Espanya, nació de nacions i altres*

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 102, 2-8 de juny de 1986

*[A El Temps sense títol]

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Dijous. Gran dia.

Divendres. Com que això de la república comença a fer ferum de dimoni, és hora de situar-la al lloc que li correspon: que la república no té res a veure ni amb els déus ni amb els dimonis, i que tant déus com dimonis poden ser perfectament republicans. Se’n troba una prova a El federalisme a les comarques gironines 1868-1874, de Josep Clarà. A la pàgina 208 del volum s’hi copien uns versos anònims que demanen la república, i perquè arribi s’hi invoca la Mare de Déu:

De mirada, de dolsa rialleta
la Verge és que’ns guia y’ns ha de salvar;
no vol servilisme, ni honor, ni grandesas.
‘Nem a acullirnos
baix son amparo, qu’ella és el faro
que guiantnos va.
Volem república
de pura mirada, de dolsa rialleta, etc.

Per cert que el doctor Clarà no s’ha adonat d’un grapat de fets que demostren la valenciania de l’autor encara anònim: a la primera ratlla “Mira(da)”; a la segona “Guia”; a la sisena, “Amparo”; a la setena (“A(e)l-faro)”. És ben veritat que tot és per fer, encara.

Diumenge. ¡Ja era hora, que se’ls escapés la solució! Una de les bajanades més considerables de la teoria política sobre “Què és Espana” és la celebèrrima “Espana és una nació de nacions”. La cosa és tan beneita que l’únic argument que se’ns sol acudir és l’argument de les llistes: nació de nacions, com avió d’avions, cotxe de cotxes (tràiler), comble de combles, servent dels servents (el papa de Roma), glòries de glòries (plaça de les), sargantaneta de sargantanetes (Carles Santos). La cosa no tenia sortida si no era per la via de l’estirabot. Quan vet aquí que el diputat de diputats (no el conserge, sinó el president Peces-Barba, peix de peixos la balena, barba de barbes el barber), endut per la passió preelectoral, ha dit la veritat. Que no se li enfadin els col·legues, l’ha dita sense voler. Diu el peix de peixos la balena, barba de barbes el barber: “No. A mi no m’ha fet mai nosa, la realitat. Els fets són tossuts. Espana és una nació de nacions. Del punt de vista d’allò que la sociologia entén per una comunitat superior com és la nació, a Espana evidentment hi ha diverses nacions, com Catalluna, Galícia, el País Basc, Andalusia o Castella. El que passa és que algunes d’aquestes nacions han fet l’esforç de buidar-se per integrar-se en la nació superior que és Espana”. Al nano, al principi, li hauria estat més fàcil deixar les coses com estan a la seva Konstitussiong: una nacionalitat és una nacionalitat i prou, de nació, només n’hi ha una, que és Espana. És clar que llavors, segons les seves mateixes idees, la cosa se li complica: diu més avall de la mateixa reflexió que li sembla que “avui és absolutament superat el vell principi de les nacionalitats del segle XIX, segons el qual cada nació ha de ser un estat”. Si, de nació, només n’hi hagués una, que és Espana, i ja és absolutament superat que cada nació hagi de ser un estat, la pregunta és: ¿quin estat mana, a la nació Espana?

La resposta ja es donava a l’Exèrcit espanyol -classes de tropa, ep- els primers anys de les bases nord-americanes a la nació de nacions:

En el cel mana Déu
i a Espana els gitanos;
i al c… de la germana
manen els americanos.

Que és una resposta cantada.

Dimecres. El B.O.E. de l’Estat, a imitació d’EL TEMPS, però dos mesos massa tard, entrevista Joan Ferrater. Del germà d’aquest Gabriel, Joan Fuster ha dit que, si visqués, molts de nosaltres no gosaríem dir tantes bestieses. Joan Ferrater podria fer aquest higiènic paper i, de fet, subtils indicis em fan pensar que, afortunadament, això ja comença a passar.

De les declaracions de Ferrater, l’esmentat B.O.E. en fa ressaltar allò que coincideix amb la seva política, tal com és de llei. Nosaltres, doncs, farem el mateix. Diu Joan Ferrater: “El fet que som espanyols és indiscutible. Bé, consti que també podem tenir el projecte de deixar de ser-ho. D’acord. Fem aquest projecte. Aleshores, fins que no hi hagi un 40 per cent favorable, en aquest projecte, no m’hi vull embarcar. Si n’hi ha un 40 per cent, aleshores, sí, perquè fent un esforç i proposant un projecte molt atractiu, potser sí que arribarem al 51 per cent que es necessita.” El B.O.E., titula aquest tros de l’entrevista “espanyolitat”, i la cita que encapçala la pàgina és “No sóc nacionalista”. Espanyolades -del B.O.E.- a part, ja voldríem, els meus amics i jo, que els que es diuen nacionalistes tinguessin els números tan clars com el poeta i escriptor Joan Ferrater, i que toquessin de peus a terra amb tanta tranquil·litat com ell.

I ara me’n vaig a Mallorca.