La independència de Catalunya (II)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 247, 13-19 de març de 1989

I ara que he dit el que hem d’evitar per no continuar el nostre lligament intel·lectual amb Espanya, diré el que hem de desfer, que és el referent a les manifestacions més generals, les que van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la gent d’avui són els diaris i el teatre. La gran massa composta dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, quant a idees generals, pensen de dies amb el diari que llegeixen, i de nits en el teatre on van a distreure’s.

Doncs bé, envers això s’hauria de fer una veritable lliga -¡sense comissions ni juntes, per amor de Déu!-, una lliga de bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que cadascú faci un acte de voluntat dient: “No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en allò de Madrid”. Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d’aquesta mena, ja no en llegeixen, ni ganes, si no per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem el nostre esforç personal a convèncer els altres que no els cal llegir-ne, fent-los veure la poca substància i el ridícul dels clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens diuen que mentre depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne alguna cosa, responguem-los que, per al que ens interessa, tots els periòdics d’aquí, fins els d’esperit més català, ens en diuen prou i massa.

Quant a teatres, s’ha de fer una guerra a mort al género chico. No ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea que el flamenquisme i el xulisme són el salt endarrere d’una raça decrèpita que, de més a més, no és la nostra; que per a divertir-se valen deu mil vegades més gèneres com les gatades d’en Pitarra, les peces amb música d’en Manén, l’hermós humorisme barceloní d’en Vilanova, els arranjaments del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia europea, gràcia de gent civilitzada; mentre que el xulisme i el flamenquisme, els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir sinó com gràcies i treballs estrambòtics d’una tribu africana d’aquestes que de vegades se’ls deixa posar unes quantes barraques en un tros de terra per a edificar, i que un entra a veure una vegada, per curiositat i amb certa llàstima. Diguem que els que s’ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint, perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més de ser una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor cívic; i fer la guerra per tots els mitjans als empresaris, una veritable obra de caritat. Redimir d’aquests espectacles, en qualsevol forma, els infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més meritori que ho fou anar a redimir els captius del Marroc.

Pensem que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual sigui completa, la resta serà el de menys, i Catalunya formarà part d’Europa.

(Segona i darrera part de l’article La independència de Catalunya, escrit el 1897, fa gairebé cent anys, i inèdit. Autor. Joan Maragall. El trobareu a l’imprescindible El modernisme. Selecció de textos. Jordi Castellanos, Ed. Empúries, ja comentat en aquesta revista. La setmana vinent, actualització de l’article per paràfrasi.)