El suplement humorístic de L’unità, l’espanyol cosmopolita i altres *

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 120, 6-12 d’octubre de 1986

*[A El Temps sense títol]

Dijous. Notícia d’Itàlia. Una ampolla de litre i mig de vi de les Marques. Desconfiança inicial davant de l’embalum proturístic, o com a mínim per fartaners, del vidre. Ho deixarem reposar uns dies per superar -ho superarem- la desconfiança que provoca aquest excés de presentació.

El diari L’unità, òrgan del Partit Comunista d’Itàlia, ha augmentat gairebé al doble la tirada, mercès a publicar un cop a la setmana un modestíssim suplement d’humor -el modest és l’humor, no cal dir-ho. Tot i així, es veu que fer broma els comunistes sobre el propi partit és tan insòlit a Itàlia (com a Catalunya, i no parlem ja de països de tarannà autocràtic com Espanya o bé Rússia) que els comunistes i ex-comunistes italians estan alegres com un pèsol: com si haguessin descobert de cop i volta el nudisme, i amb el nudisme, que són si fa no fa com tothom.

La pregunta és si el comunisme habitual pot sobreviure al coneixement del propi cos com a cos normal i corrent, ni millor ni pitjor que els altres. Tal com la Santa Mare Església podria desaparèixer el dia que reconegués que és una religió com una altra, i que no és l’única seriosa.

Per cert que el suplement “settimamale di satira, umorismo e travolgenti passioni”, que aquest és el nivell d’humor que gasta, es titula “Tango”, i el disseny del títol és vagament però clarament coca-colesc.

I ja que estem d’humor i comunistes, continuem-hi. El secretari general del partit comunista del Principat, Rafael Ribó, ha arribat a dir que, si convé, és capaç fins i tot de suprimir-ne el nom -que és Psuc-. Cop de mà: si aquesta informació hagués d’aparèixer al suplement humorístic “Tango” del Pci, podria anar comentada així: “I com li’n pensa dir en endavant, ¿Izquierda Unida?”

Dimecres. Ens lloga l’ajuntament de Barcelona -Psc (Psc-Psoe)- per treballar en un dels actes de la festa major de la ciutat, la Mercè. Paguen, naturalment, però encara que no haguessin pagat hauria fet una excepció i hauria treballat per a ells: aquest país està tan espanyolitzat que, en molts sectors, és vigent la màxima hispano-cristiana que diu: qui no està amb mi està contra mi. I com que diàriament treballo en una empresa propietat de Convergència i Unió, se suposa que estic a favor de Convergència i Unió i en contra del Psc (Psc-Psoe). No és solament, doncs, que alguns socialistes es pensin que estic diàriament en contra d’ells, sinó que a més a
més i encara pitjor: hi ha convergents convençuts que diàriament els estic a favor. Així que l’ocasió de treballar en públic, per televisió i per ràdio en un acte organitzat i pagat pel Psc (Psc-Psoe) no me la podia deixar perdre, ni que fos pagant diners de la meva butxaca. És clar que la iniciativa de llogar-nos no va sortir de les altures -gràcies, coordinadora de geganters- però també és clar que si les altures haguessin volgut, haurien suprimit els nostres noms del projecte presentat. Gràcies, coordinadora de geganters.

És preocupant que aquesta ubicació aliat-enemic sigui causada per treballar a Catalunya Ràdio, i no pas a EL TEMPS. És preocupant per a EL TEMPS: vol dir que, al Principat, encara ningú dels grossos no ens considera de prou pes. Confiem que les coses ens milloraran, i ens passarà com ens ha passat al País Valencià: que d’un “paper que no sé com se diu” etzibat amb menyspreu per “Alianza Popular”, vàrem passar en menys d’un any al boicot de publicitat del Pspv-Psoe en el poder, fins arribar a considerar-nos la més fiable de les publicacions del país, diària o setmanal. Un secret per als de casa: vists com estan els periòdics del Principat, diaris o setmanals, arribar a ser la més fiable no ha de ser massa difícil; en tindrem prou de recordar que aquesta revista és allò que vàrem dir que seria EL TEMPS: un setmanari d’abast nacional, progressista i d’informació general.

A la nit, unes copes per matar els nervis dels gegants. Amb el Monzó i el Domènec Reixach, que és un home del teatre, i després del Mas i Mas i l’Universal, anem a raure al Bikini. Un escriptor català en llengua espanyola, obsessionat com tots ells i els qui s’ho rumien, per la cosa nacional o independentista, se’ns abraona i se’ns defineix a crits i a bafarades: “Jo sóc català i independent. Tu, que ets catalanista, explica’m per què ho ets.” Com que l’escriptor és amic, company d’estudis i, sobretot, escriu bé, li improviso una argumentació que, sense fer-me mentir estigui a l’altura dels seus ideals encara cosmopolites. Li dic que com que els catalans no m’agraden no puc ser catalanista. Però com que els espanyols encara m’agraden menys, sóc separatista. El preocupat company i amic va començar immediatament a donar voltes per les dues pistes, cinc barres i bar a l’aire lliure del Bikini, fins que el Monzó el va haver de parar i assossegar-li la disparada assimilació de l’argument amb uns copets a l’espatlla i pagant-li un whisky al bar de fora. Un amic és un amic, sobretot si és cosmopolita, de manera que quan per quan me’l torni a trobar i em torni a sortir amb l’obsessió de moda entre els al·lèrgics tant a la barretina com a l’espanyolada, ja li tinc preparat el resum de l’argumentació: deixar Espanya de banda no és una qüestió política, ni ètica, ni de dretes, ni d’esquerres: és una simple qüestió de bon gust.