100 anys de “La independència de Catalunya” (i III)

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 250, 3-9 d’abril de 1989

L’article de Joan Maragall “La independència de Catalunya”, escrit el 1897, dóna per a molt. Amb aquest tercer article rematarem la paràfrasi assajada un centenar d’anys després.

A tres anys de 1992, any de la incorporació legal a Europa, qualsevol energia despesa per enfortir allò que la història, el signe dels temps i el progrés afluixa, és no solament d’un provincianisme, d’un espanyolisme, d’una falta de visió que esfereeix.

La nostra capital cultural no ho estat mai, Madrid. Ni els pitjors moments, que deuen anar a mitjan segle XVIII fins a mitjan segle XIX; d’Antoni de Capmany a Bonaventura Carles Aribau, per dir-ho amb noms rodons. Roma de primer, París després, Londres, Nova York han estat els centres que han cridat l’atenció dels nostres més vàlids viatgers a l’exterior: de Fortuny a Dalí, passant per Rusiñol, Casas, Mompou, Miró, Picasso, Casals… És a dir, i d’aquí el provincianisme dels amics de Madrid, les nostres capitals culturals han estat, successivament, les que eren capitals culturals de tot el món civilitzat.

Quedava, és clar, per la força de les armes i per la força dels poders polític i financer, la ineludible necessitat -o Madrid, o l’agarrotament- d’arrossegar-nos allà lluny lluny, a la meseta carpetovetònica, a implorar permisos per fabricar i vendre; a suplicar drets d’importació i d’exportació, dels nostres productes; a demanar una gràcia de caritat dels nostres propis diners; a somicar una retallada dels impostos que ens cobren. A fi de poder guanyar diners per poder continuar pagant més impostos.

Però ja de mica en mica la capital obligada va deixant de ser Madrid i ho és cada vegada més Brussel·les; administrativa, militar; política a poc a poc, financera amb permís de Nova York i Tòkio.

És comprensible que els nostres conciutadans de certa edat, física o mental, enduts per la rutina, l’encongiment o la miserable avarícia del cèntim -¡quan el que volen són dòlars, joves, i ecus, i iens!- no tinguin altra força que la que, per l’edat, els permet d’anar a Madrid -o de fugir d’aquí, descerebrats per l’autoodi, pel ressentiment.

És comprensible, però com ho és tot el passat, i hi ha raons que ho expliquen, com sempre n’hi ha per a tot allò que ja és Història.

Afortunadament el món sempre és món, que dóna voltes cada dia sense aturar-se, i les voltes que ara dóna les dóna en el nostre sentit: l’internacionalisme, és a dir, la relació entre nacions iguals. El comerç, la indústria i l’agricultura avançada. L’antiracisme cultural -totes les cultures són iguals, com ho són totes les races-. El poliglotisme -sempre hi ha hagut una llengua universal, del grec a l’anglès, passant pel llatí i el francès, que no han sigut mai l’única, “cristiana”, eterna, com ho evidencia la sèrie.

En fi, les comunicacions, cada cop més ràpides, més extenses i més barates, són el millor antídot contra l’aïllament, l’encastellament, l’autarquia i l’autosuficiència: permeten d’anar-se’n tranquil·lament o de tranquil·lament quedar-se, i fan evitable de maleir l’impropi per llunyà i d’autodestruir-se per impossibilitat d’escampar la boira. Condiós, España. Hello, World.