Col·laborador 222.222

Ramon Barnils, núm. 258, 29 de maig-4 de juny de 1989

El grup socialista al Parlament d’Amunt va fer públic aquest text:

“A la Mesa del Parlament:

Els Diputats i Diputades sotasignants, del Grup Socialista, d’acord amb l’article 148 i concordants del Reglament del Parlament sobre el funcionament de la Comissió de Control Parlamentari de l’Actuació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i de les seves empreses filials, formulen la següent pregunta al Director General de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, per a la qual sol·liciten resposta escrita.

¿Quines són les retribucions mensuals brutes que reben els senyors N. N. i Ramon Barnils per les seves col·laboracions periodístiques a l’empresa filial de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Emissores de la Generalitat, i quines són les seves vinculacions laborals amb la dita empresa?

Palau del Parlament, 3 d’abril de 1989″

(He posat N. N. en comptes del nom de l’altre sospitós, en honor al que va comentar en veure el paper: “-¡Que no fotin, que ara se sabrà que cobres més que jo!”).

Signen el paper: les diputades Maria Teresa Urgés, Rosa Martí, Lourdes Alaiz (com ets Lourdes, et deixo a El Món, agenollada, que encara m’ho deveu, i ja et torno a trobar de morros per terra), Dolors Torrent, i P. F. (que deixo en inicials perquè com que ens estimem, i amb freda i perdurable passió, segur que no hi té personalment res a veure). Els diputats Xavier Guitart i Daniel Tarradellas. I Xavier Soto.

És l’instint: davant algú dependent o procedent de Madrid, sigui bòfia, del Psoe, espanyolista en general, o del Kossé Borrell, ràpidament et palpes la cartera per si, com solen fer, resulta que quan et demanen els papers ja te’ls han fotuts. Amb una mà a la cartera, doncs, immediatament amb l’altra vaig començar a reunir papers (encara queden funcionaris honestos, confidents lleials, alguns amics i un grapat de periodistes solitaris-solidaris) sobre què guanyen, brut o net, alguns sotasignants, i algun altre de passada.

Falsa alarma: Raimon Obiols, secretari general del Psc (Psc-Psoe), dels sotasignants i d’algun altre, amb la seva minusvalorada astúcia els va fer retirar la pregunta així que se’n va adonar.

Llàstima perquè ara, amb totes dues mans lliures i nets els ulls de prejudicis contra polis, espanyolistes i inspectors d’Hassienda, era fàcil de comprovar i veure que la pregunta no era feta per retallar-me els ingressos, sinó per augmentar-me’ls: significativament, el 2 d’abril, vigília de la data de la pregunta, Andrés Aberasturi, empleat del Psoe, és a dir col·laborador dels preguntants, deia haver dimitit perquè cobrava poc: cobrava de RNE, on és de plantilla, el sou més 100.000 pessetes, i de TVE un quart de milió; tot cada mes. “Crec, honradament, que mereixo alguna cosa més”.

Cent anys d’honradesa marquen. El 21 d’abril, poc després que l’Obiols em xafés la guitarra, els diaris duien que TVE, l’empresa controlada pel Psoe, i per tant pels preguntants i per l’Obiols, pagava al carrillista històric Manuel Campo Vidal, al mes, 600.000 pessetes “més pagaments en espècie” com és ara cotxe i xofer, per un programa setmanal; a conductors de tertúlies setmanals i nocturnes, 250.000 al mes; a Terencio Micifuz, 750.000 per un programa setmanal; a Albert Oliveras, un milió al mes per un programa diari a RNE.

I avui per a mi, 17 de maig, Juan Antolín, president del comitè d’empresa de TVE-2 (TVE2-TVE), explica l’amenaça de vaga així: “És enraonat demanar el 6’9 per cent d’increment salarial quan als alts directius se’ls ha apujat fins al 60 per cent”.

Això volien doncs, amb la pregunta: fer-me solidari de les terres, els professionals i els sous d’Espanya.

Però ve l’Obiols i me’n manté separat. Pactem, Obiols: donaré la pregunta per feta i el sou per solidaritzar amb els dels vostres, si ara aconsegueixes que algú altre, concretament Pere Oriol Costa, em pagui el paquet d’accions que em deu de quan ell va ser el director de L‘Hora Socialista: corresponent al 30 per cent de la tarifa de cada article meu, un de setmanal, del primer número al darrer.

Paga, Popò Costa. I tornaràs a ser feliç.