pitjor que el qui veu fanatisme rere cada “no”, i tancament rere cada barricada: és un fanàtic que s’ignora.