El Diari de Barcelona socialista, un article periodístic sobre Banca Catalana i altres *

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 128, 1-6 de desembre de 1986

*[A El Temps sense títol]

Dimecres. Es veu que els sociates hi van de veritat, en tot això del diari en català que trauran. Si en un primer moment s’havia dir que el diari seria sectari a imitació de l’Avui. Si en un segon moment s’havia dit que no seria sectari, i per tant, diferent de l’Avui, però que seria pobre: que agafarien una cúpula ben pagada, i unes masses treballadores de les que treballen sense queixar-se i diuen “moltíssimes gràcies”, encara que no els paguin ni l’autobús. En un tercer moment, que és l’actual, la cosa es veu que anirà així: Una cúpula farcida de periodistes amb experiència i treballadors fins a l’extenuació, i no dos o tres, sinó set o vuit; i unes masses treballadores barreja d’estudiants enfollits per treballar i de redactors amb cara i ulls. Tot plegat envoltat d’un aroma que, per poc usual, ja ens sembla extraordinari, quan hauria de ser la cosa més habitual del món: els del Psc-Psoe encarregats de l’operació Diari de Barcelona no tenen cap inconvenient a contractar personal procedent de mitjans de comunicació convergents. Al “Brusi” hi haurà cèlebres periodistes i coneguts redactors que dins ara treballaven en mitjans de l’òrbita convergent: Catalunya Ràdio, l’Avui

Potser aquest cop de timó li arriba massa tard, al partit socialista, si més no al Principat: encara que el canvi no servís al Psc-Psoe per sortir del pou de sectarisme en què l’ha ficat el seu seguidisme espanyolista, no serà un cop de timó debades: ens cal, com el pa que mengem, començar a reconèixer que una cosa és tenir carnet i l’altra, si no contradictòria sí que diferent, valer. Ens cal recuperar aquella veritat que vàrem aprendre al servei militar franquista: “Qui val, val; i qui no, caporal.”

Dijous. La moda Pàmies comença a fer furor. Abans se’n deia d’altres noms, però no era el mateix; el nom no fa la cosa però la modifica. Substancialment, anava a dir.

Dissabte. La Maresma està preocupada: diu que després del seu informe sobre els beneficiaris de Banca Catalana -un dels més fàcils i millors reportatges d’investigació publicats, no solament en aquesta revista, sinó en tota la premsa del nostre àmbit- la classificaran com a periodista de l’òrbita de Convergència.

Primer: després del que passa al Diari de Barcelona, no és segur.

I segon, i únic essencial: per arribar a periodista independent s’ha d’haver estat acusat, successivament, de cobrar de la Cia, del Kgb, del Psoe, de Convergència, de Madrid, de Barcelona, de València, de la Upv, del Pspv-Psoe, del Climent, del Ciscar i de tothom susceptible de comprar periodistes. Així, doncs, Maresma, si t’acusen de cobrar de Convergència, ja has passat un altre examen cap al títol: felicitats.

Parlant del reportatge sobre els beneficiaris de Banca Catalana: els hauria de caure la cara de vergonya. Perquè tots, sense excepció, en van -¡en vàrem!- treure alguna pela; fins i tot sense saber que les peles venien de Banca Catalana. I a mi personalment em desmanega de constatar fins en quin punt la vida és quotidiana -com sempre es repeteix la mateixa faula-: mirant la llista dels antipujolistes viscerals, resulta que tots, sense excepció, una hora o altra van cobrar de Banca Catalana; de Pujol.

Que barats que són, i que econòmics que resulten.

Dimarts. Més de la mateixa quadra: alguns dels dirigents independentistes dels anys setanta ara van de yuppies, és a dir, d’espanyolistes. Ara, quan l’independentisme, a més de moda, comença a prendre’s seriosament a ell mateix. Del punt de vista de la psicologia recreativa, l’actitud dels esmentats és clara com la llum del dia: no poden suportar el fet que l’independentisme funcioni sense ells. Quan amb ells no passava d’un Club de la Primera Edat. És trist, però ens n’hem de fer càrrec.