Un dels nostres: Uwe Mund

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils, núm. 252, 17-23 d’abril de 1989

El director de l’orquestra del Liceu de Barcelona, amb contracte fins 1992, dirigirà també les representacions de l’Òpera de Graz, a l’Estíria, Àustria. Hi té contracte de 1990 a 1995 i ha acceptat aquesta feina, que potser sí, o potser no, li doblarà la feina actual, perquè troba que a Graz hi ha una companyia d’òpera, de veritat, en contra del que passa al Liceu de Barcelona, que no n’hi ha, diu.

Segons Uwe Mund, el Liceu de Barcelona -recordem-ho, de gestió oficial, pagat per tothom, i amb majories de representants de partits dits d’esquerres- s’estima més de contractar les figures més cares que no tenir una companyia d’òpera de veritat.

Sembla el Barça. Uwe Mund, amb el contracte de Graz a la butxaca -i això el fa més normal i corrent, més ciutadà mitjà, més creïble doncs- ha explicat allò que a qualsevol ciutadà amb dos dits de front i sense megalomanies i d’altres anormalitats, se li acut si s’ho rumia un moment. Ha explicat que els fonaments d’un teatre d’òpera són l’orquestres i el cor. I que, per tant, els diners del Liceu, com els de qualsevol altra institució semblant, sigui artística o no, s’haurien d’invertir precisament en els fonaments, en els elements bàsics.

L’encara director de l’orquestra del Liceu és un enamorat de l’òpera ben feta. Tan enamorat que diu que vol que arribi als qui no s’ho poden pagar: joves i gent d’ingressos escassos. Considera que aquestes classes poden tenir tanta sensibilitat artística com les altres, les que ara tenen segrestades les localitats de l’òpera. En diu una de més: diu que, actualment, és a dir amb l’òpera limitada a les classes econòmicament o burocràticament afavorides, l’òpera es troba anquilosada.

Uwe Mund no és un utòpic. Ha dit també que per una banda i en determinades circumstàncies, concretament les del Liceu de Barcelona dels darrers anys, els divos venien, “llançaven un parell d’aguts, cobraven i fugien”, en canvi “els bons cantants no miren tant els diners, si se’ls ofereix un treball artísticament interessant”, és a dir si poden cantar envoltats d’una companyia d’òpera de veritat.

Uwe Mund, enamorat de la feina que fa; partidari de construir amb solidesa; contrari a la faramalla i als preus i contractes desorbitats; considera anquilosada l’òpera perquè la tenen segrestada buròcrates i plutòcrates, i que creu en canvi que a les masses se’ls pot despertar la sensibilitat artística que revifaria el gènere; que està segur que gastar els diners en els fonaments, orquestra i cors, no priva sinó que facilita la presència de les autèntiques primeres figures.

Un home així ens convé, si mai i si finalment algú es decideix a dur una política d’òpera realment progressista.

I qui diu d’òpera diu municipal, cultural, econòmica, d’ensenyaments, esportiva, d’alliberament, sanitària.

Per cert, Graz, la capital d’Estíria, té una població d’un quart de milió d’habitants.