La secretària d’Ernest Lluch, l’autogovern de Rigol i altres*

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 117, 15-21 de setembre de 1986

*[A El Temps sense títol]

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Primers d’agost. Aquest és un any d’abelles. Hi ha abelles per tot, enguany no deixen viure. Has de dinar i sopar amb l’esprai a la mà, si vols menjar a fora. Un dels punts més freqüentats són les papereres de la plaça: al principi em pensava que, per una d’aquelles casualitats, a cadascuna de les dues papereres se n’hi havia fet un niu.

A poc a poc s’ha anat fent la llum: si és any d’abelles no és perquè hi hagi més abelles que altres anys, sinó perquè, com que no plou, als prats no hi ha flor i les abelles baixen al poble a buscar-ne. Al poble, les flors són als balcons, a les finestres i als terrats. I per això les cases són plenes d’abelles més que mai, mentre que a dalt als prats n’hi ha menys que mai.

També ha estat interessant la reacció de les senyores i senyoretes de ciutat: al principi anaven tot el dia espantades de les abelles, i no hi havia manera que estiguessin quietes: per res del món; encara no els n’havia picada cap, d’abella. A mesura que les picades es van anar produint, les afectades van anar perdent por a aquests insectes; s’adonaven que no n’hi havia per a tant; i ara ja et parlen que les ha picades una abella amb escarafalls no superiors als que utilitzen per queixar-se de la calor.

Any d’abelles, doncs, any de sequera. A la tarda, com és tradició secular, apareixen els núvols, com cada any. Però enguany els núvols vénen acompanyats de vent, d’un vent calent que no els deixa descarregar i que se’ls enduu. Els ribatans amb cultura en diuen el vent de la fam: és el vent que s’enduu els núvols, i amb ells la pluja.

En resum: és any d’abelles perquè, tot i haver-n’hi les de sempre, es reparteixen de forma diferent, menys als prats i més als testos urbans. Als prats no n’hi ha perquè no plou. I si no plou tot i haver-n’hi els núvols de sempre, és perquè se’ls enduu un vent que en diuen el vent de la fam. Ens morirem i encara no ho sabrem tot.

Mitjan agost. Llegeixo al diari que a Josefina Vidal i Morera, secretària del ministre espanyol de Sanitat, Ernest Lluch i Marin, li va tocar una administració de loteria. Així havia d’acabar el Lluch, fent rogatives perquè a una seva secretària li toqués una parada de la rifa. El doctor Martí de Riquer, un savi tan savi com la doctora Lola Badia, va perdre un braç durant la guerra de 1936-1939 lluitant al costat dels franquistes. Quan el Lluch, sent ministre, va aconseguir una càtedra per oposició a la Universitat de Barcelona, va manifestar que un cas de barra com l’obtenció d’aquesta càtedra no s’havia produït ni en temps del franquisme; el doctor Riquer sap de què parla, vistes les circumstàncies en què va perdre el braç.

Una parada de la rifa i una càtedra a Barcelona: ¿qui ho diu, que els catalans no hi hem d’anar a buscar res, a Madrid?

Per cert que l’agraciada secretària, Josefina Vidal, és l’esposa de Lourdes Alaiz, de nom Felip naturalment. Aquest Lourdes Alaiz fa un temps se’m va agenollar als peus i em va demanar permís per favor per ser català. Després d’animar-lo per haver passat d’arrossegat a agenollat, li vaig dir què havia de fer. Dos anys després, queda clar que va ser un consell malaguanyat: això de parades de loteria per a la dona només et passa si ets espanyol: com allò dels estancs i les cases de barrets per als addictes al Règim. Vegem-ho pel costat bo: Lourdes Alaiz, de nom Felip naturalment, no ho va veure clar, el que li vaig dir; per això ara potser el veurem venent cupons dels cegos al costat de l’administració de rifes de la seva esposa. Sempre t’has conformat amb qualsevol cosa, Lourdes.

Poema. Anònim espanyol, traduït i adaptat:

Espanya sempre toca:
si no un pitu, una pilota.

Finals d’agost. Amb això de l’Operació Roca, els convergents fan el mateix que els del PSOE amb la LOAPA: els la tomben, però l’apliquen. A la Universitat d’Estiu de Cahner, a Prada de Conflent, el conseller de Cultura de la Generalitat d’Amunt, Joaquim Ferrer, preconitza “l’aprofundiment de l’autogovern”. Fins ara aquesta expressió només era freqüent en boca del PSC-PSOE, lògicament enderiat a fer-nos creure que l’autogovern -poders legislatiu, executiu i judicial- era ja cosa feta a Catalunya, i que per tant no calia més nacionalisme que l’espanyol.

I ara va i en Joaquim Ferrer, que va perdent les plomes i el prestigi a la mateixa velocitat que els seus antecessors Cahner i Rigol -la Conselleria de Cultura de la Generalitat d’Amunt és la sida dels polítics pujolistes-, copia el fariseisme dels socialistes diguem-ne catalanistes. En el cas d’en Ferrer és més greu, ja que ell s’ha permès de dir sovint que aquest estatut és poca cosa. Si l’estatut ens dóna poca autonomia, menys ens donarà autogovern; siguem lògics.

Això d’aprofundir l’autogovern, la primera vegada pot ser resultat de la reconeguda bona fe i innocència del conseller. La segona, serà barra.