Titafredes, xumades dolces

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ramon Barnils,núm. 257, 22-28 de maig de 1989

Fa un any el Departament d’Ensenyament de la Generalitat d’Amunt va decidir que el desconeixement de la llengua catalana no eliminava els participants en unes oposicions per a mestres d’EGB. Segons la Conselleria, doncs, no calia saber català per arribar a mestre de Catalunya (on, segons l’Estatut constitucional, el català és la llengua pròpia, i cooficial amb l’espanyol).

Aleshores Joan Camps i Boy, i l’Adelina Anglès Roca, van presentar un recurs contra l’ordre que deia que les proves de català no eren eliminatòries. Argumentaven que l’ordre era anticonstitucional, perquè vulnerava la llei de normalització lingüística i discriminava els alumnes en el dret a conèixer la llengua catalana, cooficial amb l’espanyol.

Abans que l’Audiència de Barcelona no dictaminés sobre el recurs, va el Departament d’Ensenyament i, enguany sí, diu que les proves de coneixement de català sí que són eliminatòries, i que els mestres que aspirin a les places convocades enguany sí, que han de tenir coneixement de català.

Després d’aquest canvi -de què, ¿d’ordre? ¿De política? ¿D’estratègia? ¿D’Estatut? ¿De Constitució?- l’Audiència dictamina sobre el recurs contra el caràcter no discriminatori de les proves i per tant coincident amb el posterior canvi d’idea d’Ensenyament.

I els jutges de l’Audiència, successors directes doncs dels que surten a Els segadors històrics, han dictaminat a favor de la Conselleria de l’any passat, i en contra, doncs, de la Conselleria d’enguany -i dels dos recurrents.

Tot i que la sentència és per un paper anterior al canvi de positura de la Conselleria, els jutges, dignes successors directes doncs dels del segle XVII, argumenten clarament contra l nova positura. Els jutges són els que són, i el que eren a la Guerra de Secessió -dels Segadors. I la sentència, ara com les d’aleshores, és descaradament clara.

Diu, textualment: “Només de l’espanyol s’estableix constitucionalment un deure individualitzat de coneixement”. Que és el que va dir el Tribunal Constitucional, és a dir Madrid, en sentències anteriors sobre el basc, el gallec i el mateix català.

Per la mateixa banda el ministre d’Educació espanyola, Kabier Solana, va dir en plena Barcelona que no descartava d’interposar recurs d’inconstitucionalitat contra l’ordre d’obligatorietat.

En casos anteriors, es va disposar per la Conselleria que els aspirants a mestre de Catalunya que no superessin la prova de català tenien dos anys per “acreditar” que coneixien el català. Els jutges de l’Audiència diuen que l’exigència d'”acreditar” el coneixement del català no vulnera la Constitució. Una, doncs, d’aparentment calenta: com els jutges de l’Audiència llegendària.

Per la mateixa banda, el resum i la conclusió lògics amb la lògica interna del secular règim espanyol: el caràcter no eliminatori de les proves de català no representa “cap vulneració del principi de cooficialitat de l’espanyol i el català dins la comunitat autònoma”:

Tenia pensat el remat d’aquest paper. Feia així: ¿Sabeu d’algú que, sense ser separatista, es pixi en la Constitució espanyola?”

Però després he recordat el grapat de persones decents que van dimitir perquè se’ls exigia que no fossin exigents. Ni tan sols justos. Ni solament tolerants.

Els jutges de l’Audiència ho tenen fàcil. I m’estranya que es prenguin tantes molèsties, que escriguin tan llarg, per acabar dient no solament el de sempre, sinó el que accepten de fet els seus no ja exigents, ni tan sols justos, i per sota de tolerants funcionaris i polítics de la Generalitat d’Amunt.

De les persones que treballen amb tanta comoditat com els jutges de l’Audiència -els d’ara- es diu que se les mamen dolces.