Per una agència nacional de notícies i altres*

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 103, 9-15 de juny de 1986

*[A El Temps sense títol]

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Divendres. La Veu de Lleida és un diari de les comarques de ponent que acaba de treure un primer número de prova. Per entendre’ns, periodísticament parlant és molt més que l’Avui, i tan bo com el Punt Diari de les comarques septentrionals, que fan a Girona. El director, Josep Ramon Correal, em diu que només que en vengui tres mil exemplars ja resulta, empresarialment; s’explica perquè, La Veu de Lleida, el treu la mateixa empresa, la mateixa redacció i els mateixos tallers que La Mañana de Lérida. També diu que li resulta més fàcil que els seus redactors li vulguin treballar en català que no pas en espanyol. I ho remata dient que, si tinguéssim una agència de notícies que servís informació als nostres mitjans com passa a qualsevol país normal, a hores d’ara ja tindríem un tercer diari en català -un tercer diari a seques, si parléssim d’un país normal i corrent.

L’Associació de la premsa comarcal ha decidit de projectar una agència de notícies que els serveixi. Correal, director de diari, està amb contacte amb Punt Diari, de Girona; Regió 7, quasi diari de Manresa, i 9 nou, també quasi diari de Vic, per fer públic que, amb una agència nacional de notícies, el nombre de diaris augmentaria vertiginosament -a partir dels dos que ara tenim.

Com que les agències nacionals de notícies són un organisme més de l’administració, en aquest cas i vistes les circumstàncies seria de la Generalitat d’Amunt, em veig en l’obligació professional de manifestar a Correal i als seus col·legues i meus, interessats en la matèria, la meva opinió personal i fonamentada: cada vegada estic més convençut i veig o preveig més indicis que, per tenir una agència de notícies digna d’aquest nom, només ens cal una cosa: que l’operació Roca fracassi de manera estrepitosa i irremeiable.

Si no, tenim Efe, bilingüisme ben entès, i l’actual solidaritat amb els homes i les terres -i les notícies- d’etcètera, etcètera, etcètera.

He demanat a la delegació al Principat d’aquesta revista que demani permís a la cúpula perquè em deixi publicar una informació més llarga sobre aquest afer, que considero més important per a tots nosaltres que no ho està sent TV3 -he dit més important que no pas TV3, i amb això, llegint entre línies, i forçant la malfiança, potser es pot endevinar per què ha de fracassar l’operació Roca si volem una agència de notícies com qualsevol país normal.

Diumenge. Llegeixo Notes obreres, de Rovira i Virgili: dos centenars d’articles de l’escriptor, periodista i polític que no tenen pèrdua. Per una cosa o per l’altra, tots s’ho valen. Encén la sang de veure com, gràcies a la transició postfranquista, els assalariats de tot nivell (la diferència entre la gàbia de ferro i gàbia d’or és petita, si l’ocell es una persona amb dignitat) hem retrocedit en drets, en consciència i, sobretot, en dignitat: en condició humana. El franquisme sense Franco -l’ambició de poder sense matís d’ideologia, la submissió sense resistència- encara dura; i de quina manera.

Dimarts. Àngel Portet, de la Pobla de Segur estant, en comunica per careta que té notícies que Ramon Boixareu ha acabat la transcripció de tot el Calaix de Sastre del baró de Maldà -una taca que jo havia vist en el panorama de la nostra erudició-. Es veu que Boixareu s’hi ha passat anys: quin remei, vist que el baró antecessor de l’aristòcrata socialista, obrer, espanyol i delicat Kossé Luiz de Bilallonga, es va passar una cinquantena anys escrivint pràcticament cada dia.

Ja el tenim transcrit, doncs. Ara, a veure si s’edita, i com s’edita. Però no cal desesperar-se, si pensem que no hi ha cap edició completa seriosa, ni una, de cap dels nostres grans escriptors d’obra extensa: ni de Llull, ni de Pla, ni de Verdaguer, ni de Carner.

Dimecres. Poesia. Fragment de l’himne a Rocafort de Campolivar, a l’Horta, música del mestre Dolz, lletra de F. Valero:

El “Crist de la Providencia”
que el dolor ni li fa “mella”
perquè sofria a consciencia
present està en la Capella.
Les dones d’ell són boniques
són simpátiques i alegres