La independència de Catalunya (I)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 246, 6-12 de març de 1989

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure que ha arribat a Espanya l’hora del campi qui pugui i hem de desfer-nos, ben de pressa, de tota mena de lligams amb una cosa morta.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Això no ens ha de costar gaire envers les manifestacions superiors de la intel·ligència, perquè d’una banda, el centre intel·lectual d’Espanya ja en produeix ben poques, i d’altra banda, la nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens n’aparten, d’aquell centre. En aquest ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s’han adonat que a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu, viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se’n atraient-lo, assimilant-lo, donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen els nostres escriptors i artistes, els adulen, s’aprofiten de la seva susceptibilitat per a qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut en terra pròpia i, si convé, els hi exciten interessos més pràctics fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa industrial perquè les arts de la intel·ligència puguin donar per a viure i que a Madrid guanyaran més fàcilment “honra y provecho“.

Uns diran: “Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadre com podrien fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m’he de privar d’aquesta honra i d’aquest profit?” Està bé no privar-se’n; que tradueixin el llibre, que comprin el quadre, però res més. I, sobretot, quan pintem un altre quadre o escrivim un altre llibre, no pensem que a Madrid podem col·locar-lo; perquè en aquesta suggestió hi ha un gran perill per a la nostra independència intel·lectual.

Altres diran: “Enviem-hi llibres i quadres, envaïm-los, dominem-los, donem-los la sang nostra i nosaltres serem l’Espanya.” Això és una il·lusió encara més perillosa: ara com ara no som prou forts per envair res, ni per dominar res; nosaltres no serem mai l’Espanya intel·lectual, perquè a aquesta Espanya encara morta li resta una forta tradició literària i artística que, en comptes de dominar-la, ens dominaria a nosaltres.

Hem viscut massa temps plegats; la influència de la instrucció oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per segles, ens ha fet massa aptes a ser penetrats per aquella tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del nostre esperit ens fan absolutament inaptes per a assimilar-nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, sigui per venir ells a nosaltres, o sigui per anar nosaltres a ells, no pot ser sinó en detriment de la integritat i de l’evolució natural i pròpia del pensament català.

Considerem que en una tal promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l’esperit català i tot l’esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i momentània, a un despit d’home dèbil, o a un interès massa petit.

(La setmana vinent, continuació, final, explicació i avís.)