Mort El Món, EL TEMPS perilla

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 242, 6-12 de febrer de 1989

La desaparició del setmanari El Món deixa EL TEMPS com a únic setmanari amb voluntat d’informar en general i en tot l’àmbit.

Mai com fins en aquest moment no ha estat en situació tan delicada EL TEMPS, perquè aquesta situació, la de ser l’únic en una societat plural, no és normal.

Aquest setmanari pot tenir ara la temptació de voler acontentar tothom; dretes i esquerres, catalanistes i espanyolistes, independentistes i constitucionalistes, separatistes i unionistes, governants i governats, joves i vells. El funest, el fatal cas del diari Avui no em deixarà mentir: tot i haver-li vingut en ajut el Brusi, l’Avui potser no es refarà mai de la pretensió tan benintencionada com estúpida de voler servir tot i tothom.

Segons l’experiència de països de mida i població semblants al nostre, el nombre de setmanari d’informació general a l’abast del públic és de dos, tres, de vegades quatre. Dels quals un parell estan estabilitzats, i els altres pugnen per substituir algun dels estabilitzats (si ho aconsegueixen, desapareix el vell, i si no, moren en l’acció). Aquest joc de pujades, estabilitats i baixades dels setmanaris és el joc habitual en tantes activitats de les societats com la nostra: igualment passa amb els partits, els esports, les arts, els artistes, les empreses, els llocs d’estiueig, les idees.

Coix ha de ser el país que tingui només un partit, una empresa, un esport, un art. Coix és ara el nostre país, amb un sol setmanari d’informació general.

La temptació que comporta ser l’únic té una doble cara, però la moneda és la mateixa. La cara dels diners, que consisteix a creure’s que en ser l’únic es quedarà tot el mercat possible, tota la publicitat possible, totes les plomes possibles. I l’altra cara, que és la pitjor: la cara de la bona fe, del servei a tothom, d’arribar a tots els lectors i ciutadans a qui convé de disposar d’un setmanari.

La societat present és plural, i qualsevol única oferta és rebutjada per aquesta societat. Hi ha sectors, amb decisió que demostra bona salut mental, que deixaran de comprar un únic producte (o de llegir un únic setmanari), i esperaran que surti el que comporti una informació més de l’interès d’aquells sectors; en la confiança que en una societat plural i de moviment positiu tard o d’hora hi haurà altre producte al mercat. Seria inútil, doncs, que EL TEMPS aigualís les seves posicions (hi ha qui diu, em penso que amb raó, que ja ho està fent) de sortida: nacionalisme, és a dir progressisme.

Una societat com la nostra no es deixaria ensarronar (recordem tantes vegades com faci falta el cas mortal de l’Avui inicial, que en voler acontentar tothom va acabar no acontentant ningú i ha acabat acontentant menys dels que hauria pogut acontentar).

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, servit del progressisme estant, EL TEMPS té un espai prou definit i prou concret.

Però no l’únic. I al costat de desitjar que EL TEMPS mantingui clar el seu territori, i millori la claredat del seu lloc i de la seva funció, desitgem que els seus propers competidors en prenguin millor exemple i referència.