Els contes de Sergi Pàmies i els probables Jocs Olímpics *

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 121, 13-19 d’octubre de 1986

*[A El Temps sense títol]

Dijous. Llegeixo com qui es menja un préssec T’hauria de caure la cara de vergonya, de Sergi Pàmies.

Ja en tenim un altre. De tots els contistes que han anat sortint aquests darrers anys, i que constitueixen, per fi, un grup d’escriptors amb la intenció
i l’estil propis dels escriptors pròpiament dits -i no dels patriotes, dels antifranquistes, dels ecologistes, de les dones, dels borratxos i dels antipatriotes- Sergi Pàmies, que deu ser el més jove, em sembla el més nord-americà. Més de la meitat dels contes podrien passar perfectament per traduccions de contes d’escriptors nord-americans, que segons els manuals fiables són els mestres del conte en aquesta segona meitat del segle vint.

Pàmies té una altra virtut, a més de semblar una traducció i és que és un escriptor dels millors; de cap de setmana: és, també, el que sol passar arreu, quan una persona es dedica a escriure, porta poc de conegut com a escriptor i té pocs llibres publicats: que ha de viure d’una altra cosa, la cosa de la qual viu fins ara: d’oficial de primera administratiu, últimament oficial de primera. Que més endavant pretengui viure d’escriure i s’embranqui en periodisme, guions, televisions o traduccions, ja passa, també arreu; continuen guanyant-se la vida per una banda i escrivint per l’altra: de Norman Mailer, en un cap, a T.S. Eliot a l’altre, arreu hi ha casos de tota mena. Quan Sergi Pàmies et diu que entre setmana es guanya la vida, i els caps de setmana escriu t’ho diu sense maleir ni el país, ni les dimensions de la nostra literatura ni, horror, maleint-se a ell mateix. T’ho diu com la cosa més corrent del món, tal com és en la realitat.

Dues coses més: la primera és que aquest Sergi Pàmies és el mateix Sergi Pàmies que d’un any ençà publica entrevistes en aquesta revista. I segona, que encara no s’ha fet el càrrec que els periodistes li preguntaran, sempre i fins que no es mori, per què es diu Sergi i no Jordi. Li ho hem de preguntar mentre hi hagi periodisme, com ho preguntem a Svetlana Stalin, Joan de Segarra, Geraldine Chaplin o Emili Vendrell júnior, els quals, o se n’han fet càrrec, o duen doble càrrega. ¡Quina creu, aquesta de les preguntes obligades, per als periodistes! Tan grossa com la de dir-se Sergi. I López. I Pàmies.

Tot té solució: no concedir entrevistes els qui duen la càrrega. I entrevistar els qui duem la creu.

Dimarts. Després de molt de temps d’amagar la cresta, Carles Ferrer i Salat, empresari de la política, ambiciós monumental -és un elogi en un temps en què Schuster no vol jugar el Mundial i el Duran i Farell té l’Índia com a hobby– i president de l’Associació Empresarial Barcelona Olímpica 92 fa declaracions públiques. Què, òbviament, li publiquen a quatre columnes. El silenci de Ferrer Salat els darrers mesos era un dels símptomes més fiables que la candidatura de Barcelona per als Jocs del 92 anaven pel pedregar. Les seves declaracions d’ara són símptoma, igualment fiable, que la cosa se’ls encarrila.

Com que estem a sota no es pot dir que hàgim perdut, i que per tant s’ha acabat la batalla. ¿Quan l’havíem tinguda guanyada? La guerra continua. El seny, doncs, ens indica que la probable aprovació de Barcelona com a seu dels Jocs no és el final, sinó la continuació de la guerra: no teníem res, no podem haver perdut res. Tot el que ha passat és que l’enemic s’ha mogut. És qüestió de seguir-lo al nou camp de batalla.

Durant sis anys, i sobretot durant els Jocs, Barcelona serà un escenari obert a la immediatesa informativa dels cinc continents. I si en aquest escenari, en les condicions actuals de democràcia i opressió barrejades, ho tindran més fàcil per aparèixer-hi els qui se l’han muntat, no per això serà una heroïcitat que s’hi puguin infiltrar els qui estan contra l’hàbil muntatge hispano-especulador. N’hi haurà prou amb càlcul, imaginació, constància, habilitat. Tenim sis anys per preparar-ne de tots colors, per fer-nos veure aprofitant-nos del seu escenari i del seu muntatge. Els negres nord-americans es van aprofitar de l’hàbil muntatge a Mèxic: hi tenien atletes. Nosaltres no tindrem atletes, però paguem el muntatge i vivim a l’escenari. Una gran ocasió per fer-nos veure: qui es mou surt a la foto, i a més la fa sortir moguda. En un article sobre Josep Maria de Sagarra escrit a La Vanguardia per Jordi Castellanos relaciona Vida privada, la millor novel·la de l’escriptor, “amb tots els debats que havien aparegut amb motiu de l’Exposició del 29 sobre la falsa imatge -de baixos fons i d'”España negra”- que Barcelona, que pretenia una capital catalana, industrial i cultural, havia proporcionat al món; amb l’expansió, doncs, del tema del districte cinquè en la novel·la europea”.

Si en tenim, doncs, de feina al teler, si ens sabem aprofitar del seu muntatge: fins i tot els artistes, els escriptors, tenen sis anys per escriure novel·les que passin a Barcelona, tema que serà negoci, i presentar-la tal com la veuen ells. I seria una casualitat, que per desgràcia per a Ferrer Salat, Felipe González i Martín Villa no es produirà, que la Barcelona que puguin presentar al món els escriptors i els artistes coincideixi amb la que volen vendre els hispano-especuladors.