100 anys de “La independència de Catalunya” (II)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 249, 27 de març-2 d’abril de 1989

La paràfrasi actual de l’article de Joan Maragall “La independència de Catalunya”, escrit el 1897, podria continuar així:

El pas, que esperem definitiu, a la Història dels trets de naixement d’Espanya (aïllament, teologia, suficiència, autosuficiència, l’estat com a únic camp d’acció, expansió) que, sense ser-li exclusius, sí que per a ella li són únics (una vegada, a un pensador espanyol li van dir per consolar-lo que “a tot arreu se’n coïen, de faves”; i ell, pensador, va contestar: “sí, però a Espanya només coem faves”), ha estat ben notat i anotat pels dirigents espanyols. En un afany, tan ben intencionat com es pugui però destinat al fracàs (els estats van com van i ni Esparta podrà ser Atenes, ni Atenes Esparta), els caps pensants espanyols han decidit dotar Espanya de característiques que n’impedeixin la caducació: de l’Estat de les autonomies a l’ingrés a Europa, passant per l’OTAN (que, per a ells, monstruosament però raonablement, és signe de sortir de l’aïllament congènit, un pas endavant en l’ànsia de posar-se al dia, de fer l’europeu).

Sobretot, els caps pensants espanyols han reconegut, tan en privat com han pogut, que a la nostra nació els trets ara en voga hi són permanents: el comerç, la tolerància, l’alegre materialisme, l’interès i la necessitat d’altres àmbits i d’altres cultures, l’admiració als altres, el poc interès per la sang neta o l’ambigüitat del cristianisme. I, aprofitant que durant molts anys, bastants més que els famosos quaranta de la dictadura, catalans amb determinades ambicions no les han pogut satisfer pel sol fet de ser catalans, ara afalaguen aquests determinats catalans d’ambicions concretes i els atreuen al bell mig de l’alta meseta. Intenten assimilar-los i després els venen com a producte genuïnament espanyol. Els planyen per qualsevol menyspreu, real o imaginari, merescut o immerescut, que hagin rebut al seu país, si convé els exciten interessos més pràctics o de representació, els fan passar bou per bèstia grossa, parlant-los de quantitat -nombre, extensió, percentatges- i considerant-les necessàries per a les qualitats. Els diuen que la seva nació d’origen és massa reduïda per a la magnitud de les seves qualitats, ambicions i capacitats de creixement.

Els parlen doncs de la magnitud de la tragèdia que els ha de representar viure en un país petit, quatre -encara que no han descobert les vuit- províncies (però els nostres conciutadans temptats i caiguts no s’adonen precisament d’això, que si es pot parlar en veritat de la magnitud de la tragèdia, mai la veritable tragèdia ha estat proporcional a la magnitud dels ingredients: la bomba atòmica ve de l’àtom, i en canvi el Valle de los Caídos ja no ens fa ni calor ni fred).