Espanyols anarquistes, el Tribunal Constitucional i el gallec i altres*

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 107, 7-13 de juliol de 1986

*[A El Temps sense títol]

Dijous. De “Topants d’enyor”, englantina a la millor temàtica patriòtica dels Jocs Florals de Manresa (Bages) d’enguany. N’és autor mossèn Dídac Faig:

Ran mateix del camí, entre faigs, un faig canta,
canta amb el rajolí que li salta del peu.

Déu n’hi do.

Divendres. Continuant amb Déu, i ara que hi som, el futbolista Maradona diu que ell juga a futbol en nom de Déu. Deu ser per això que no s’entén amb el president Nyunyes del Barça, que presideix en nom de Déu, també.

I parlant de futbol, resulta que em va molt bé de dur la insígnia de solapa de l’Alcoià, d’Alcoi, per als moments difícils. També tinc la del club de futbol Europa, de Gràcia. Com també la bandera-insígnia de l’Aràbia, que són les quatre barres de l’Islam: bandera verda, i l’espasa de l’Islam amb la llegenda “no hi ha més Déu que Al·là, i Mahoma n’és el profeta”. Aguanta. Me la vaig comprar només per als mundials de futbol, el dia que qualsevol equip moro jugava contra un equip dels dolents, però ara m’hi he afeccionat. Quin vici, ¿oi?, que deia aquella després de fer-ne una de ben grossa, com més grossa millor.

Dilluns. A Girona a veure com la representant gentil d’EL TEMPS recull un premi per a aquesta revista, per la seva aportació etcètera, etcètera. Els altres premiats són la Crida a la Solidaritat, i el senador independent dins l’òrbita del Psoe Francesc Ferrer pel seu llibre sobre la persecució a la nostra llengua -tret de la persecució del Psoe, com és comprensible i natural vist el matís de la seva independència. Assegut a distància, puc dir que el més aplaudit, i de llarg, dels premiats va ser EL TEMPS. Jo com a observador dic que les paraules llegides per la gentil van ser les més dignes de ser escoltades -ni una mosca- i una altra vegada les més aplaudides: exactament com quan es demana un bis als concerts. El batlle de Girona, militant del PSC-PSOE dins l’òrbita dels autònoms, tan popular com sempre o gairebé, i organitzador del simposi “Què és Espanya”, tan productiu per als humoristes, va fer justícia a la fama que té de ser a tot arreu: al cap d’un quart d’hora se’n va anar, probablement per poder continuar sent a tot arreu.

Dimarts. La primera cosa que se’ls acut de dir, als diguem-ne nostres, després de les eleccions al parlament espanyol, és que ara el partit del govern central del règim de sempre d’ells haurà d’afluixar en allò de les autonomies, que no tindrà més remei que fer bondat, que haurà d’interpretar la Konstintuïción de forma generosa, i que haurà de ser de la màniga ampla a l’hora d’encaixar les diguem-ne decisions dels diguem-ne -màniga ampla- governs autonòmics. I tot perquè a Catalunya -és molt senzill, diguem-ne València del Centre- un partit autònomo-regionalista ha pujat el cinquanta per cent, i perquè al País Basc Herri Batasuna, l’enemic a eliminar, també ha pujat qui-sap-lo.

De vegades, el govern central del règim de sempre d’ells ens pren per imbècils, a tots nosaltres, inclosos els diguem-ne nostres; i moltes d’aquestes vegades, com aquesta, té raó: ¿per què han d’afluixar, si continuen tenint la pistola per la culata, i a més legalitzada amb un determinat nombre de vots homologats com a vàlida segons el sistema vigent? I, sobretot: ¿com podem oblidar que Pepe Martínez, fundador, director i ànima de l’Editorial Ruedo Ibérico a l’exili, la més seriosa, més polifacètica i més informada de les capelletes de l’època anterior a l’actual postfranquista, va dir abans de morir que el partit del govern etcètera, etcètera, un cop hagués guanyades les properes eleccions les que acaba de guanyar- es dediqués preferentment a rematar les autonomies?

Dimecres. L’Alemanya Federal i Argentina, finalistes del campionat mundial de futbol. M’agradaria saber quants afeccionats al futbol consideren una pèrdua de temps una final com aquesta, tenint en compte que hem vist jugar la Unió Soviètica, França, Dinamarca i el Brasil.

Dijous. Diu la ràdio que el Tribunal Constitucional del govern del sistema del règim de sempre d’ells ha sentenciat: que els gallecs no tenen cap obligació de saber el gallec. Que els bascos no tenen cap obligació de no sé què. I que el catalans del Principat tampoc no tenen dret a no sé què més.

Als valencians i illencs ni tan sols no els prohibeix res. Si ara fes informació, copiaria exactament les paraules de l’esmentat Tribunal Constitucional, a continuació copiaria el text de la Constitució seva referent a les igualtats de tots els súbdits i a les consideracions sobre les llengües de l’estat: i faria comparacions. Quina mandra, ¿oi?, si són els de sempre i com sempre, i ja no ens poden sorprendre amb res -tret dels imbècils d’abans d’ahir que titulaven: “El resultat electoral obligarà al govern a canviar la política autonòmica”. ¿De quines eleccions parlaven? ¿De quin resultat? ¿El govern d’on? ¿I quina política? I l’autonomia, ¿quan? Tot té el seu costat satisfactori: la sentència del Trib. Const. dóna la raó a Pepe Martínez, que com que ja és mort no ho podrà veure -hi ha qui diu que es va morir de tant veure coses com aquesta, i per no veure’n més. Els espanyol honestos es saben morir abans d’hora i, a més, són tots anarquistes.