Os esperem, bè començem

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 226, 17-23 d’octubre de 1988

Tal com van dir els entusiastes cronistes a sou de la pròpia imbecil·litat, el diumenge 3 d’octubre d’enguany per fi el món es va adonar que som (Y çerems, ¡ep!): a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Seül, seguida per centenars de milions de persones, els rètols lluminosos que presidien l’esdeveniment citaven a la il·lustre trepa de drogaaddictes i/o antidrogaaddictes oficials per quatre anys més tard, a Barcelona: “¡Nous vous attendons – We await you – Os esperamos -Os esperem – a Barcelona!”.

Indocumentats lineals han interpretat l’Os com una falta d’ortografia: han tret el santcristo gros per disparar contra la falta de sensibilitat de les autoritat varsaluninas (“No és Barça, és Barce, i hauria de ser Lona”) devers la llengua dels seus avis; contra el bilingüisme (“dues llengües en fan mitja”) i contra la cooficialitat (si tenim els mateixos drets i deures, català cooficial a Espanya).

Són ganes de veure el got mig buit. És estar a la que salta no de les oportunitats per tirar endavant, sinó dels signes de l’esclavatge contínuament renovats.

A veure. El rètol incriminat, la frase maleïda, ¿què deia? Deia. “OS ESPEREM”. “OS”. Per tant, deixant de banda polítiques neuròtiques i obsessions histèriques, gramàtica i diccionari en mà, ¿que no és català, això de OS? Vegem-ho: “Os: teixit dur dels vertebrats. Os: Ganduleria. Os: Qüestió difícil, desagradable. Os: Estar molt prim. Os: Gran fatiga.”

Os esperem: Barcelona 92 no és festa és tall, és os.

Os esperem: ¡Quina feinada que ens espera, amb això de Barcelona 92!

Os esperem: Barcelona’92 ens deixarà amb la pell i l’os.

Os esperem: Barcelona’92 ens deixarà rebentats, sense cap os sencer.

Més. Com que en tot el rètol no hi ha cap accent, ni espai per haver-n’hi, és perfectament acceptable un os llegit ós:

Ós esperem: res de mascotes mariscalo-maragallianes, que semblen la visió que té d’un gos d’altura un altre gos d’altura drogat. Per a uns Jocs d’esquerres, una mascota d’esquerres: l’Ós d’esquerres: l’ós (Mischa) rus.

És que ni això: la falta de sensibilitat no és en l'”os esperem”, sinó en el situat just al damunt: on deia “os esperamos” havia de dir, en cortesa correspondència, “Sus esperamos”.

L’Avui de l’endemà ho millorava: traduïa l’anglès “See you in Barcelona”, amb un sensacional “Ens veiem a Barcelona”. Era el títol de l’editorial.

És la doctrina oficial. Com deien al Paral·lel de Barcelona quan era el Paralelu (no hi havia cultura):

Ai Joanet, Joanet,
Què m’has dat, què m’has dat,
Això és amort
I lo demés són qüentos xinos;
Essos ocos assassinos
Han de sert mi pardissión,
Xim, pom.

Visca l’avi!