I dels 200 milions, ¿què?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils ,núm. 228, 31 d’octubre-6 de novembre de 1988

Amb motiu dels 750 anys de l’entrada de l’alt -¡i ros!- rei en Jaume a València, m’han sortit uns quants números: els moros hi van ser més de 500 anys, allà i a les Illes. I de Fraga, Lleida i Tarragona en avall, quasi 500 anys.

La Història l’escriuen i la fan obligatòria els vencedors, i és difícil de trobar gent més fanàtica, intransigent i impecable amb els seus enemics que els catòlics. Si llegim Marca Hispànica, tothom que hagi fet el batxillerat sentirà campanes. Si llegim Xarq Al Andalus, no en tindrà ni idea ni que hagi estudiat àrab a la Universitat.

I en canvi, va existir. Més de 500 anys. Les masses ho noten: dins de la proliferació de grups de moros i cristians al País Valencià, fenomen com la proliferació de grups d’havaneres al Principat, és tan aclaparadora la preferència per formar bàndols de moros, que les noves faccions que es volen formar no tenen més remei, si volen jugar, que formar un bàndol de cristians.

Més números: en la desfilada que es va fer a València per celebrar l’entrada dels cristians a la ciutat, l’aclaparadora majoria dels infants de les carrosses anaven de moros i mores.

Que els ignorants del cas tinguin èxit en parlar d’un valencià diferent del català adduint-hi la influència de l’àrab, el mossàrab i altres influències d’erudits, pot escandalitzar molta gent; però els cristians haurien de callar i reflexionar: culpa seva és si ho ignorem tot dels nostres moros, i si per tant alguns ho poden aprofitar en contra de tothom: cristians, exmoros i excristians.

En el sopar dels Octubre, es va asseure a la cadira buida que em quedava al costat un senyor ben vestit, corpulent, de cabell elegantment blanc: es va presentar i va resultar ser el per a mi llegendari Mikel de Epalza. És un d’aquells personatges imprescindibles, per tant dels que mai no tindran la barra de proposar-los un càrrec político-cultural. És el principal especialista en literatura dels nostres moros. Profecia per a 1992 d’Ibn Turmaiul, Anselm Turmeda:

Tu Barcelona puix ta ufana
………………… atràs lleixada
Haurà durada com a privada
Ta alegria de ta noblesa
En tal puixança seràs sotmesa
Una setmana, a Saragossa.

Mikel de Epalza va parlar de la seva obsessió, que és la cultura àrab, que són més de 200 milions, i em va preguntar si sabia d’on es podien treure diners per editar-ne de tant en tant alguna obra capital.

En nom de tots nosaltres vaig decidir que em caigués la cara de vergonya. A la babalà li vaig dir un parell de noms, i li vaig explicar una experiència personal -un mecenes pagava els dèficits anuals dels llibres L’escorpí de poesia, mòdica suma que va permetre crear i consolidar la col·lecció de poesia més coneguda de les que hi ha al mercat.

També vam parlar de les cortines del palau reial del rei de l’Aràbia Saudita, que són de fabricació catalana; del gran capital àrab que no para de fer acords amb el capitalet i els executius del Principat i de les Illes; de com a la KIO li aniria d’allò més bé una tapadora cultural…

Ni una setmana més tard, i entre la ignorància més habitual desplegada quan el Nobel recau en algú que no ha sortit al Times Literary Supplement, el Nobel d’enguany ha recaigut en l’egipcià Naguib Mahfud, l’únic que en va dir alguna cosa seriosa i pròpia va ser Mikel de Epalza, La Vanguardia, 14 d’octubre, pàgina 49.

¿Una caritat per amor d’Al·là? Que es facin fotre, senyor Epalza. I ja vindran, els nostres.