¡Estiguem de moda!

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 235, 19-25 de desembre de 1988

És lògic que els progressistes oficials no aprofitin el que passa a la Unió Soviètica amb els nacionalismes; de fa segles, els progressistes oficials han renegat de Déu, propi dels progressistes, per posar-se a adorar l’estat, impropi dels laics; i d’estat, allò que se’n diu estat, difícilment se’n trobaria cap de tan perfecte com la Unió Soviètica.

Els progressistes oficials han adorat la Unió Soviètica amb el mateix entusiasme que ara adoren Carles III, creador de l’estat espanyol modern, i s’obliden de la decisiva Guerra del Francès.

Els progressistes oficials fan costat a Gorbavotx, modernitzador de l’estat, i els fa nosa tot el que pugui entrebancar la perestroika ben entesa. I, ben entès, el salt de les nacions sota l’estat soviètic a les primeres pàgines de l’actualitat els molesta: els nacionalismes podrien, una vegada més, diuen, frenar el progrés.

És inútil fer-los rumiar què va ser abans, si la pressió dels nacionalismes o bé la perestroika. És inútil fer-los rumiar si la reticència de les nacions a l’estat pot haver forçat la perestroika. ¿Podria ser, es podrien preguntar, que la subterrània reivindicació dels drets nacionals, hagi estat causa principal de l’aparició de la perestroika, de la glasnost? No, els progressistes oficials no s’ho poden preguntar, perquè si són progressistes, són encara més oficials, és a dir, aduladors i beneficiaris del déu estat, alter ego del déu Déu. El Leviatan, en diuen alguns pensadors de gruix.

Que els progressistes oficials entusiastes de la perestroika estatal soviètica -que canviï alguna cosa perquè se salvi- no puguin rumiar sobre els drets nacionals a la Unió Soviètica és lògic. El que ja no és lògic és que els altres progressistes, els progressistes oberts a tot, els amics del Cèsar però més amics de la veritat -més o menys reticents davant l’estat però partidaris de la llibertat-, deixem passar aquesta gran ocasió propagandística, de ressò a tot el món, que ens ofereix el protagonisme que les nacions estan tenint en els canvis a la mundialment coneguda Unió Soviètica.

És la nostra gran ocasió per predicar que nació és llibertat. Que la cultura, si no sempre ve de baix, mai no ve de dalt. Que la llengua és, secundàriament, un mitjà de comunicació, i essencialment un mitjà d’expressió. Que, una vegada superat científicament el racisme biològic, s’ha de superar científicament el racisme cultural. Que les fronteres nacionals són punts de contacte, a diferència de les fronteres estatals que són punts de fricció.

Els mitjans de comunicació progressistes haurien de tenir secció fixa sobre el que passa a la Unió Soviètica i les seves nacions, com n’han tinguda, en el cas, sobre Vietnam, maig del 68, el Tercer Món, Europa o l’ecologisme.

Ei, els mitjans de comunicació progressistes, no els oficials.

Per cert, l’únic llibre seriós que he vist sobre Els nacionalistes a l’URSS és obra de Vicent Partal, una de les estrelles d’aquesta revista…