Amb olímpica excusa

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 221, 12-19 de setembre de 1988

Quatre anys abans de celebrar-se, els Jocs Olímpics de Barcelona ja han començat a passar de moda.

Silenciosament, les masses afectades pel fenomen semblen captenir-se com si ja haguessin passat; com si fossin un llunyà Congrés Eucarístic Internacional, un dels seus antecedents per cert, no mai citat pels impulsors olímpics entre els altres com les Exposicions de 1888 i 1929.

Sort que de tant en tant algú en parla seriosament, dels Jocs i dels seus efectes. Ara mateix, amb un feix d’idees de les de llarga durada, Josep Lluís Mateo ha establert que la Barcelona que es pretén perpetrar per al 92 és de model antic.

Josep Lluís Mateo no sona tant com Bohigas, l’Aulenti o el Bofill. És que dirigeix una revista modèlica, de les que es fa llegir tant pel simple curiós, que no hi entén gran cosa, com pel professional -la meva la guardo, cada mes, per a un flamant arquitecte, que encara no té els milers de pessetes que val i que l’espera amb ganes-. És Quaderns d’Arquitectura, en català i traducció en columneta a l’anglès.

Impressionant publicació. Mateo ha anat a fons, en això de la Barcelona arquitectònica olímpica. Tradueixo de La Vanguardia: “La idea de centre històric de la ciutat com a nucli urbà està desfasada, no regeix avui dia. La ciutat ja no s’ha de concebre com l’extensió fins a l’infinit d’un enclavament originari. La perifèria ha cobrat nova força, i ja no la podem concebre com un apèndix, sinó com una realitat amb entitat pròpia.” I: “la nova ciutat ha d’atendre, principalment, els problemes de la perifèria. És una perifèria creada els anys recents, que hem d’assumir, o amb la qual, com a mínim, ens hem d’encarar; ha estat construïda sovint de forma anàrquica, però no per això deixa d’oferir-nos certes ensenyances.” Necessitem projectes d’esquerres, arquitectònics o no.

Si tenim en compte que Josep Lluís Mateo ha criticat abans la selecció dels arquitectes olímpics -“elegit sovint per la seva vinculació al star system internacional, no pel seu respecte a les especificats locals o als projectes immediats de la ciutat”- potser comencem a fer boca per tocar, seriosament, la Barcelona Olímpica. Hi ha punts aparentment xocants que ens permetran de barallar-nos seriosament, sobre Barcelona. La d’avui, la del 92 i la del 2000.

Contra extensió, repartiment. ¿Només d’arquitectura, parla, en Mateo? És urgent un pensament d’esquerra, progressista per no menysprear ningú, sobre els Jocs Olímpics; i amb aquesta excusa, sobre Barcelona; i amb aquesta excusa, sobre la perifèria; i amb aquesta excusa…