Comentaris sobre els Premis Octubre *

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 125, 10-16 de novembre de 1986

*[A El Temps sense títol]

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Divendres a diumenge. A València, premis Octubre. Resum: més dones considerables i no tants homosexuals com en anteriors edicions dels premis. Gran salt endavant.

El ritme del sopar s’imposa al de les votacions. Així que el jurat té moltes estones de lleure. En una d’aquestes Jordi Cornudella, erudit de la quadra VallcorbaPlana, ens ofereix una traducció al llatí del Dónde estará mi carro, de Manolo Escobar. Fa així:

Meus cursus sublatus est
sum nocte, cum dormitabam.
Meus carrus sublatus est
sum nocte, me in romeria.
Ubi erit meus currus?
Ubi erit meus currus?
Ubi sit, meus currus meus!

La versió va obtenir la benedicció força entusiasta de Joan Ferraté. Joan Ferraté és el Carner, el Riba, el Gabriel Ferrater que pensadors, intel·lectuals i gent de ploma en general troba a faltar ara i aquí. Se li hauria d’empènyer per totes bandes, fins i tot per la banda de no empènyer-l’hi.

No tot hi van ser flors i violes, al premi. Per exemple el conseller Ciscar s’hi va emocionar. Escandalós: els polítics no s’han d’emocionar, els polítics de veritat no han de tenir cor. Em pensava que en Ciscar no s’emocionava, em creia que no en tenia, de cor, que tot ho despenia en intel·ligència, i freda. Que no es tornin a repetir febleses com aquestes si és que hem d’anar bé: si aquesta vegada li ho perdonem, és perquè l’origen de la seva -nostra- emoció, la senyora Trenzano de Bosch, va mostrar un cap polític de primer ordre. Joan Fuster li va poder fer aire fins l’hora de les postres: fins en aquest punt va imposar-li la línia de conducta Pilar Trenzano.

Pel que fa al premi EL TEMPS, el gran èxit el vàrem tenir l’endemà: si Las Provincias -ni Levante, ep- de dissabte ni esmentava la festa, no deia ni mu sobre l’esdeveniment, el de diumenge el situava a primera pàgina. Un anunci que val milions. Gràcies. El jurat del premi a Fernàndez Calvet, de Carabanchel, vàrem passar més temps per explicar sense embuts que el premi era al millor reportatge periodístic, i prou, que no pas per decidir-lo. La primera plana de L.P. del diumenge va ser el premi a tant esforç d’objectivitat. I no és broma.

Dimarts. Continuo donant voltes -estrictament professionals- al cas de Las Provincias, que dissabte no diu res de l’esdeveniment, com si no existís, i l’endemà diumenge, en plana a primera pàgina, la plana més important de la setmana.

Disseccionem-ho: Las Provincias sabia que el dissabte dia 25 d’octubre hi hauria una determinada reunió, els premis Octubre, a la qual assistirien tres consellers, la vídua d’un conseller de la República, i dos rectors d’universitat. No cal ni ser estudiant de periodisme per decidir que una reunió amb assistència de tres consellers, un ex-conseller, una vídua de conseller de la República i dos rectors d’universitat és notícia que s’ha de publicar. L.P. no ho publica.

Però L.P. publica l’endemà un detall de la reunió que, modèstia a part per la part que me’n toca, era una temptació que, pensada per a L.P., segur que no podria resistir. I va L.P. i no la pot resistir, i hi cau, i ho publica, i a primera plana: que el guanyador del més modest dels premis, el més modest dels guanyadors, era a la presó acusat de pertànyer a “Terra Lliure”. Però continua sense donar notícia de la importància, igualment periodística, de la reunió i els reunits.

Conclusió: hi hem guanyat. Las Provincias no fa periodisme, perquè no parla de fets que són notícia per als lectors, tant com ho és que el guanyador d’un petit premi sigui a la presó per separatista.

Perquè Las Provincias torni a ser un diari de debò, o bé desaparegui, no cal cap miracle: n’hi haurà prou que al País Valencià surti un diari que, al marge d’ideologies massa específiques, sigui senzillament un diari: que informi de tot allò que, objectivament, és notícia. Des d’un premi a un delinqüent polític, a una reunió d’alts funcionaris i personatges de l’estat, com són ara consellers de l’Estat de les autonomies i rectors d’Universitat de l’estat.