La qualitat literària de Terenci Moix i altres *

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 124, 3-9 de novembre de 1986

*[A El Temps sense títol]

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Dimecres. La decisió de l’editor Lara (Planeta) de donar el premi del mateix nom a Terenci Moix és un exemple que, més de pressa que no ens imaginem, les coses es van normalitzant, i les situacions quedant clares.

El premi Planeta, que segons el tinent general Fernando Rodríguez Ventosa, capità general de la IV Regió Militar (Catalunya), “constitueix tot un èxit editorial i, sens dubte, és un dels esdeveniments literaris més importants del país”, és la línia d’autors com Harold Robbins, Barbara Cartland (àvia de Lady Di, i Corín Tellado dels anglesos), i la mateixa Corín Tellado. És un premi destinat a nodrir col·leccions i fabricar autors del gènere best-seller. L’editor és prou espavilat per, de tant en tant, demanar una obra a un autor de més gruix, com va ser el cas de Juan Marsé o Manuel Vázquez Montalbán. A canvi, l’autor de prestigi cobra més del que diuen les bases: el llibre, evidentment, no té cap importància per a ells.

El cas de Moix no és l’excepció en el Planeta, com ho han estat els Marsé i Vázquez, sinó la regla. Per formació, per gustos, per l’obra que li coneixem, Moix és un escriptor de la línia Robbins, Tellado, Cartland. El patriciat català, necessitat d’autors que, per escriure en català, ser diferents, joves, i una mica “tremendos”, poguessin demostrar que la nostra literatura existia i era moderna, va utilitzar Terenci Moix, i ens el va vestir d’escriptor important, gran estilista, rupturista i contestatari. Moix, lògicament, s’hi va avenir, per la mateixa raó que ara s’avé a les necessitats de l’autor Lara.

La diferència entre el Terenci utilitzat pel patriciat dels anys seixanta, i el que en fa l’editor Lara és que el Terenci de Lara és molt més autèntic que el que ens va vendre la ¿intelligentsia resistent? Els llibres del Moix català cauen de les mans. A l’únic dels seus que s’aguanta, El dia que va morir Marilyn, hi ensenya l’orella a cada pàgina el doctor Joaquim Molas -Modest Prats, de Girona, circumspecte, ha manifestat que “el doctor Molas hi va donar un cop d’ull”.

Amb Lara, Terenci Moix s’ha pogut treure del damunt l’ortopèdia que li va faltar per passar per escriptor important d’una literatura immortal; i ha aparegut el Moix autèntic, tant pels personatges, com per l’argument, com per l’estil. Vint anys després, Moix ha arribat a trobar el seu estil, la seva temàtica i el lloc que li correspon. No es pot queixar: n’hi ha que no hi arriben mai.

Nosaltres, en canvi, sí que ens podem queixar: continuem necessitant literatura de quiosc, escriptors quantitatius i llibres amb premi, són llibres famosos, dels que surten anunciats a la tele. Un altre error del patriciat: en comptes de pagar-nos un escriptor de masses, de fàcil sintaxi i vocabulari de peu pla, ens el disfressa d’escriptor “de qualité”, enganya fent-nos veure garses -excel·lents, això sí- per perdius.

Divendres. “Fuit hora, il tempo vola, tuto quaggiù finisce e ricomincia, si esaurisce e si rinnova, a tra le cosa da rinnovare per lei nell’ultimo trimestre del 1986 vi è l’abbonamento a F.M.R.”.

Així comença la carta de “la più bella revista del mondo” als seus lectors recordant-los que s’acosta l’hora de renovar-ne la subscripció. És una suggerència al departament comercial d’EL TEMPS per quan arribi l’hora.