La cançó de l’autoodi

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 251, 10-16 d’abril de 1989

Quan, en engegar TV3 i Catalunya Ràdio, es va saber que hi havia ordres de no tenir preferència per a la Cançó sinó més aviat al contrari, un grup considerable de persones se’n va alegrar.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Jo entre elles: estàvem tips d’anys i anys d’aguantar llaunes -guitarres mal afinades, veus que no deien res, lletres de mots encreuats, músiques sense accent- i ens sentíem portats per una higiènica política musical entrats en una via de normalitat. Més encara que no això, perquè és normal que els estats imposin un percentatge mínim de músiques i músics de nacionalitat pròpia.

Era un mesura que anava contra l’habitual xovinisme internacional, doncs, i a favor d’un cert apoliticisme constructiu.

Ho vam encertar a mitges. De la mesura en vam veure, perquè ens feia molta falta, només el costat higiènic. Ens la vam agafar pel mànec aparentment cosmopolita.

-¡Treu d’aquí aquesta pedra!

Aquesta expressió, adreçada per un manaia qualsevol al pobre tècnic de l’emissora perquè tragués del tocadiscos un disc de músics autòctons, la vaig començar a sentir massa vegades als estudis de les emissores de la Generalitat. Fins que em vaig adonar que l’ordre de radiar tan poca música d’autòctons com fos possible no era, en contra del que ens pensàvem al començament, en favor de la música sense distincions. Sinó, precisament, en contra d’una determinada música, fos bona o dolenta, amb motivacions del pitjor dels xovinistes, que és el que s’ignora, que se’n diu cosmopolitisme, i que pot ser, com en el cas que ens ocupa, un fanatisme com qualsevol altre. Pitjor, potser, perquè es desconeix a ell mateix.

Ara un grup d’artistes de la música, que duen el nom d’Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana, han decidit de fer el boicot a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, entitat oficial que posseeix Catalunya Ràdio, Catalunya Música i Ràdio Associació de Catalunya, fins que deixi de menystenir l’activitat musical autòctona. El boicot consisteix a no deixar-s’hi entrevistar, ni enviar-hi informació ni a deixar que hi passin les seves músiques.

En aquest cas, tot plegats hi tenim molt mala peça, al teler. I els qui més hi patiran seran, com sempre, els simples usuaris, els contribuents.

Hi ha massa política pel mig: si l’ordre en contra d’aquesta música es pot convertir, com és el cas, en ordre a favor, no hi haurem guanyat res. Només de pensar en una nova onada de cadira i guitarreta actualitzades, i a sobre sense excusa de resistència contra el Sistema, ja fan mal les orelles; com ens en fan per l’anquilosament causat per l’absència de segons quins sons.

I hi ha massa pocs polítics pel mig: una política normal i corrent, la que sol anar des d’un apoliticisme musical, sense consignes a favor, però tampoc en contra; fins a les mesures proteccionistes habituals als estats de l’encontorn.

Qualsevol cosa, abans que l’actual autoodi.