Contra empreses-92

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 203, 9-14 de maig de 1988

Hi ha un cert rebombori -i en els casos de més paranoia, una certa consternació- perquè publicacions espanyoles es fan acompanyar, amb vistes a la Moda Barcelona 92, de suplements, encartaments i pàgines extres dedicades a Catalunya.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els afectats del bombardeig -i en els casos de més paranoia, els consternats- donen aquest argument per explicar el seu estat d’ànim: són empreses més fortes, poden suportar millor les pèrdues, poden fer publicitat, les conveniències dels partits polítics, d’aquí o no tant d’aquí, els acomboien; en el millor dels casos mataran les empreses del país; en el pitjor, una vegada passada la febre de Barcelona-92 se’n tornaran per allà on han vingut, i ens deixaran sense res.

A veure si ens entenem: si som en una economia de mercat més aviat lliure, tothom ha de poder fer el que vulgui amb els seus diners, des d’una publicació espanyolista en català fins a una publicació catalanista en espanyol. I si som també una economia de mercat amb intervenció de l’administració, nosaltres també tenim administració, que pot intervenir en l’afer -com la d’ells hi intervé, que no en dubti ningú.

I una altra, recordem les dues conviccions: l’una de Pompeu Fabra i l’altra de Rovira i Virgili: que diguin el que vulguin mentre ho diguin en català. I que més val un diari espanyolista en català que un diari catalanista en espanyol.

Hi ha molt més, hi ha un aspecte essencial, pendent, d’un país com el nostre que es pretén europeu, i que d’aquí a quatre dies haurà de demostrar-ho: un mitjà de comunicació ha de tendir a ser, en una societat regida per lleis europees, una empresa com qualsevol altra; una revista, un diari, no ha de ser una activitat patriòtica ni un sacrifici: és el producte que ofereix una determinada empresa. Primer l’empresa, doncs, amb tots els ets i uts de qualsevol empresa.

Ara em carrego EL TEMPS: fa uns mesos, un alt responsable de la casa va anar a buscar publicitat a l’Ajuntament de Barcelona. La responsable li va dir que mentre hi escrivís qui signa no hi hauria publicitat de l’ajuntament. L’alt responsable va oposar-hi decència i honestedat i va dir que s’estimava més mantenir el col·laborador i perdre els diners social-nacionalistes.

Molt mal fet. Així no es fa una revista, perquè així no es fa una empresa. Havia d’haver acabat negociant: tu em poses els anuncis i jo, aquell, el passo a col·laborador de tant en tant. Després va a mi, m’ho explica, li dic mal dels social-nacionalistes, i arribem a un acord: deixo l’article setmanal, en faig de més llargs de tant en tant, i amb els calés municipals em pagues una mica més. Observeu l’avantatge: tothom hi guanya, des de la Mamèlia municipal fins al simple col·laborador esporàdic, passant per l’empresa.

Contra política expansionista espanyola, política d’empresa nostra: anem-nos-hi avesant, a ser un país normal.