100 anys de “La independència de Catalunya” (I)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 248, 20-26 de març de 1989

El 1897 Joan Maragall va escriure un article, que restà inèdit, i que va titular “La independència de Catalunya”. Cent anys després, heus-ne aquí una de les perífrasis possibles.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

L’Estat espanyol s’ha fet petit: la introducció, volens nolens, de la democràcia, amb quinze anys de durada -la més llarga de la seva història- li ha tret força. Bastit en una aventura bèl·lica de set segles -la que en diuen Reconquista- i reforçat en un seguit de guerres de conquestes i ocupacions a les tres parts del món, la democràcia, ni en grau modest, no és peça essencial de la seva constitució.

La llibertat no va ser present en el seu naixement.

El progrés de la democràcia, doncs, li és perjudicial. Més els progressos de les comunicacions, més la inevitable ingerència d’una cultura en les altres que caracteritza els dos darrers segles i, sobretot, que augmenta vertiginosament amb el pas del temps, han afeblit una altra de les essències d’Espanya: l’aïllament -ja de bell principi es va triar la capital en l’indret més inaccessible possible.

Això no vol dir que a Espanya no hi hagi persones modernes: n’hi ha arreu, fins a l’Iran de Khomeini. Ni moviments amb ganes d’entrar finalment en el món habitual: n’hi ha fins i tot a la Rússia Soviètica.

Però les característiques han fet d’Espanya el que és, aquestes característiques no tenen ja cap eficàcia en el món actual -i si per cap miracle, al qual la Història no és gens aficionada, aquelles persones i aquells moviments acabessin imposant-se a l’Espanya de sempre, és evident que Espanya deixaria d’existir; ja no seria Espanya.

Per això nosaltres, i com nosaltres aquelles comunitats que, sotmeses d’una manera o una altra al motlle espanyol, no ens hi hem sentit mai identificats, comprenem que ha arribat el moment del campi qui pugui. Si allò que és Espanya i espanyol s’afluixa o s’aigualeix, automàticament allò que no ho ha estat ben bé mai es reforça i recupera.

Les seves característiques ens han arrossegat. Ara, les nostres, que s’imposen al món que ens envolta -democràcia, tolerància, europeisme, pluralitat cultural, cosmopolitisme d’idees, barreja de procedències, comerç i intercanvi- escampant-se pel món, ens han de proporcionar els germans que dins d’Espanya no hem tingut mai.

Pel que fa a l’alt pensament, no hi ha cap problema: nació quantitativament modesta, estem acostumat a sentir com a nostres, ja de bell principi, els productes intel·lectuals i artístics sigui quina sigui la procedència; nostra va ser la poesia occitana, i anostrats des d’un bell principi Dante i Boccaccio, la llengua àrab i Bizanci, Atenes i Itàlia, els escacs i la medicina, l’astrologia. No tenim, doncs, el ròssec que han tingut els espanyols, que, confonent l’extensió amb l’autosuficiència, es pensen haver produït la millor novel·la del món, el millor pintor del món, la llengua que entén tothom. (Per a un raonament més extens sobre el tancament de les cultures extenses, i la intensitat i necessària obertura de les de dimensions normals, vegeu Milan Kundera.)