Fuster, més premi

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 224, 3-8 d’octubre de 1988

Un d’aquests diumenges, es veu que donen una distinció a Joan Fuster. Miraré de ser-hi, vull veure quina cara fa quan li donin el premi.

Per si no fos el cas, he agafat un llibre qualsevol d’en Fuster i n’he llegides a l’atzar unes quantes pàgines. En homenatge. L’atzar m’ha dut a Raimon, recull de textos des de Sueca sobre el de Xàtiva, i a la pàgina 94, i a aquest diàleg:

“-Però en Raimon és valencià, i els valencians… jo…

-Home, no; més embolics d’aquesta espècie, no… Amb una Catalunya en tenim de sobres…

Amb aquesta “oposición”, ‘Dios nos coja confesados'”.

Miro la data de l’article: és de 1976 i va ser publicat a Tele/eXprés, i a partir de la reaparició, que recordo triomfal, de Raimon a Madrid ja un cop desapareguda la dictadura, i amb l’oposició triant i remenant. Hi explica Fuster que entre periodistes procedents d’una quarta part del món no n’hi havia ni un de valencià. Que la gent hi cridava “unitat, unitat”, quan apareixia un dirigent socialista (és a dir, que fa dotze anys els forts eren els comunistes). Que no li agrada quan aplaudeixen la bandera republicana: “l’eufòria que Madrid apliqui a qualsevol emblema oficial -d’ara o d’abans- em fa venir pell de gallina”. Que ells, els de Madrid, ja el tenien, el 1976, “el superestatut: l’Estat… Els d’esquerres i els de dretes, que, en això, són uns i els mateixos…”

Es fixa en les cares del leaders de l'”oposición”, que fins aleshores no havia vist. Els troba lleigs: “La fauna, fisiognòmicament, no era massa encoratjadora”, i que en comparació, “tota l’Assemblea de Catalunya, i el meu estimat Vicent Ventura, semblen veritables efígies de Premi Nobel…”.

El diàleg que em va fer llegir l’article sencer era precedit d’un comentari d’un cap de l’oposició de Madrid:

“-Molt bé, aquest xiquet, Raimon té grapa… Ja us la concedirem, l’autonomia, als catalans…”

I comenta Fuster: “Quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista. “Us concedirem…”. Abans de la petardada, i les espurnes ja ens han socarrat. Cal prendre’n nota.”

Avui també és qüestió d’escoltar Fuster i de prendre’n nota; i veure com ens sona d’aquí a uns altres dotze anys: ¡i és que, es fixa en cada cosa, aquest home!