Canal de deu

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 188, 25-30 de gener de 1988

Per sota la porta de casa, i de totes les cases de moltes ciutats, m’han passat el número 1 de la revista Canal 10. És feta en colors, paper no pas pèssim i cinquanta-dues pàgines. Un obsequi a centenars de milers de cases, vol dir milions i milions de pessetes regalades.

Se’l gasten, aquests del Canal 10, que és el canal privat de Calviño, del Psoe, de Guerra i, en general, dels contraris a la televisió privada. Ells mateixos ho han reconegut; encara que s’ho amaguessin, a la revista gratuïta es nota ben bé: el logotip de la cadena és una pantalla vermella amb el 10 al mig ben groc: la seva bandera. I l’anunci de la contraportada, que és propaganda d’un dels accionistes, el Banco Hispano Americà, diu així: “¡Hispano! Si necessitas alguo, ací tienes el tu banco. Si tienes il·lusiones, ací tienes sol·luciones. Si vas per al futuro, ven cuen nosotros. Si amas lo hispano, ací tienes el Hispano. Hispano como tú. Banco Hispano Americano. Tenemos sol·luciones”.

-No faran ni un ral, aquests del Canal 10 -diu una persona interessada, però informada i prudentíssima.

M’és ben igual, i encara que els fessin a cabassos. No ens hauria d’importar gaire, tot això de les multinacionals de la televisió i les diverses -no pas tantes- emissores televisives que aviat podrem connectar. No ens ha de ser problema, perquè la solució és al nostre abast. Entre accions legals i accions al·legals tenim, nosaltres, la seguretat, si ens ho prenem amb decisió, que entre els diversos canals a connectar, a més del nostres (en anglès, en italià, en alemany), els indígenes no tenen per què fer cap mal paper.

L’experiència de TV3 és una de les proves d’aquestes afirmacions: no ha estat mai, ni el primer dia, tan dolenta com TV1 i TV2. I ni ara, al cap dels anyets, ni TV1 ni TV2 no han sabut copiar-nos. Els que hagin vist televisions d’altres països d’Europa sabran que, en general, no són pas millors que TV3, i que els programes d’audiència multimilionària, si ajuden a fer popular una cadena no la consoliden i, a la llarga, la que dura, la que té audiència regular, és a dir fiable, és la televisió ben feta.

Per no espantar-nos davant del Canal 10 -“no faran ni un ral, aquests del Canal 10”- n’hi ha prou de veure com van les televisions als països que tenen diversos canals de fa anys: duren les que més treballen, siguin o no espectaculars, sensacionals i multitudinàries; de saber que el nostre mercat té un interès, modest però sòlid, per a qualsevol producte de qualsevol banda del món.

I, sobretot: que obliguem les multinacionals de la televisió i dels anuncis a adonar-se d’aquests fets: que la nostra televisió no és més dolenta que cap altra, i que el nostre mercat els pot fer guanyar algun ralet.

Ens sobren ànimes de càntir, i ens falten gerents del que ja som i tenim.